Des de la Safor música, música, música i més música... poesia, poesia, poesia i més poesia... debat, idees, assaig i més debat, més idees i més assaig, ... però sempre amb música

dijous, 8 de març del 2012

i la pregunta és...

Llegíem l'altre dia en un blog realment curiós i interessant anomenat Freakomics, un replantejament de l'asseveració que les arts, amb la creativitat que aporten, ens facilitaran la sortida d'aquest atzucac econòmic en què ens veiem immersos. Afirmació que s'assola en multitud d'estudis. El plantejament exposat a Freakomics era la pregunta contraria, sense el lideratge de les arts és possible sortir-ne?
Per a nosaltres els valencians això està molt lluny, però molt! ací la qüestió no és el paper de les arts, ací el tema és si aquestes sobreviuran com un entramat social i no com quelcom residual, marginal, si és que alguna vegada ha deixat de ser-ho. Ací les arts no van a liderar res, algú por omplir-se-li la boca, però que done un colp d'ull a països com Alemanya, Dinamarca, Suècia, i si té vergonya callarà. Si obviem les dèries faraòniques que se'ns han xuclat el que hi havia a les butxaques, què ens queda? voluntarisme? romanticisme? estima? resistents abnegats a conrear l'art mentre veuen l'esquena i el silenci d'aquells que haurien d'estar treballant per la cultura d'aquest País? Doncs sí! no ho dubteu, sí! som uns utòpics somiatruites que ens hem passat els anys estudiant i treballant, i mira per on! malgrat tot ho continuarem fent, i quan estem fets un iaios sense dents i caient-nos les baves pensarem, mare! si he gaudit fent música! Per què ho sabem que serà així? perquè ara hi han iaios sense dents i caient-los les baves que han viscut i treballat en aquest País que pensen: mare! si he gaudit fent música!
No som la primera generació que ha somiat un canvi en les estructures culturals d'aquest País, i no anem a ser la darrera. (No confondre estructures amb edificis, que sembla que hi ha gent que ho pren com a sinònims.)
I no us enganyeu, és l'art allò que dóna la mesura d'una societat, una mesura que no és l'IPC ni el PIB ... però que ens fa plorar, riure, emocionar-nos... i mira per on, tindre un bon IPC o un bon PIB.
Com va deixar escrit Vicent Andrés Estellés:

Un país que amb la música signa
dóna el decret just de la seua estatura

Ho fem extensible a totes les art.