(En les properes setmanes publicarem una sèrie de post que porten per títol "Sóc Músic". Per incloure algunes opinions controvertides, aquests aniran signats per l'autor. )
Per Josep Antoni Alberola
Sóc músic. Sóc músic
clàssic, per a més concreció. Com molts dels meus companys em
guanye bé la vida. Si algú em pregunta i dic músic, he
d'especificar que sóc funcionari, professor de secundària, per a més
concreció. Perquè músic... així a seques, deixa als meus
interlocutors sense saber d'on ix el meu jornal. Pitjor encara és si
dic sóc trompista; si volem veure cares d'estupor sols he d'afegir
que també em dedique a la investigació musicològica.
-Ah! eres professor!
Solen contestar amb aquell
to de veu del qui ha resolt l'enigma.
-Sí, però això és part
de la meua activitat com a músic. Torne a repetir que sóc músic.
Resposta que m'estalvie,
mentre per la boca ix la diplomàtica:
-Sí, professor en un
institut.
L'interlocutor satisfet i jo
avant. També haguera pogut contestar, com ha sigut en diversos
moments de la meua trajectòria:
-Sóc professor de
conservatori
-Treballe donant classes en
una escola de música.
o
-Sóc membre d'una orquestra
Queda clar que en dir músic
no és prou. Però per a mi -per a nosaltres- concretar en professor,
per exemple, no és suficient. Si en compte de músic dic metge, no
cal especificar si treballe en un hospital, en una consulta privada o
sóc professor a la facultat de medecina i, al marge de la docència,
el que més m'interessa és la investigació. No. Un és metge. En
tot cas pot especificar si és cardiòleg, dermatòleg, al·lergòleg,
etc.
Definitivament,
ací els músics tenim un problema terminològic alhora de
definir-nos. De fet, el terme música mateix es bastant problemàtic.
Perquè, què és música? Mare que pregunta! Al llarg de la història
la filosofia s'ha explanat abastament cercant una resposta
convincent. Trobem definicions ben dispars i per a tots els gustos.
 |
| Boecio | |
Per a Severino Boecio musica
est scientia bene modulandi.
El problema d'aquesta definició no és sols ella mateix, sinó també
les posteriors traduccions del terme modulandi,
que
el filòsof romà aplicà a la tercera de les divisions que feu de la
música: la instrumental.
Però
cal tenir en compte que per a Boecio la
vertadera música era l'especulació teòrica. De fet,
seguint la tradició pitagòrica, entenia la música com una ciència
de nombres. Scientia
bene modulandi,
la ciència de combinar adequadament les proporcions pitagòriques
respecte la música, seria una interpretació vàlida de la
definició.
Més contundent és Casiodoro, aquest afirma que la música és la
ciència o disciplina que tracta sobre els nombres. Però no d'uns
nombres qualsevol, sinó d'aquells que es troben en els sons.
 |
| Stravinsky, foto del 1944 |
|
|
Donem
un salt fins el segle xviii.
Rousseau afirmava que la música era l'art que expressava sentiments
mitjançant sons plaents a l'oïda. El valencià Antoni Eiximeno, per
la seua banda, deia que la
música procede de aquellas modificaciones del lenguaje que le hacen
eficaz para deleitar los oíodos y conmover los ánimo; de
fet,
l'esteta
valencià afirmava que la música
era un plaer preparat per la natura per a suavitzar les estones
enutjoses de la vida. Per a Berlioz música era l'art de commoure als
oients mitjançant sons combinats. Un romàntic amb una concepció
estètica bastant barroca. El compositor francès, a més,
especificava que aquests oients havien de ser persones intel·ligents,
forma bastant educada de dir ximplets a tots aquells que no els
agradava la seua música. Vaja amb Hèctor. Per a Schopenhauer música
era allò que expressa el que hi ha de metafísic al món. Poca
broma! Claude Debussy ens dóna una de ben recargolada: un total de
forces disperses expressades en un procés propagador i un sistema
receptor.
Stravinsky,
més auster en la prosa, diu que és l'acció conscient de l'home al
organitzar sons; llavors, la composició, segons el geni rus, és
merament un acte d'especulació, quelcom artesanal. L'autor de la
Consagració
de la Primavera es
feia ressò de les paraules d'Eduard Hanslick, qui afirmava que la
música era incapaç d'expressar cap sentiment. La música és bella
per ella mateix, no pels suposats sentiments que desperta o expressa.
Per a Hanslick, com per Stravinsky, la música és pura forma animada
pels sons. El
nostre Joan Fuster, agosarat ell, també en dóna una. La definició
que aporta la pren de Pierre Schaffler: qualsevol soroll premeditat
ja pot considerar-se que és música. Per cert, a Fuster li va mancar
fer un llibre sobre sociologia de la música, coneixements i erudició
no li faltaven.
(continuarem amb l'etimologia, a veure si esbrinem què és ser músic!)
