Preparant un nou disc

Amigues i amics del Llevant Ensemble, aquesta setmana arranquem el treball previ per preparar l'enregistrament d'un disc. Serà el primer per a nosaltres. Encara que semble estrany, no ens ho havíem plantejat abans, la nostra prioritat i allò que realment ens agrada és l'actuació en directe. Si alguna vegada havíem parlat sobre el tema era més bé per tenir alguna cosa per a nosaltres. Per si algun dia tenim néts poder dir: mira que feia el iaio quan era jove!

Hom pot al·legar que haver-nos proposat tirar endavant aquest projecte s'inserix dins dels canvis en el mercat de la música clàssica. Com en altres aspectes, els músics clàssics estem adoptant estratègies típiques dels músics que es dediquen a la música popular. La gent que es dedica al pop, al rock, hip hop, etc., té el disc com una part substancial del seu treball. Els de la clàssica no. Doncs pot ser que això siga ben cert, però si ens hem decidit d'arromangar-nos és perquè ens ho demanen. 

No són pocs els que després dels concerts amb el programa Entartete Musik, i amb els dedicats a Frank Zappa i a Nino Rota, ens pregunten si tenim un CD amb les peces del concert. Tant és així que vam començar a pensar-ho seriosament, fins que ens decidírem quan gent que no havia pogut assistir als concerts, però n'havien sentit parlar, es posava en contacte amb nosaltres preguntant-nos-ho. 

Hem triat enregistrar l'Entartete Musik, no sols la música, també els poemes, perquè aquest programa no s'entén sense la poesia. Com ja sabeu, és el programa que més interpretem, tenim actuacions programades amb l'Entartete fins febrer del 2015. Amb una sorpresa que ja us contarem! Ens hem decantat per l'Entartete pel tema que es desenvolupa, per la música, pels textos, però sobretot pels moments màgics que hem viscut interpretant-lo, i que sabem que es repetiran. 

Així que, xiquets i xiquetes, anem allà!

Abel Puig: un suecà a Roma

Des del blog i des de les xarxes de tant en tant anem donant informacions de músics valencians que per alguna raó o altra són notícia. A pesar de totes les mancances, i de llacunes més que palmàries en el sistema educatiu, continuem sent un lloc on surten molts músics d'alt nivell. 

Però... i de la musicologia? Institucionalment podem dir que hem perdut el tren. Va haver un temps on estàvem a l'andana per pujar-hi, però les nostres autoritats el van deixar anar. Diran que no, però el que van fer és deixar anar el tren, el qual a hores d'ara no té previsió de tornar a passar i parar a l'andana. Error històric que estem pagant. Perquè a hores d'ara no tenim un departament universitari potent des d'on formar i potenciar la investigació musicològica. Açò no vol dir que vivim en terra erma. Comptem amb gent d'un prestigi internacional ben arrelat, com per exemple Andrea Bombi, Cristina Urchueguia o Esperanza Rodríguez. Per cert, tots formats fora de València.

I ara el comentari polèmic: els musicòlegs valencians actius als congressos, tant estatals com internacionals, els que publiquen a revistes científiques de prestigi, participen en projectes junt amb grans noms de la musicologia internacional, etc., cap d'ells treballa en un departament o secció de musicologia d'alguna institució valenciana. No dóna què pensar, o directament vergonya?

El passat dia 5 de maig un musicòleg valencià va marcar una fita. I és així per diversos motius. El suecà Abel Puig Gisbert va llegir la seua tesi doctoral al Pontificio Istituto di Musica Sacra. I ho va fer en una institució vaticana a Roma amb una tesi redactada en valencià. Molts renuncien al valencià en mires d'una major difusió del seu treball i projecció personal. És completament lícit. Però Abel ha anat a Roma i ha depositat una tesi en valencià, això no és només lícit sinó també admirable. Mentre a casa hem de suportar atacs a la llengua, a Roma, a Abel el felicitaren per haver-ho fet en la seua llegua autòctona, en la llengua dels papa Borja.

Però hi ha un aspecte de la tesi d'Abel que trenca amb la trajectòria tradicional de la musicologia feta per valencians des de València. No ha fet una investigació d'un tema local, valencià. Ha desenvolupat una investigació al voltant d'una institució romana, sobre la Capella de música de Santa Maria la Major. Estem més que acostumats als tradicionals hispanistes, però gens a què nosaltres investiguem més enllà del nostre àmbit geogràfic. Abel situa la seua recerca en un lloc i en una època on la musicologia internacional ha focalitzat bona part de les seues investigacions, majorment la tot poderosa musicologia anglosaxona. I ho ha fet amb una solvència extraordinària, de fet, ha merescut per part del tribunal un excel·lent cum laude per la seua tesi.

Des d'ací felicitem a Abel, i que sàpiga que estem a l'espera de la publicació de la tesi.

Un darrer pensament: a pesar dels entrebancs els musicòlegs valencians caminen, però ens ho podrien posar un poc més fàcil, no?

Banalitzar o no banalitzar? no és aquesta la qüestió.

de música per a Hipster

Les darreres setmanes hem estat atents i llegit amb atenció una sèrie d'articles apareguts a eldiario.es. L'autora és Patrícia Godes, freelance del periodisme musical, crític i bloggera sobre música popular. La sèrie d'articles música clàssica para hipsters o tendencias de la música clàssica: 10 claves para estar en la pomada han tingut un èxit de lectura i de comentaris gens menyspreables. Sobretot si ho comparem amb al seguiment i els comentaris que reben els articles sobre la música clàssica, que normalment és redueixen a zero.

Godes ha practicat una escriptura i una anàlisi atípiques per a la clàssica. Al marge d'alguns errors històrics i d'actualitat, que hi són! els textos mostren com es pot fer un periodisme i una crítica diferent al que estem acostumats. Més encara, davant el més que fefaent estat catatònic en què es troba el periodisme dedicat a la música clàssica, aquesta mena d'articles són una porta oberta per sortir de l'asfixiant atzucac.

Si l'acuseu de banal, us acusem de pedants
L'acusació fàcil és la d'anatematitzar aquests escrits acusant-los de banals. Perquè el pecat que no perdonen és l'intent de popularitzar la música clàssica. Fer-la sortir de la seua càpsula elitista, i per tant del domini d'una elit sociològica, suposa la pèrdua d'un segell de classe dels qui dominen en aquest país els grans auditoris i els grans teatres d'òpera. Com apunta en un article extraordinari Jaume Ayats l’expressió musical és sempre un medi dins de les interaccions socials, i l'herència del romanticisme burgés manté segrestada en bona mesura l'àmbit en què es desenvolupa la música clàssica.

Llavors, res més fàcil que acusar aquesta mena d'articles de banals, de poca profunditat, de no entendre què és la música clàssica. La crítica i el periodisme tradicional dedicat a la clàssica no reclama que aquesta siga "popular", demana admiració i deferència vers la música, i per analogia a aquells que s'identifiquen amb ella. Seguint el raonament d'Ayats, miren el dit (la música), però del que realment parlen és de la lluna (entorn sociològic).
Un exemple: la reina, tots sabem que és ben melòmana, quan va al Teatre Reial de Madrid o ve a Les Arts ho fa amb gran pompa i circumstància, tots s'assabenten. La nora, segons la premsa, per anar a un concert de música rock, ha d'anar d'amagatotis. Clar està que al·leguen raons de seguretat, però desenganyem-nos, aquesta excusa és molt fàcil. Hi ha més raons. Les notícies, tant de la reina com la de la seua nora, en elles mateix, inclouen de forma implícita aspectes d'àmbit socials d'identitat. En aquestos casos és el tractament periodístic el que ens interessa.

Però el món canvia i la música clàssica també
 Malgrat dificultats i inèrcies que semblen eternes, la música clàssica, no al ritme que a alguns ens agradaria, també canvia. Els articles de Patrícia Godes són un exemple, encara que adoleixen de manca de coneixements sobre la música clàssica i sobre els ambients socials al voltant d'aquesta. Alguna cosa està canviant per a què siguen possibles la publicació d'aquests articles. Malgrat les carències palmàries, són una bona mostra que un altre tipus de periodisme i crítica musicals són possibles. Almenys agafem-ho com una oportunitat.


P.D. Tenim el camí contrari, el periodisme dedicat a la música popular que aplica característiques del tradicional de la clàssica. Ells s'ho sabran!

Els sons de les meravelles a la premsa

Com hem assenyalat en més d'una ocasió, la relació de la música clàssica amb la premsa no és precisament idíl·lica. A nivell local és un tema exasperant, la manca de periodisme musical és ben patent, i la crítica directament no existeix. Fins i tot arribem a situacions hilarants quan la setmana passada, per exemple, nosaltres teníem concert a la comarca i l'endemà actuava el magnífic quintet Frontela a una altre poble, però a un periòdic local només apareixia anunciada l'actuació d'una banda de cornetes i tambors.
Generalitzar no és just, i dins aquest context, també trobem mitjans on periodistes amb sensibilitat vers les activitats musicals informen puntualment.

Ximo Vidal i el Llevant Ensemble

Nosaltres podem afirmar que ens sentim privilegiats pel tractament que ens dispensen els mitjans locals. Bona mostra ho hem tingut al darrer concert a Tavernes amb el programa Els sons de les meravelles.

Amb aquest breu post volem agrair encaridament l'atenció rebuda, per la importància que té per a la difusió de les nostres activitats.

Així doncs, gràcies a

Radio Gandia

Levante-EMV La Safor

ressenya al Levante

La Veu del País Valencià

La Cotorra de la Vall 

Quaderns de Reflexió

La Veu de la Valldigna

Safor Informatiu

Gabriel García Marquez i la música

Ha faltat Gabriel García Márquez. Tots ho sabeu. En vida ja una de les grans figures de la literatura universal. Però nosaltres no anem a parlar de literatura, seria clavar-nos en camises d'onze vares. Però sí de la seua relació amb la música, que és un àmbit un poc desconegut de l'escriptor d'Aracataca. Segons va declarar ell mateix tengo más discos que libros. Deia que passava més temps escoltant que llegint. La música, com un mar de fons, inunda tota la seua producció literària. Hi ha una frase d'ell que va fer fortuna, i que mostra l'estima que tenia vers la música: Lo único mejor que la música es hablar de música.

Així com la seua literatura, els seus gustos musicals són un gran ventall de l'experiència biogràfica, des de la música clàssica fins els vallenatos caribenys que tant estimava. De Cien años de soledat va dir que no era més que vallenato de 450 pàgines.

No va rebre formació musical, només uns pocs rudiments que li va ensenyar el seu germà. Però cantava bé. Fins i tot, durant un breu període de temps, va guanyar-se la vida cantant en un club nocturn de París, on cantava cançons mexicanes.

No és d'estranyar, i ell mateix ho argumentava, que un dels seus compositors predilectes fóra Bela Bartók. Per què? pels fonaments en què es basa la seua música, concretament la música popular hongaresa i romanesa. Hui mateix, dilluns 21 d'abril, Mèxic retrà un homenatge al gran escriptor, i sonarà la músic de Bartok. 

Va inspirar dues òperes. Una d'elles basada en el llibre Del amor y otros demonios. Adaptada per Kornél Hamvai i composta per l'hongarès Peter Eötvös

L'altra de les òperes basades en textos de García Márquez és Florencia en el Amazonas de Daniel Catán. El libretto és de Marcela Fuentes-Berain.

Que aquesta entrada del nostre blog servisca de petit homenatge a aquest homenot que ens ha fet tan feliços amb els seus llibres.

Música de Setmana Santa

Ahir era Diumenge de Rams. Si agafeu un missal o un diurnal, podreu veure que a la missa de Rams és quan es llig la Passió Segons Sant Mateu. La majoria de nosaltres coneixem aquesta lectura bíblica per ser precisament el text d'una de les obres cimeres de la història de la música: l'oratori de la Passió segons Sant Mateu de Johann Sebastian Bach. No anem a estendre's amb Bach. Només dir que eixa imatge pietosa i edulcorada de Bach no és exactament així, és més bé una creació interessada de la literatura musicològica de la segona meitat del segle XIX. Bach, per exemple, li va tallar l'orella a un altre home en una baralla. Són fets de la vida de Bach que solen, millor dit solien, amagar-se. 

Krzysztof Penderecki

Però sobre el text de la Passó segons Sant Mateu molts altres compositors ha posat música. Entre aquestos un dels fills de Bach, Carl Phillip Emmanuel. Entre els compositors espanyols destaca la de Tomás Luís de Victoria o la de Francisco Guerrero. Al renaixement i a les primeres dècades del barroc a les parròquies valencianes era tradicional cantar la passió composta per Jan Nasco, la partitura de la qual va ser un regal del Duc de Calàbria a la Catedral de València a mitjans del segle XVI.

Arvo Pärt

Les passions dels altres evangelistes també han sigut posades en música. Contemporàniament dos dels compositors vius més destacats, Krzysztof Penderecki i Arvo Pärt, ha posat música a la passió, l'un a la de Sant Lluc i l'altre a la de Sant Joan.

Però junt a les passions tenim altres músiques pròpies de la Setmana Santa i la Pasqua, com per exemple els misereres o les lamentacions. A molts ens sona el nom d'Hilarión Eslava per un mètode de solfeig, però el deuríem conèixer com un dels compositors més influents de la música espanyola del segle XIX. Entre l'abundant obra sacra d'Eslava destaca el seu miserere, l'obra més coneguda de l'autor a l'època.





Però abans de totes aquestes composicions polifòniques, els cants bíblics havien estat cantat en cant pla. Ací un vídeo amb els cants mossàrabs per a les Lamentacions de Jeremies.





I si us pregunteu com sonarien els cants cristians de la passió en els primers moments del cristianisme, pregueu aquests cants maronites com exemple, són el s'acosta als càntics paleocristians. Al vídeo també apareixen càntics per al Nadal i altres festes, podeu seleccionar directament els corresponents a la Setmana Santa.

El nostre homenatge a V. Andrés Estellés a Tavernes

Tots els programes que tenim en cartell, per unes raons o per unes altres, són especials per a nosaltres. Però un dels que més ens estimem és ELS SONS DE LES MERAVELLES que interpretarem el proper dia 23, dia Sant Jordi, patró dels valencians abans que ho fóra Sant Vicent. El nostre particular homenatge al gran poeta valencià Vicent Andrés Estellés.

Comptarem amb la participació del nostre amic Ximo Vidal, que recita Estellés per aborronar-se!

Uns poemes tan sensuals com els del poeta del Forn del Sol, mariden formidablement amb la música. Si hi ha un poeta valencià que es deixa musicar aquest és Estellés.

Podeu veure el cartell que hem preparat, i us preguntareu per què el llibre que hem utilitzat està descolorit i fins i tot tacat per l'ús. Volíem utilitzar aquest i no altre. És una primera edició del Llibre de les Meravelles, regal del poeta al pare d'uns dels membres del Llevant Ensemble. El darrer poema del recital/concert, que porta per títol de País Valencià, és un inèdit d'Estellés, també regal del poeta.

Per moltes raons un programa ben especial.

Ah, entre les composicions interpretarem un arranjament del m'aclame a tu musicat per Ovidi Monllor.