Des de la Safor música, música, música i més música... poesia, poesia, poesia i més poesia... debat, idees, assaig i més debat, més idees i més assaig, ... però sempre amb música

divendres, 30 de març de 2012

L'espill: i si vàrem tornar a l'Antic Règim sense adonar-nos

Tim Blanning, al seu llibre El triunfo de la música, fa un comentari sobre Haydn i la seua relació amb els Esterházy que té una importància històrica que va molt més enllà del cas particular:

Al comienzo de su carrera, Haydn se hizo famoso por ser el Kapellmeister de los Esterházy; cuando murió, los Esterházy eran famosos porque Haydn había sido su Kapellmeister.  
  
El bisbe Hieronymus von Colloredo es conegut per haver manat acomiadar i tirar -literalment- a patades en el cul a Mozart i fer-lo sortir per la porta de la cuina, essent el lloc d'eixida part de l'ofensa.

Totes dues circumstàncies tenen en comú l'exercici del poder sobre la cultura i els seus representants. Mozart i Haydn eren per a Colloredo i per al Esterházy, respectivament, uns criats que els aportaven lluentor a la seua "cultura del poder" mitjançant el "poder de la cultura". Però no ho oblideu, eren uns criats que per ser no eren ni tant sols propietaris de les seues pròpies composicions. Mozart, en una carta a son pare ho explica clarament:


El que em dius sobre l'arquebisbe és, fins un cert punt, perfectament cert; vull dir, respecte a com he despertat la seua ambició. Però, quina utilitat té això per a mi, si ni tant sols en serveix per sobreviure?

Colloredo veia en la música i en Mozart un mitja per satisfer les seues ambicions personals.
Han transcorregut més de docents anys des de la mort d'aquests dos genials compositors. Després d'ells la cosa va canviar, i molt. De fet, el mateix Haydn ho va poder veure. El Romanticisme ho capgirà, i la sublimació del músic, que podem veure representada amb Beethoven, Wagner o Mahler impregnà la cultura europea.
Però sembla que hem fet un camí d'anada i tornada. Vivim el món de la cultura una edició actualitzada de l'Antic Règim?  A casa nostra podem comprovar com l'espill del passat ens dóna una imatge actual nostra. No hem canviat als ducs, comtes, capítols catedralícis, etc. per institucions públiques dirigides, en molts casos capriciosament i sense criteri, per polítics professionals? alguns d'aquestos, mireu bé els casos de Mozart i Haydn, no actuen de forma semblant a Colloredo i Esterházy? salvant les distàncies, clar està, i no tant per l'individu concret, sinó pel sistema. No hi ha concert on no quede clar que "això ho pague jo!", si no, per a què serveixen els segells de les institucions en els programes de mà? tenen la mateixa finalitat heràldica que la tocata que obri l'òpera Orfeu de Monteverdi: això ho pague jo!.
Però com la finalitat no és la música sinó la brillantor que puga donar aquesta, la imatge amb què convé associar-se canvia i per tant s'ha de pegar una puntada al cul d'algú i cridar uns nous serfs. Ven més una foto amb Julio Iglesias o un producte pop de marketing que veure's junt a Wynton Marsalis o Janine Jansen. I moltíssim més que organitzar un entorn musical, o cultural en general, estable. Una imatge a l'any amb una estrella pop, o amb un director d'orquestra famós, val més que prenyar tot una temporada de concerts, siga de l'estil que siga.
També poden acomiadar als músics, ja no hi han diners. A Viena a finals del segle XVIII els nobles es quedaren sense diners degut a les guerres en què es veieren immersos: les orquestres foren eliminades. En aquests moments les institucions s'han quedat sense diners: la cultura queda sense subvenció. Com a mínim s'assembla.
I el cas, no tingau dubte, que en el futur molts dels nostres governants seran recordats en el mateix sentit que els Esterházy i Colloredo. Però mentrestant en el present estem com estem. Possiblement la lliçó l'hem de dependre de Beethoven. Aquest, durant una estança al balneari de Bad Teplitz, anava passejant amb Goethe -qui poguera posar l'orella i escoltar de què parlaven!!- i de sobte es trobaren davant l'emperador Francesc I i la seua família. Immediatament Goethe feu una reverència, essent escridassat pel compositor "agafe'm del braç: són ells els que s'han d'apartar, no nosaltres!".


 

2 comentaris:

Jesus Eduard Alonso i López ha dit...

Xè, si bé la frase final potser siga un poc excessiva (com també il·lustrativa) menegeu bona part de raó. És el vell tema del poeta i la cort. No hem avançat tot el que caldria amb la democràcia i ara reculem, reculem... espere que no reculem tant, però anem en eixa línia.

Llevant Ensemble ha dit...

Gràcies, però com dius, reculant, reculant, reculant... però fins a on? perquè al ritme que anem en quatre dies ja ens veiem a la parròquia del poble demanant que ens facen un informe de "neteja de sang" (agafeu-ho amb ironia)