Des de la Safor música, música, música i més música... poesia, poesia, poesia i més poesia... debat, idees, assaig i més debat, més idees i més assaig, ... però sempre amb música

dilluns, 19 de novembre de 2012

Sóc músic (I)

(En les properes setmanes publicarem una sèrie de post que porten per títol "Sóc Músic". Per incloure algunes opinions controvertides, aquests aniran signats per l'autor. )
Per Josep Antoni Alberola 
Sóc músic. Sóc músic clàssic, per a més concreció. Com molts dels meus companys em guanye bé la vida. Si algú em pregunta i dic músic, he d'especificar que sóc funcionari, professor de secundària, per a més concreció. Perquè músic... així a seques, deixa als meus interlocutors sense saber d'on ix el meu jornal. Pitjor encara és si dic sóc trompista; si volem veure cares d'estupor sols he d'afegir que també em dedique a la investigació musicològica.
-Ah! eres professor!
Solen contestar amb aquell to de veu del qui ha resolt l'enigma.
-Sí, però això és part de la meua activitat com a músic. Torne a repetir que sóc músic.
Resposta que m'estalvie, mentre per la boca ix la diplomàtica:
-Sí, professor en un institut.
L'interlocutor satisfet i jo avant. També haguera pogut contestar, com ha sigut en diversos moments de la meua trajectòria:
-Sóc professor de conservatori
-Treballe donant classes en una escola de música.
o
-Sóc membre d'una orquestra
Queda clar que en dir músic no és prou. Però per a mi -per a nosaltres- concretar en professor, per exemple, no és suficient. Si en compte de músic dic metge, no cal especificar si treballe en un hospital, en una consulta privada o sóc professor a la facultat de medecina i, al marge de la docència, el que més m'interessa és la investigació. No. Un és metge. En tot cas pot especificar si és cardiòleg, dermatòleg, al·lergòleg, etc.
Definitivament, ací els músics tenim un problema terminològic alhora de definir-nos. De fet, el terme música mateix es bastant problemàtic. Perquè, què és música? Mare que pregunta! Al llarg de la història la filosofia s'ha explanat abastament cercant una resposta convincent. Trobem definicions ben dispars i per a tots els gustos. 

Boecio
Per a Severino Boecio musica est scientia bene modulandi. El problema d'aquesta definició no és sols ella mateix, sinó també les posteriors traduccions del terme modulandi, que el filòsof romà aplicà a la tercera de les divisions que feu de la música: la instrumental. Però cal tenir en compte que per a Boecio la vertadera música era l'especulació teòrica. De fet, seguint la tradició pitagòrica, entenia la música com una ciència de nombres. Scientia bene modulandi, la ciència de combinar adequadament les proporcions pitagòriques respecte la música, seria una interpretació vàlida de la definició. Més contundent és Casiodoro, aquest afirma que la música és la ciència o disciplina que tracta sobre els nombres. Però no d'uns nombres qualsevol, sinó d'aquells que es troben en els sons. 
Stravinsky, foto del 1944

Donem un salt fins el segle xviii. Rousseau afirmava que la música era l'art que expressava sentiments mitjançant sons plaents a l'oïda. El valencià Antoni Eiximeno, per la seua banda, deia que la música procede de aquellas modificaciones del lenguaje que le hacen eficaz para deleitar los oíodos y conmover los ánimo; de fet, l'esteta valencià afirmava que la música era un plaer preparat per la natura per a suavitzar les estones enutjoses de la vida. Per a Berlioz música era l'art de commoure als oients mitjançant sons combinats. Un romàntic amb una concepció estètica bastant barroca. El compositor francès, a més, especificava que aquests oients havien de ser persones intel·ligents, forma bastant educada de dir ximplets a tots aquells que no els agradava la seua música. Vaja amb Hèctor. Per a Schopenhauer música era allò que expressa el que hi ha de metafísic al món. Poca broma! Claude Debussy ens dóna una de ben recargolada: un total de forces disperses expressades en un procés propagador i un sistema receptor. Stravinsky, més auster en la prosa, diu que és l'acció conscient de l'home al organitzar sons; llavors, la composició, segons el geni rus, és merament un acte d'especulació, quelcom artesanal. L'autor de la Consagració de la Primavera es feia ressò de les paraules d'Eduard Hanslick, qui afirmava que la música era incapaç d'expressar cap sentiment. La música és bella per ella mateix, no pels suposats sentiments que desperta o expressa. Per a Hanslick, com per Stravinsky, la música és pura forma animada pels sons. El nostre Joan Fuster, agosarat ell, també en dóna una. La definició que aporta la pren de Pierre Schaffler: qualsevol soroll premeditat ja pot considerar-se que és música. Per cert, a Fuster li va mancar fer un llibre sobre sociologia de la música, coneixements i erudició no li faltaven.
(continuarem amb l'etimologia, a veure si esbrinem què és ser músic!)

2 comentaris:

Jesus Eduard Alonso i López ha dit...

Sí et serveix de consol (supose que no) quan jo dic que sóc arxiver em solen dir: "ah, sí, bibliotecari!". Per fortuna o per desgràcia, la semàntica és problemàtica, evoluciona i es transforma una barbaritat; i té vasos comunicants que ni tu mateix d'esperes. Més d'una vegada m'han presentat com a 'arxivador'.

Llevant Ensemble ha dit...

Supose que hi ha més d'un "ofici" amb aquest tipus de problemes. Per a nosaltres la pregunta típica quan eres estudiant i contestes que estudies música és:
-Ah! i què més estudies?