La Valldigna i els seus músics

A la Valldigna ens vanagloriem de tenir entre els veïns molts músics, tant amateurs com fent-ne ofici. L'altre dia, fèiem un comentari a les xarxes socials sobre l'escassa atenció, tant dels mitjans de comunicació locals com de les institucions, que havia rebut el concert que férem a Tavernes. Situació que contrasta amb els mitjans comarcals, que pràcticament tots es fan ressò de les nostres activitats quan els enviem informació de les nostres activitats. Aquest tracte no és un fet puntual per aquest concert ni amb nosaltres.

Podem donar dos detalls, a veure vostès que opinen:

• Visitar per set vegades a un responsable cultural, la primera visita sense cita prèvia i les posteriors totes amb cita concertada directament, i no rebre'ns. Si algú li ve al cap la paraula humiliació...
• Enviar correus electrònics a institucions, emails publicitats a les webs per a què tot aquell qui vulga posar-se en contacte ho puga fer, i no rebre resposta.

Ara parlem del col·lectiu de músics, dels qui en fem ofici. Som per nombre i èxit el col·lectiu professional més important de la Valldigna. Què exagerem?! gens ni mica. Els músics de la Valldigna hem tocat i toquem en pràcticament totes les orquestres professionals de l'estat. A més, hem estat presents a la Filharmònica de Nova York, al Concertgebouw d'Amsterdam, a la Gewandhaus de Leipzig, a l'Orquestra de la Ràdio Bàvara, a la Staatskapelle de Dresde, a l'Orquestra Mahler, a l'Orquestra de Cambra Europea, la Jove Orquestra de la Comunitat Europea, a la Filharmònica des Schleswig-Holstein, i més i més. Qualsevol amant de la música clàssica sap que aquestes orquestre són la Champions liegue. És com si els futbolistes de la Valldigna jugaren al Barça, al Madrid, al Chelsea, al Bayern de Munich, al Manchester, al Liverpool, al València, etc. Comparat amb el futbol potser sí impressiona als neòfits. Comparem-ho amb altres col·lectius: cinetífics i humanistes a Harvard, a Yale, a la Sorbone, Columbia, Oxford, Cambridge, etc. Comparant-ho així potser la perspectiva canvia.

No hem de caure amb l'arrogància, però sí sentir-nos orgullosos com a col·lectiu d'allò que hem aconseguit, i reclamar a les institucions locals un tracte diferent, no deferent, però almenys que no siga humiliant.

A la Valldigna si ens ho proposem podem: YES WE CAN

Doncs, sí. Si ens ho proposem podem! No hem de poder nosaltres en fer deficitari allò que és o pot ser rentable?! bons som els de la Valldigna! i no fem referència únicament a la cosa econòmica, ni molt menys.

El cap de setmana passat, dissabte concretament, als pobles de la Valldigna, més o menys a la mateix hora, tenien tots ells programats activitats musicals. Festival de Juliol a Simat, concert rock a càrrec dels veterans Barricada a Benifairó i la Pop al Carrer a Tavernes. A la propera Alzira actuava també Limbotheque. Eixa és la millor eina, dispersar el públic.

El Festival de Juliol depén d'institucions públiques, i, mal que ens sàpiga dir-ho, no té cap arrelament social en l'entorn -la Valldigna. De fet, en algunes edicions han hagut punxades de públic importants, així com també un concert on només una persona va pagar el 18€ de l'entrada mentre els demés van entrar de bades! Aconseguir arrelar-se en l'entorn no és fàcil, però amb l'experiència acumulada d'anys creiem que un canvi d'estratègia no estaria de més. Per altra banda, i no parlem únicament per nosaltres, no es compta amb els músics locals. Per si hi ha dubtes, els músics valldignencs, a més de en totes, -sí, en totes!- les orquestres espanyoles també han estat i estan presents a la Filharmònica de Nova York, l'Orquestra de la Ràdio de Baviera, la Gewandhaus de Leipzig, La Mahler Chamber Orchestra, Jove Orquestra de la Comunitat Europea, entre altres, i com diuen "qui vulga més que pare el cabàs".

El concert de Barricada a Benifairó estava organitzat per una empresa privada, però amb una subvenció de 4.000€. L'acte era esporàdic i s'emmarca dins les activitats d'oci i festes que programa l'ajuntament.

La Valldigna segons el botànic Cabanilles (s. XVIII)

No anem a amagar la nostra simpatia per la gent de La Casa Calba i la seua iniciativa del Pop al Carrer. Aquestos sí fan solatge i estan tenint any rere any més repercussió a la Valldigna, així com en altres contrades i en els mitjans de comunicació generalistes i específics. Creiem que iniciatives creatives com aquesta són les més perjudicades per la descordinació.
Hi haurà qui al·legarà que cadascú té els seu públic. Doncs no. El públic és transversal, i de ben segur que bona part dels aficionats a la música medieval també els agrada escoltar a Thaïs Morell, per exemple
Els responsables d'institucions possiblement no capten el problema com nosaltres, però a la Valldigna, de forma recurrent, ens trobem amb aquestes situacions. Si l'elecció és disseminar el públic -per acció u omissió- en una competència destrellatada, aleshores podem cridar ben fort: YES WE CAN.
El cas és que la música, l'art i la cultura en general, tal i com està la situació actual, ni la Valldigna ni la Safor es poden permetre tal descoordinació.  

El dia de la Valldigna i la música

Bona part dels membres del Llevant Ensemble som valldignencs. Voldríem fer uns breus comentaris respecte a la música programada per a la festivitat d'aquest cap de setmana. Però també del tractament de la música clàssica al llarg de l'any.

Com és usual per al dia de la Valldigna la música clàssica queda en mans d'agrupacions amateurs. Aquestes han d'ésser a la programació, i és just el tractament privilegiat que reben per part de les diferents administracions. Tot això queda clar. Els nostres comentaris no van per eixe camí, sinó sobre que la música clàssica feta per agrupacions professional des de fa temps ha quedat exclosa. Podem assenyalar que està descartada de les programacions culturals anuals, malgrat alguna actuació esporàdica, si és que hi és. Més encara, en alguna ocasió allò que rebem de l'administració és el silenci... reiteradament el silenci... ni tant sols mereixem atenció administrativa?

Vivim en un entorn on l'àmbit amateur és molt potent, on les associacions tenen un pes específic dins la societat. Ací s'assoleix un nivell artístic, dins l'àmbit amateur, gens menyspreable. N'estem ben orgullosos. Però no pot funcionar com a coartada. Formem part d'un col·lectiu professional altament qualificat -no anem anar amb falses modèsties ni tampoc amb arrogància- que no entén el desdeny amb què sovint som tractats directament per l'administració. Els responsables de la programació poden pensar que el que ofereix el Llevant Ensemble no els interessa. D'acord. Però que no els interessa res del ventall de l'oferta de música clàssica professional que hi ha al País Valencià... puff! ens costa de creure. Què el problema són els catxets? un concert de música clàssica, en aquests moments, és molt més barat que contractar una orquestra de ball per a una revetla.
És un tema on es combinen manca de cultura musical amb dosis de populisme, pocs recursos, desinformació, entre altres.
Podem afirmar, sense cap mena de dubte per la nostra part, que a la Valldigna no existeix una programació de música professional (clàssica o d'altre gènere) al marge dels festivals d'estius (que per les característiques del model de festival és d'oferta limitada i dirigida a dinamitzar el turisme). I el que ens dol com a valldignencs és que sembla que açò no va a canviar.

Adjuntem un article relacionat de l'il·licità Vicente Verdú. Ens interessa principalment el primer paràgraf, malgrat que alguns dels comentaris són problemàtics ens sembla interessant.

http://www.elboomeran.com/blog-post/11/7848/vicente-verdu/el-triunfo-del-amateur/