A la Valldigna no hi ha manera

Fa un any, concretament el 26 de juliol, escrivíem un post al voltant de l'acumulació en uns mateixos dies i en unes mateixes hores d'actuacions musicals. El títol de l'entrada era: A la Valldigna si ens ho proposem podem: YES WE CAN.

Doncs continuem igual. Allò que vàrem dir és el que diríem ara, un any després. El proper cap de setmana, a la platja de Tavernes es posarà en marxa el 9è festival Pop al Carrer. Amb un bon nombre d'actuacions de tota mena. També participem nosaltres. El festival està organitzat per la gent de La Casa Calba. El nombre d'edicions ja dóna a entendre la consolidació i l'èxit del festival.

Sobre l'edició d'enguany ja hem donat notícia en la recent entrada El Llevant Ensemble al 9è festival "Pop al Carrer".

Doncs per als mateixos dies, a Simat, es celebrarà el Juliol Musical al Monestir. Recordem que aquest festival en un principi era un festival de "tecla", però, per raons que desconeixem, ara abasta tot l'àmbit instrumental. Aquest any participa el Cor de la Generalitat, o Cor de València com tots el coneixem de tota la vida, i el guitarrista Rafael Serrallet. 

Tornem a dir el que dèiem fa un any: es precís disgregar el públic, haver de renunciar a un dels dos espectacles, ens ho podem permetre!? Tant costa seure en una taula els regidors o alcaldes dels tres pobles, o tots ensems, i un representant del la fundació Jaume II, amb un calendari i posar-se d'acord? Tenim una institució, la Mancomunitat de la Valldigna, que ben bé podria fer aquesta funció de coordinació. Suposem que els representats institucionals no tenen les mateixes inquietuds que nosaltres, però amb la situació en què es troba la música i les arts escèniques en aquest País, s'hauria d'anar amb molta més cura. Cura amb els diners públics que ens gastem i cura amb el què i com programem.

Que s'han de revisar les polítiques culturals i les programacions està ben clar. I ho està allà on hi han, a Benifairó, per exemple, no cal perquè ni existeixen política cultura ni programació.

Entre les coses que s'han de revisar, i es un tema recurrent no sols a la Valldigna, està la coordinació entre les institucions, entitats i associacions que porten a terme activitats, que sovint es superposen en detriment dels mateixos actes que veuen minvar l'assistència de públic. Des de les institucions ens demanen sacrificis (suïcidis) com el 21% d'IVA o la baixada de catxets. Però i nosaltres a ells? no els podem exigir com a mínim que treballen per una major coordinació i una programació coherent i atractiva que fomente el consum de cultura?

Josep Antoni Alberola

membre del Llevant Ensemble.

Cal una regulació del mercat de les art escèniques?

La resposta a la pregunta de si cal una regulació en el mercat de les arts escèniques no és complicada. Sí. Però el problema que no és gens senzill de resoldre és saber quina regulació cal i què s'ha de regular. També està la qüestió de qui representa cada sector. La gent del teatre i la gent de la dansa semblen estar bastant organitzats i representats en el seu conjunt. Els músics és un altre tema. Però també altres àmbits són important en el nostre sector professional, com per exemple les empreses de llum i so, o els representant i promotors. A Catalunya, per exemple, tenen la Patrosil, que representa a les empreses de lloguer de llum i so; o la ARC, per als promotors, agents i mànagers; i per descomptat la musicat, l'associació professional de músics. 

El dijous apareixia la següent notícia al periòdic El Punt: acord per regular el món de l'espectacle. Per descomptat, la iniciativa ens sembla interessantíssima. La pregunta immediata és: i això seria possible ací? No. Almenys en el context actual de disgregació i desconnexió del sector musical, especialment per a la clàssica. Possiblement sí seria factible per a la "música en valencià" i altres arts escèniques. Per als de la clàssica no. 

De la notícia de El Punt, encara que sembla ser una frase més, destaca la declaració d'Albert Ferré, qui comenta que "la Generalitat apliqui estrictament les normatives per a evitar l'intrusisme". Frank Zappa ja advertia a principi dels anys 70 del perill de què l'amateurisme invadira les activitat professionals de la música. Profètic. No és el mateix un periodista que un afeccionat al periodisme, tampoc un metge que un afeccionat a la medecina. I l'administració hauria de vetllar per evitar l'intrusisme i fer aplicar les normatives. Però clar, existeixen? són suficientment clares? són les correctes?

Com regular el sector? el tema es complicat, perquè si és mitjançant titulacions l'empastrada és important, car deixem fora a bona part dels músics. Els conservatoris estan adreçats a la clàssica, llavors, tot gènere i estil que no siga aquest quedaria al marge. Òbviament un desficaci. Sens dubte s'hauria de treballar per millorar aquesta situació, donant cabuda als conservatoris a tota mena músiques. No hi han cicles formatius d'activitats esportives, de sanitat, de llum i so, de comerç internacional, etc.? Per què no de música? Llavors, com regular-ho? per l'activitat remunerada duta a terme? hi ha amateurs amb una activitat trepidant, però que la seua preparació tècnica i l'actitud no deixa de ser amateur. Fer un examen d'aptitud? això és una ximpleria.

No és fàcil, i cal un diàleg intens entre les diferents branques del sector i l'administració. El que està clar és que no ho podem deixar com està ara. Perquè sinó sempre estarem com diu aquesta xapa que fa un temps es va fer famosa a Anglaterra (on pateixen del mateix mal): músic professional amb ingressos d'amateur.

 

El Llevant Ensemble al 9è festival "Pop al Carrer"

El Llevant Ensemble pariciparà en la novena edició del festival Pop al Carrer. Concretament el dia 20 a les 22'15h. Podria semblar un concert més, però no ho és per diverses raons. 

Per als qui no el coneixeu, Pop al carrer és un festival organitzat per la Casa Calba que es celebra des de fa nou anys a la platja de Tavernes de la Valldigna. 

Bàsicament, els participants solen ser grups de música popular (pop, rock, cantautors, etc.) Que els organitzadors hagen pensat en un grup de música clàssica, com som nosaltres, realment ens fa ben feliços. Ja fa temps que estem treballant per trencar aquesta barrera d'estereotips que tenim els que ens dediquem a la clàssica. La invitació rebuda per part de la gent de la Casa Calba, i que agraïm ben encaridament, sembla el fruit d'aquest treball que hem anat realitzant. I, per descomptat, de la mentalitat musicalment oberta dels organitzadors del festival. En altres llocs i contextos ni es plantegen que un grup de clàssica puga estar present en festivals d'aquesta mena. 

L'edició d'enguany està dedicada a la música per al cinema i el circ. Com no anava a quadrar en aquest festival la música de Nino Rota per a les pel·lícules de Fellini, començant per La Strada i acabant amb 8 i mig? Per a nosaltres, ja al marge del repertori, és tot un repte. Pel context, però també per qüestions més tècniques, com treballar amb so amplificat, per exemple. 

La programació del festival és ben interessant i diversa. Dels grups que hi participen ens ha cridat l'atenció justament el qui actuarà abans que nosaltres, el quintet belga Taxidi. Al següent vídeo els podeu escoltar.

Junt amb aquesta música, que els propi músics del grup defineixen com World Jazz Cinematic Music, podreu escoltar d'altres, de ben diverses, i entre aquestes les nostres, com per exemple les de la pel·lícula Amarcord.

Us esperem, recordeu: el 19 i el 20 de Juliol a la platja de Tavernes.

Ací no veureu a Stravinsky en conill

Aquesta darrera setmana ha circulat per la xarxa, des que fou publicada en un blog d'un afamat crític britànic, una foto d'un jove Igor Stravinsky en conill. La foto és de l'època de l'estrena de la Consagració de la Primavera, i mostra a un jove Stravinsky nu davant un llac poc abans de prendre un bany. L'entrada del blog, a més, parlava extensament sobre les inclinacions sexuals del compositor rus, arran la publicació d'un llibre de Robert Craft que porta per títol Stravinsky Discoveris and Memories.

Ens plantegem la següent pregunta: és lícit? La foto sembla ser que pertanyia a un arxiu privat, a una de les amistats del compositor. Què ens aporta aquesta imatge? Què canvia això amb la percepció que en tenim del compositor? 

Hom pot objectar que per als musicòlegs pot ser interessant el conéixer amb qui va mantenir relacions íntimes Stravinsky, perquè ens explica com va aconseguir certs contractes, perquè d'algunes viratges en el seu pensament musical, etc. Però com una part més de l'entramat afectiu i social que cada persona té. El que ja no interessa a la musicologia és quina postura li agradava més al llit, perquè no aporta res saber-ho, i perquè tots tenim dret a què certes coses queden en la intimitat.

L'autor de la Consagració de la Primavera va morir l'any 75 del segle passat. Però el pas del temps no creiem que siga una excusa per a cosificar-lo, amb la conseqüent pèrdua de drets individuals tan bàsics com el no fer públiques imatges o escrits privats que no aporten res, però que invadeixen clarament la privacitat. 

Els que mantenim un blog, els crítics dels periòdics i revistes -si és que en queden-, els musicòlegs, etc. hem de tenir clar quins són els límits, on es situen les fronteres d'allò que es propi del nostre treball i el que és senzillament impúdic per part nostra fer públic.

Fa temps férem una entrada dedicada Salvador Ferrando, músic homosexual valencià, de Carcaixent concretament, qui en 1764 es va haver de seure davant del tribunal de la Inquisició. Al nostre escrit també apareixia el nom d'Antonio Mayor, amb qui segons podem deduir del document, mantenia una relació sentimental. En aquest cas hi ha un interés històric, conèixer la repressió patida pels músics homosexuals, i més en ambients militars. Però sense entrar en aspectes escabrosos.

En compte de la foto d'Igor Stravinsky en conill nosaltres, per tancar aquesta entrada enllacem aquests vídeos. En el context socioeconòmic en el que estem sembla impossible, però esperem en un futur poder posar d'alt dels escenaris aquesta obra meravellosa, la missa per a cor i doble quintet de vent. 

Va de cartells

Com podeu haver observat aquells que ens seguiu des de fa temps, en el Llevant Ensemble intentem tenir un cartell atractiu per a cadascun dels programes que confeccionem.

Tots els cartells, per una raó o una altra, ens els estimem. Però hi ha dos que per diverses raons són especials per a nosaltres.

Què té d'especial aquest cartell dels Sons de les Meravelles? cartell del programa que dediquem a Vicent Andrés Estellés. Aparentment no massa, àdhuc podríeu dir que no és massa bonic. El que té d'especial és el llibre que hem utilitzat per a confeccionar-lo. Tots aquells que s'estimeu la poesia d'Estellés i teniu una certa edat o un gust bibliòfil, us haureu adonat que la base del cartell és l'escaneig d'una de les primeres edicions del Llibre de Meravelles. Concretament una primera edició. I és especial perquè aquest llibre pertanyia al poeta, qui li'l va regalar al pare d'un dels membres. Com podeu veure al llom ha perdut un poc de color, està mostós per l'ús, i fins i tot es veu alguna que altra taca.

No és el cartell, és el que hem utilitzat per a fer el cartell allò que el fa especial per a nosaltres.

I que dir d'aquest? El cartell de l'Entartete Musik, el programa de més èxit de tots els que tenim actius? La base del cartell és l'original que utilitzà la maquinària de propaganda nazi. Però nosaltres li hem capgirat el significat. En compte d'esser motiu de mofa i discriminació, nosaltres ens identifiquem, som aquest músic afroamericà, amb arracada, i l'estrella de David a la solapa. L'homenatgem.
Com als concerts organitzats per la maquinària de propaganda nazi, el resultat és el contrari de l'objectiu que perseguien. Ens agrada, i molt, i a més ens sentim identificats i sentim una forta empatia vers tots aquells músics que patiren la barbàrie nazi i feixista.

Com podeu veure, la música de P. Haas, Schulhoff, Hindemith, etc., sonarà el proper dissabte dia 20 al Castell de Cullera.

"Llevant Ensemble" a TVDenia

L'altre dia passàrem pels estudis de Dénia TV, allí ens feren

una breu entrevista i tocàrem un parell de peces, una cançó de Frank Zappa, Let's make the water turn black, i una de Nino Rota, concretament la música de la passarel·la final de la pel·lícula huit i mig de F. Fellini.

 Agraïm encaridament l'interés mostrat per la gent de TVDénia vers nosaltres i haver-nos proposat aquest entrevista, amb la particularitat de poder interpretar dues peces del nostre repertori en directe.

Onze concerts

Onze concerts, exactament onze concert hem fet des de gener fins juny, comptant els dos que tenim pendents. Per a un grup de música clàssica és per sentir-se satisfets, i més en els temps que vivim. No tenim cap voluntat de comparar-nos amb ningú, però òbviament necessitem referències per saber com ens ha anat. Si ens fixem en altres grups de característiques semblants, alguns amb infinitament més suport institucional, i d'altres amb una situació semblant a la nostra, que són la immensa majoria, podem concloure que no ens ha anat mal. Més encara, podríem dir que ens ha anat bé.

Però altres dades, igual o més significatives que el nombre de concerts, ens encoratgen a seguir treballant en la mateixa direcció. Una d'aquestes, la més important, és el nombre d'espectadors. Al concert que oferírem a Oliva a l'abril s'ompliren 160 butaques. Cent-seixanta! Sembla qualsevol cosa, però no ho és, ni molt menys. Però no sols la quantitat de públic, sinó també l'ambient que es visqué a l'Olímpia. 

Aquest vídeo pertany al concert d'Oliva, fou enregistrat per un espectador amb un telèfon, però la qualitat del so i la imatge és acceptable.

Al concert a la Casa de Cultura de Tavernes s'aplegaren al nostre concert 111 espectadors, que tampoc està gens mal! Però com dèiem abans per al concert d'Oliva, no és el nombre sinó també l'ambient. Com no hem d'estar contents i pagats amb una reacció per part del públic com la que podeu escoltar en aquest vídeo?

Però si hi ha un lloc que per a nosaltres es diferent als demés aquest és el Teatre del Raval. Si en aquest primer semestre hem pogut experimentar un augment significatiu en nombre de concerts, en bona part és gràcies a l'experiència d'actuar al Raval. De ben segur que sense xafar el Raval la línia artística que ens caracteritza actualment seria ben diferent.

I quin és el programa que més hem interpretat? l'Entartete Musik. I segurament també serà el que més interpretarem el proper semestre, pels concerts que tenim ja tancats. Continua sorprenent-nos. Sabem que és un programa bell, tant per la música com per la poesia, però anímicament dur, molt dur. En tots els concerts hem vist a part del públic plorar. Al concert a la Casa Calba de Tavernes va ser especialment emotiu, i hem de reconèixer que en alguns moments estàvem nosaltres mateix molt commoguts.