Des de la Safor música, música, música i més música... poesia, poesia, poesia i més poesia... debat, idees, assaig i més debat, més idees i més assaig, ... però sempre amb música

dimecres, 17 d’agost de 2011

Després del "crash"


Cal tenir-ho clar: la música clàssica com activitat professional ha sigut un art desenvolupat pràcticament en exclusivitat a l'aixopluc de la subvenció pública, o directament formant part de l'estructura d'aquesta. Però el subtil sòl de cristall pel que trescàvem, fa al voltant de dos anys, es badà i finalment es trencà: crash! El temps que vivim són temps de canvis, i el canvi significa que allò que hem conegut no tornarà. No podem esperar que escampe i així reprendre la mísera rutina anterior que, de fet, no ens agradava. Els temps on el nostre ofici es desenvolupava gràcies a la subvenció ja no hi és, només queden les darreres raneres.
La situació no es limita al nostre entorn, clar està. El 3 de desembre del 2010 apareixia un article al New York Times on es descrivia la situació dels músics freelace de la ciutat nord americana (enllaç:http://www.nytimes.com/2010/12/05/arts/music/05musicians.html). L'article va provocar un allau de comentaris en altres periòdics, blogs i perfils del facebook, on les músics contaven la seua dura experiència. Però de sobte les veus començaren també a ressonar des de l'altre costat de l'Atlàntic, i tots amb un punt comú: no tenim contractes, o pràcticament. No hi ha activitat. Si pensem en el nostre entorn on l'activitat musical en temps de bonança és raquítica, no cal ni dir com és ara.
Però amb la diagnosi també venien la descripció de diverses experiències fructíferes. Una d'elles passa per convèncer-nos que la nostra és també una activitat “comercial”, i, per tant, cal buscar en un mercat al marge, o complementant, les aportacions de les institucions públiques. Açò, òbviament implica un canvi de mentalitat en els músics des d'on dibuixar unes noves prioritats estilístiques, econòmiques, etc. Dos casos diferents serveixen d'exemple. La The Knights Chamber Orchestra de Nova York i el Netherland Wind Ensemble holandés. The Knights es forma a partir de músics freelance pràcticament a l'atur, els quals interpreten repertori tradicional -valga l'expressió- però en contextos, horaris i llocs gens usuals, i sense suport públic. En aquests moments aquesta “cooperativa” és un del grups més sol·licitats i cotitzats de Nova York, que malgrat no treballar amb fons públics o de les grans fundacions americanes ja rivalitza amb les enquistades grans institucions -que per cert comencen a vore el bou, igual que ací. La Netherland Wind Ensemble és, per contra, un dels grups de vent més antics i prestigiosos d'Europa. Davant la dràstica caiguda de contractes, el grup holandés va optar per allò que tímidament estaven portant a terme des de feia uns anys: convertir l'espectacle que oferien en quelcom eclèctic, on la versatilitat dels músics queda patent. Valguen aquests vídeos d'exemple. El primer d'ells és l'Adagio de la Gran Partita de Mozart, una de les peces més importants d'aquest autor.

El segon vídeo és un arranjament d'una cançó tradicional dels gitanos centre-europeus.



I el tercer una barreja sorprenent. 

Possiblement per aquests camins es per on haurem de caminar, entre altres raons perquè potser nosaltres mateix estem cansats d'un model ja gairebé exhaurit.
I a casa nostra? Un punt important és la desconnexió entre els músics i l'actitud, sobretot els que ens dediquem a la música clàssica. Altres estils, com ara el Jazz o el folk presenten característiques diferents. Des del punt de vista comarcal podem dir que som molts els que hem triat aquest ofici, però en realitat no passem de quatre gats. El que ens sembla més preocupant -i és el tret distintiu que marca la diferència amb altres contrades- és el dubte sobre si realment hi ha mercat per una acció comercial respecte la música clàssica. Existeix a la Safor, o a la Valldigna en concret, una demanda sobre la qual construir una xarxa des d'on desenvolupar el nostre ofici? Tenim dubtes més que raonables, però com diu la màxima llatina audaces fotuna iubat, esperem ser-ho i que la màxima es complisca.