La Valldigna i els seus músics

A la Valldigna ens vanagloriem de tenir entre els veïns molts músics, tant amateurs com fent-ne ofici. L'altre dia, fèiem un comentari a les xarxes socials sobre l'escassa atenció, tant dels mitjans de comunicació locals com de les institucions, que havia rebut el concert que férem a Tavernes. Situació que contrasta amb els mitjans comarcals, que pràcticament tots es fan ressò de les nostres activitats quan els enviem informació de les nostres activitats. Aquest tracte no és un fet puntual per aquest concert ni amb nosaltres.

Podem donar dos detalls, a veure vostès que opinen:

• Visitar per set vegades a un responsable cultural, la primera visita sense cita prèvia i les posteriors totes amb cita concertada directament, i no rebre'ns. Si algú li ve al cap la paraula humiliació...
• Enviar correus electrònics a institucions, emails publicitats a les webs per a què tot aquell qui vulga posar-se en contacte ho puga fer, i no rebre resposta.

Ara parlem del col·lectiu de músics, dels qui en fem ofici. Som per nombre i èxit el col·lectiu professional més important de la Valldigna. Què exagerem?! gens ni mica. Els músics de la Valldigna hem tocat i toquem en pràcticament totes les orquestres professionals de l'estat. A més, hem estat presents a la Filharmònica de Nova York, al Concertgebouw d'Amsterdam, a la Gewandhaus de Leipzig, a l'Orquestra de la Ràdio Bàvara, a la Staatskapelle de Dresde, a l'Orquestra Mahler, a l'Orquestra de Cambra Europea, la Jove Orquestra de la Comunitat Europea, a la Filharmònica des Schleswig-Holstein, i més i més. Qualsevol amant de la música clàssica sap que aquestes orquestre són la Champions liegue. És com si els futbolistes de la Valldigna jugaren al Barça, al Madrid, al Chelsea, al Bayern de Munich, al Manchester, al Liverpool, al València, etc. Comparat amb el futbol potser sí impressiona als neòfits. Comparem-ho amb altres col·lectius: cinetífics i humanistes a Harvard, a Yale, a la Sorbone, Columbia, Oxford, Cambridge, etc. Comparant-ho així potser la perspectiva canvia.

No hem de caure amb l'arrogància, però sí sentir-nos orgullosos com a col·lectiu d'allò que hem aconseguit, i reclamar a les institucions locals un tracte diferent, no deferent, però almenys que no siga humiliant.