Des de la Safor música, música, música i més música... poesia, poesia, poesia i més poesia... debat, idees, assaig i més debat, més idees i més assaig, ... però sempre amb música

dilluns, 5 de maig de 2014

Banalitzar o no banalitzar? no és aquesta la qüestió.

Iniciación de la música clásica para hipsters
de música per a Hipster
Les darreres setmanes hem estat atents i llegit amb atenció una sèrie d'articles apareguts a eldiario.es. L'autora és Patrícia Godes, freelance del periodisme musical, crític i bloggera sobre música popular. La sèrie d'articles música clàssica para hipsters o tendencias de la música clàssica: 10 claves para estar en la pomada han tingut un èxit de lectura i de comentaris gens menyspreables. Sobretot si ho comparem amb al seguiment i els comentaris que reben els articles sobre la música clàssica, que normalment és redueixen a zero.
Godes ha practicat una escriptura i una anàlisi atípiques per a la clàssica. Al marge d'alguns errors històrics i d'actualitat, que hi són! els textos mostren com es pot fer un periodisme i una crítica diferent al que estem acostumats. Més encara, davant el més que fefaent estat catatònic en què es troba el periodisme dedicat a la música clàssica, aquesta mena d'articles són una porta oberta per sortir de l'asfixiant atzucac.

Si l'acuseu de banal, us acusem de pedants
L'acusació fàcil és la d'anatematitzar aquests escrits acusant-los de banals. Perquè el pecat que no perdonen és l'intent de popularitzar la música clàssica. Fer-la sortir de la seua càpsula elitista, i per tant del domini d'una elit sociològica, suposa la pèrdua d'un segell de classe dels qui dominen en aquest país els grans auditoris i els grans teatres d'òpera. Com apunta en un article extraordinari Jaume Ayats l’expressió musical és sempre un medi dins de les interaccions socials, i l'herència del romanticisme burgés manté segrestada en bona mesura l'àmbit en què es desenvolupa la música clàssica.

Llavors, res més fàcil que acusar aquesta mena d'articles de banals, de poca profunditat, de no entendre què és la música clàssica. La crítica i el periodisme tradicional dedicat a la clàssica no reclama que aquesta siga "popular", demana admiració i deferència vers la música, i per analogia a aquells que s'identifiquen amb ella. Seguint el raonament d'Ayats, miren el dit (la música), però del que realment parlen és de la lluna (entorn sociològic).
Un exemple: la reina, tots sabem que és ben melòmana, quan va al Teatre Reial de Madrid o ve a Les Arts ho fa amb gran pompa i circumstància, tots s'assabenten. La nora, segons la premsa, per anar a un concert de música rock, ha d'anar d'amagatotis. Clar està que al·leguen raons de seguretat, però desenganyem-nos, aquesta excusa és molt fàcil. Hi ha més raons. Les notícies, tant de la reina com la de la seua nora, en elles mateix, inclouen de forma implícita aspectes d'àmbit socials d'identitat. En aquestos casos és el tractament periodístic el que ens interessa.

Però el món canvia i la música clàssica també
http://si.wsj.net/public/resources/images/OB-DG238_timefo_E_20090305163720.jpg Malgrat dificultats i inèrcies que semblen eternes, la música clàssica, no al ritme que a alguns ens agradaria, també canvia. Els articles de Patrícia Godes són un exemple, encara que adoleixen de manca de coneixements sobre la música clàssica i sobre els ambients socials al voltant d'aquesta. Alguna cosa està canviant per a què siguen possibles la publicació d'aquests articles. Malgrat les carències palmàries, són una bona mostra que un altre tipus de periodisme i crítica musicals són possibles. Almenys agafem-ho com una oportunitat.


P.D. Tenim el camí contrari, el periodisme dedicat a la música popular que aplica característiques del tradicional de la clàssica. Ells s'ho sabran!