Des de la Safor música, música, música i més música... poesia, poesia, poesia i més poesia... debat, idees, assaig i més debat, més idees i més assaig, ... però sempre amb música

divendres, 26 d’agost de 2011

No som els únics que ho hem fet mal



Si un pregunta a qualsevol músic o crític de música europeu o nordamericà quin és el principal problema de la música clàssica, la resposta majoritària, sense cap mena de dubte, serà la pèrdua de públic. Als anys 90 del segle passat blasmàvem de la mitjana d'edat del públic, hui en dia de no tindre'n. El per què és fàcil d'entendre, com irònicament apuntà un crític americà: es que s'han mort! Compartim el problema, però ens basem en sistemes de finançament diferents. El sistema europeu es basa majoritàriament en la subvenció pública, en alguns casos mixta, mentre l'anglosaxó en un sistema de finançament mitjançant recursos privats. Sense públic ambdós s'encaminen al col·lapse.
El sistema emprat al nostre entorn més proper, podríem qualificar-lo de “subvenció estricta”, sense cap mena d'intervenció privada. Llavors, són en la majoria dels casos polítics locals els encarregats de programar i gestionar. En altres, en els ajuntaments de poblacions grans, ho són assessors o tècnics especialitzats. Un fracàs de públic comporta desmotivació per part dels responsables vers la programació de música, i més si el problema no es redueix a l'excepció. Però podem fer altres lectures. Un fracàs de públic és alhora un fracàs del rèdit electoral i propagandístic que s'extreu de l'acció d'un polític concret d'una regidoria concreta. I al contrari! Sense públic no interessa programar música, i aleshores es programen altres espectacles amb més acceptació. I si, com ocorre en les poblacions grans, la venta d'entrades també condiciona el que es programa, la cosa queda ben clara.
Els músics ho hem fet mal. D'acord. Però no som els únics responsables. La política musical duta a terme, tant a nivell local com comarcal ha sigut nefasta. Apuntem diversos aspectes: la falta de preparació, la no existència d'una programació -no és el mateix programar que acumular actes durant un any-, buscar rèdit polític -l'èxit de públic és un èxit polític, com dèiem abans-, la manca de recursos econòmics o la mala acció publicitària. Però no volíem centrar-nos ens els polítics i en les institucions. Parlem de la premsa. Algú ha vist a la secció comarcal del Levante o Las Provincias, o en algun rotatiu local tant en paper com digital, una crítica d'algun concert fet a Potries, Benifairó, Almoines, Palma, Ador, etc.? Nosaltres sincerament no. Com a màxim s'anuncia el concert, i moltes vegades ni això. La manca de notícies i de crítica provoca invisibilitat, més enllà del públic assistent l'esdeveniment no ha ocorregut. No ha tingut cap transcendència. Per contra, sí s'efectuen algunes crítiques d'algun que altre concert programat a Gandia. Es pràctica un centralisme “casolà”, que no és res d'estranyar, és el mateix que ocorre a nivell de tota València. Què un concert a Tavernes, a Oliva, a Simat, a Xeresa, a Xeraco -per citar llocs amb infraestructures excel·lents- no mereix ser notícia i tenir una crítica? La transcendència pública de les nostres activitats és clau en el sistema en què fins ara transcorríem o en l'anglosaxó, i en el que ens mourem en el futur, siga quin siga aquest. Al perdre la nostra connexió amb la societat hem perdut el públic i el nostre lloc dins l'entorn més pròxim -si és que alguna vegada el tinguérem. I tots perdem, i encara que semble estrany, i d'açò en parlarem en un altre escrit, perd considerablement l'economia i el dinamisme dels nostres pobles.

2 comentaris:

J. Lluís Alberola ha dit...

Saps quin crec que és un dels problemes ocults i que no li donem la importància que requereix? El músic en àmbits profesionals i crítics està vist per la majoria de persones com un ésser molt respetable però "impenetrable" i distant.
La música clàssica (culta) en general produeix por a l'hora de programar concerts per part dels que anomenes; perqué la majoria són polítics sense especialització en arts i cultura en general.
Un mur mal d'atravessar!! Però en les nostres mans està la missió dura però fascinant per canviar açó i altres històries.
Vivim en un paradís físic però no cultural.

Llevant Ensemble ha dit...

Per ahí van els tirs, s'ajunta tot, l'actitud dels músics més altres factors. Un tema bastant debatut és el repertori, on els músics esperem que al públic li agrade el que a nosaltres ens agrada. Però clar, en moltes ocasions es necessita una vasta cultura musical per a poder entendre certes músiques, i si el públic no està preparat culturalment no l'entén. Dels regidors de cultura, que vols que et diga... no s'ha de generalitzar, però de vegades costa. També hem de dependre a vendre el nostre producte.
La clau pot estar en un acostament diferent al fenomen "concert", no només en repertori, sinó en llocs, horaris, format, cercar interdisciplinaritat i eclecticisme. Somoure-ho. I com dius està en les nostre mans