Per què necessitem crítica musical

En diverses ocasions hem afirmat que a la premsa local, al menys en el cas de la Safor, no existeix la crítica musical. Com ho hem dit reiteradament, potser calga reflexionar i estendre's sobre el tema. Primer que res caldria definir què és la crítica musical. Una definició clàssica seria aquella activitat intel·lectual que jutja des de diversos paràmetres el valor d'una composició o d'una interpretació musical.  En aquest sentit la crítica s'insereix en una activitat pròpia de l'estètica. La crítica actua sobre dos camps de la creació: la composició i la interpretació. El crític genera els seus textos sota aquests paràmetres, tenint en compte que la seua activitat ha de ser descriptiva, però també valorativa. Hui en dia, sol confondre's crítica musical amb periodisme musical, que encara que activitats relacionades, no són el mateix.

Uns exemples de crítiques, les dues primeres de dos dels crítics més reputats, el nord-americà Anthony Tommasini, del New York Times,

A Seductive Dance of Horn and Voice (New York Times, 13-9-2013)

i l'anglesa Fiona Maddocks, de The Guardian:

http://www.theguardian.com/music/2013/sep/08/american-lulu-review

De la crítica en castellà ací tenim dos bons exemples, per la independència i per l'excel·lència. El primer Fernando López, que va deixar d'escriure crítiques per a la revista Ritmo per veure's la seua independència com a crític coaccionada. Ara ho fa des del seu propi blog:

http://flvargasmachuca.blogspot.com.es/2013/09/el-requiem-de-verdi-con-caballe.html

I el valencià "Atticus", que manté un blog on fa crítica sobre òpera. Si roman en l'anonimat ja podeu imaginar el per què.

http://elblogdeatticus.blogspot.com.es/2013/04/la-flauta-magica-wamozart-palau-de-les.html

El problema de la crítica musical local és que no existeix. Com a màxim trobem textos hagiogràfics o panegírics, depenent del cas. Sovint trobem la paradoxa que qui efectua la crítica o ressenya és part interessada: és qui programa el concert, coordina un cicle o és el mateix intèrpret, i òbviament com a mínim queda còmic. Això no fa cap favor a la música d'àmbit professional. Es necessita crítica independent i de qualitat, i la resta no interessa i perjudica.

I són moments on necessitem peremptòriament crítics independents. Sempre han sigut necessaris, però ara més. L'adjudicació de la gestió cultural pública a empreses privades necessita de mecanismes de control, no només els que institucionalment ja fan els polítics, sinó control des del punt de vista artístic i, per descomptat, de forma independent. Ni panegírics ni demonitzar a ningú depenent dels interessos que es tinguen.

Recapitulem

Com tenim per costum, a principi de temporada fem un repàs de com està la situació de la música clàssica. No ho fem en pla general, sinó de l'àmbit en què vivim i solem actuar, principalment el de la Safor i les comarques veïnes.

La crisi que envolta la música clàssica, que és anterior a la crisi econòmica, continua sense que es puguen veure enlloc esforços des de les institucions per redreçar la situació. Res de nou, és així des dels anys 90. Però què és aquesta crisi? bàsicament una crisi de públic, de sistema de mercat i de manca de finançament. El primer punt és el més important, perquè sense públic no hi ha res a fer. 

La música clàssica, en aquest context, es veu abocada a desenvolupar un paper menor en el món de la cultura. Cada vegada són menys les ressenyes a la premsa, la crítica musical a la Safor, per exemple, no existix; el contacte amb altres sectors culturals va en camí de ser nul; l'emissió de música clàssica a la ràdio o a la televisió també és nul·la, i per descomptat les contractacions escassíssimes. 

A. S. Mutter al Yellow Lunge, nous llocs nous públics

Es necessita un canvi d'inèrcies. Perquè no ens enganyem a nosaltres mateix, a molta, moltíssima gent els agrada la música clàssica, cosa que no significa que aquestos acudisquen als auditoris. El que no els agrada són "els concerts". I ací és per on venen les bones notícies. Perquè molt d'aquests amants de la música el que no els agrada és el format, la litúrgia i el context "social" on es desenvolupen les actuacions. Però fent canvis en aquest sentit, aquest públic "amants de la música no assistents a concerts" esdevenen "amants de la música i públic entusiasta". Aquest any ens ha anat bastant bé a nosaltres, si ha estat així és perquè precisament aquest públic ha respost positivament al nostre projecte. Altres grups, com per exemple el magnífic quintet de metall Luurs Metals, també han tingut èxit amb la seua col·laboració amb Pep  Gimeno "Botifarra" i amb altres programes.

Així, tenim una sèrie de punts sobre els quals fer algun que altre pensament:

• Fer les coses com es venia fent, per pura inèrcia, és un error. Per què? molt senzill, vivim en una altra època, en un altre món diferent als dels anys 80 i 90.
• Si no hi han canvis el públic de música clàssica desapareixerà per una qüestió purament biològica, si són en la seua gran majoria gent major...
• La música clàssica no s'ha adaptat als canvis culturals i socials de les darreres dècades. En bona part, degut a què ha estat dominada pels sectors més conservadors de la societat.
• Pèrdua de finançament via subvenció, que ací sembla pràcticament l'única opció possible. Si el públic és escàs, no ens ha de sorprendre que l'interés de les institucions també ho siga. Probablement som els músics els qui hem de treballar per crear primer un públic actiu.
• Per què aquesta situació no és visible? per l'escassa transcendència a diversos nivells de la música clàssica al marge dels grans auditoris i teatres d'òpera. 
• El futur està en fer canvis. El problema està en què el mercat laboral tradicional (l'ensenyament i orquestres simfòniques) està col·lapsat i acomiadant gent, i, de moment, per molts canvis que es facen dedicar-se de forma privada a la interpretació no dóna per a menjar. Llavors, què fem amb els joves?

La nostra experiència ens fa ser optimistes, creiem que treballant podem canviar moltes inèrcies. Però sols és complicat, les institucions implicades han de replantejar la seua posició, exactament com molts músics ho hem fet. 

Un vídeo dels Yellow Lounge a Londres.

Programes i cartells temporada 2013-2014

Estimats amics,

Ací us presentem els tres programes que tenim preparats per a la temporada 2013-2014. Esperem que us siguen atractius i si acudiu als concerts que en gaudiu bona cosa.

Si sou un programador o regidor de cultura i us interessen les propostes, a la pestanya de contacte podeu trobar el nostre mail. També recordar-vos que els programes dels anys anteriors continuen vigents, podeu veure els cartells a la pestanya corresponent.

MEETING POINT

 Aquest programa és un punt de trobada en diversos sentits: entre el Llevant Ensemble i la pianista Nina Machaveli, i entre dos cims de la música clàssica, el quintet per a vent i piano de Mozart i el sextet de Poulenc.

EN FEMENÍ

Els que ens seguiu coneixeu la nostra debilitat per confeccionar programes interdisciplinars. Més concretament per amalgamar música i poesia. En aquesta ocasió interpretarem i recitarem composicions de compositores i poemes de poetesses. Per descomptat, unint el més íntimament possible les dues arts, no com un seguit inconnex de composicions i poemes.

LA CONSAGRACIÓ DE LA PRIMAVERA

I per a la primavera, la Consagració de la Primavera d'Igor Stravinsky, en un extraordinari arranjament del compositor nord americà Jon Russell (no ens hem equivoca, el nom és Jon i no John). No cal ni comentar el que suposa com a repte el muntar aquesta composició, una de les més importants de la història de la música.

Les Zappaperles de Frank Zappa

Abans de l'estrena del programa que tenim dedicat al fabulós Frank Zappa, vàrem anar penjant per les xarxes una sèrie de frases, aforismes, del músic americà.

Les recollim totes en aquest post. No calen comentaris. 

Una de les ments més brillants del segle XX. Per tancar el post un parell de vídeos del Llevant Ensemble interpretant música de Zappa.

El primer The Idiot Bastard Son, amb Paco Mifsud "el Maltés".

I el darrer Naval aviation in art? un bon exemple de la música "clàssica" de Zappa.

Per sant Roc vida nova

Com tots els anys el dia de Sant Roc gloriós tanquem la temporada i obrim la següent. És el moment de balanç i de tancar definitivament el pla de treball de la temporada següent.

Amb tretze concerts concerts, a més d'altres activitats, podem estar ben satisfets de com ha anat aquesta temporada 2012-2013. Segurament hom podrà opinar que no és una gran quantitat d'actuacions, però si ens fixem en "com està el pati" podem respirar ben tranquils. Però no està en el nombre, sinó en la diversitat d'espais i "públics" diferents on hem desenvolupat l'activitat el que fa interessant la temporada que tanquem. I no és casualitat, és un dels objectius que tenim marcats.

De tots els programes que mantenim en cartell, continua sent l'Entartete Musik el que més ens demanen. Precisament el dijous, el dia abans de Sant Roc, vam estar a Altea amb aquest programa. La música, els poemes i les històries que hi ha darrere són tan impressionants i emotives que fan de l'Entartete Musik un programa molt especial.

No podem deixar de fer esment del Teatre del Raval, allà on ocorren els miracles. Tots sabem que tanca. Tots sabem de la desfeta cultural que significa. Tots sabem que a tots ens dol. Tots ens solidaritzem amb la bona gent de Pluja. Tots vam dir la nostra quan varen fer públic que tancava. Tots ens tiràrem les mans al cap. Tots callem ara i ho vegem com una cosa d'un passat que s'allunya. Trist, però així sembla ser aquesta societat nostra. 

I per a la propera temporada? ja tenim enllestits els nous programes amb els seus corresponents cartells. Com sempre la interdisciplinarietat serà un dels trets característics. En el primer post de setembre els donarem a conèixer. De moment us presentem el nou logo del grup, ja ens comenteu si us agrada o si creieu que s'ha de canviar alguna cosa. Comenteu-ho amb confiança, sabem que els que ens seguir sou gent de bon gust.

es pot tocar mal intencionadament?

Aquesta és la pregunta, i encara que siga sorprenent la resposta és positiva. Es dóna en circumstàncies molt concretes i especials, però es una eina que alguna que altra vegada els músics utilitzen per aconseguir algun propòsit.

Posem un parell d'exemples.

No cal explicar què és la Filharmònica de Viena. El nivell tècnic dels seus membres és senzillament impressionant. Però en un concert en concret les coses van anar molt diferent del que és usual en ells. El 1998 en un dels concerts realitzats fora de Viena, concretament a Madrid, els errors començaren a produir-se des del principi. El director, Lorin Maazel, tenia al davant la possiblement millor orquestra del món en aquell moment fent errors de principiants. Segons deia la premsa, el motiu era que la nit anterior el músics havien estat de festa i tenien ressaca. Alguns periodistes, ben pocs, es van atrevir a dir que probablement allò tenia a veure amb la relació dels músics amb el director. Si van anar de festa i van agafar una "bona mona" algun d'ells, la quantitat i la magnitud dels errors no s'expliquen. Allò que caracteritza als músics d'aquestes orquestres és una regularitat extraordinària en uns nivells altíssims. Per entendre'ns, amb ressaca o sense aquells músics mantenen un nivell que no dóna a peu a escoltar coses com al vídeo que enllacem.

Pública i oficialment no ho admetran, però fora dels micròfons de la premsa la gent de la Filharmònica de Viena riuen i s'ho passen d'allò més bé contant aquell dia que li "feren la mà" a Lorin Maazel. Senzillament, estaven farts del director, famós entre els músics per tenir un caràcter molt especial. Com cap mesura dialogada havia tingut èxit els músics van haver de passar a mesures no massa ortodoxes.

Podreu argumentar que no és ètic, però aquest músics van sacrificar el prestigi personal i el de l'orquestra per solucionar una situació que els era insostenible.

En aquest vídeo podreu comprovar com allò que ocorregué no era normal. Correspon al solo de trombó del Bolero de M. Ravel. D'aquest nivell d'errors estem parlant, com solen dir, això a aquesta gent no els passa ni "borratxos", però per a la premsa era més fàcil dir que tenien ressaca que parlar mal de Maazel.

 I ara ens allunyem en el temps i ens anem a la València del segle XVII, concretament al 1677, a unes oposicions a mestre de capella de la Catedral de València, junt amb el del Col·legi del Patriarca el càrrec musical més important de tot el territori valencià. Doncs si anem a les fonts documentals oficials, allí no va passar res que no fóra normal. Si llegim el dietari de Joaquin Allerdi comprovem que no va ser així. El tribunal estava compost pel gran Cabanilles i un altre compositor valencià extraordinari, encara que desconegut hui en dia, de nom Aniceto Baylón, en aquells temps mestre de la col·legiata de Xàtiva. Antoni Ortells va guanyar les oposicions. Una de les proves era la de composar un villancet -no confondre-ho amb nadala-, però a Ortells no li va anar bé.  Res que no es puga arreglar! Com era el preferit del tribunal i dels membres de la capella de la catedral, Aierdi comenta que a pesar que a Ortells "li exediren los demés perquè foren molt millors, no obstant que els músichs de la capella per deslloir als altres els cantaren malament, sent tan bons, y el de este, sent més roín, el cantaren molt bé, perquè tota la capella estava apassionadíssima per ell." Això ho contava el dietarista el 27 de juny de 1677.

Si amb els músics de Viena un pot sentir empatia amb açò no. El comportament dels músics de la catedral no va ser gens ètic.

La reverència

És interessant constatar com entre els hàbits que tenim els que ens dediquem a la clàssica, alguns d'ells ens retrotrauen bastant endins de la història. Un d'aquest és la reverència. Eixim a l'escenari i fem una bona reverència, acabem una de les obres i el mateix, i per tancar els concert ens acostant a la vora de l'escenari per a fer la darrera. 

Significativa és l'etimologia de la paraula. Reverència ve del llatí reverentia, que vindria a significar "temor respectuós". I aquesta, per la seua banda, es deriva de vereri, és a dir, por.

En principi aquest gest s'utilitza per mostrar respecte o veneració vers algú. I no és una anècdota per al nostre cas, que l'origen d'aquest gest estiga en les corts medievals. Era en els ambients cortesans o eclesiàstics on durant segles hem desenvolupat la nostra activitat. De fet, només fa dos-cents anys que els músics no som serfs. Perquè érem això, serfs. I constantment havíem de mostrar respecte als nostres senyors. 

Llavors, per a l'àmbit musical, la reverència és un vestigi de l'Edat Moderna. Però hem heretat només el gest? seria absurd afirmar això. El gest és la part visual d'una mentalitat. En el millor dels casos respecte al públic. En el pitjor dels casos submissió al poder, llepaculs que s'arrastren darrere del polític de torn. Us sorprèn aquesta darrera frase? més d'un músic afamat hem vist darrerament fent el ridícul. Que personalment ja s'apanyarà, però com a membre d'un col·lectiu ens ridiculitza. Conten que Beethoven feia una passejada amb Goethe en un luxós balneari, quan, de sobte, pel mateix camí va aparéixer l'emperador. Immediatament Goethe va fer una reverència ostentosa, i Beethoven en veure-ho l'empentà per a què s'incorporara cridant-li "són ells els que s'han d'acatxar!". Doncs això.

Probablement hauríem de revisar els nostres hàbits, no pels gestos, sinó pel que denoten. I així aconseguir una relació amb el públic més directa i menys reverencial, on aquest "temor respectuós" vers el públic esdevinga un diàleg amical i còmplice.