Des de la Safor música, música, música i més música... poesia, poesia, poesia i més poesia... debat, idees, assaig i més debat, més idees i més assaig, ... però sempre amb música

dilluns, 26 de novembre del 2012

Sóc Músic (II): etimologia i altres cabòries

 
Continuació de Sóc Músic I
Anem a l'etimologia a què ens done un poc més de llum. El mot música prové del grec mousikê (μουσική), terme que, a més de muses, porta implícit el substantiu techné (τέχνη). Aristòtil entenia la techné com la capacitat de produir coses amb racionalitat, mentre Plató especificava que amb intel·ligència i mitjançant l'aprenentatge. Dominar unes habilitats i conèixer les regles era l'objectiu de l'artista. Sense el domini de les regles no podia existir cap tipus d'art, sense elles era impossible la producció artística. La mousikê, llavors, conjumina tècnica i muses. L'art de les muses vindria a significar. La suma de tècnica, entesa com destresa i domini de les regles; i les muses, enteses aquestes com imaginació, inspiració, il·luminació divina, etc. La Techné, i la seua traducció llatina, ars, mantingué aquesta accepció fins els començaments de l'època moderna.
Com a músic és en l'etimologia de la paraula i no tant en les definicions on més m'identifique. Destresa i imaginació. Realment la formació d'un músic es resumeix en l'adquisició de la tècnica necessària més el desenvolupament i canalització de la imaginació. Al context acadèmic, l'aspecte tècnic és abastament tractat i sublimat, metre el componen imaginatiu no cal que el cerqueu pels currículums oficials.
Vist d'aquesta forma, i connectat amb l'etimologia, estic més prop de la concepció que de la música tenia Stravinsky que la de les altres, sobretot de les definicions transcendents romàntiques. Però no em convenç del tot. Allò de deleitar los oíodos y conmover los ánimo que deia Eiximeno, conjuminat amb les paraules d'Igor, crec que és el que més pot cabre en la idea que jo tinc del terme “música”. Perquè, clar, qui no s'impregna d'alegria i energia vital escoltant l'obertura de les Noces de Figaro de Mozart o de la música de Nino Rota per a la pel·lícula 81/2 de Federico Fellini?
Kofi Agawu
Aplegats a aquest punt, la semiòtica i l'hermenèutica musical ens poden aportar la clau que obri alguns d'aquests aparentment misteris al voltant de la música. Aquestes dues disciplines, relativament noves en l'àmbit musical, han fet, probablement, les aportacions més importants a l'estètica de la música en les darreres dècades. Hem sentit i repetit fins la sacietat que a música és un art abstracte. Però no ho és tant com ho ens pensem, com han demostrat, entre altres, Kofi Agawu, Jean Jaques Nattiez o Eero Tarasti. És un art impregnat de tòpics, signes i narració, en definitiva, de significats. Però desenganyeu-se, no trobareu ni ara ni en el futur cap diccionari música-valencia/valencià-música. Els tirs van per un altre costat. El tema és complexe, i no es pot aprofundir sense endinsar-se en terrenys especialment costeruts de l'estètica. Com oients i membres d'una cultura determinada trobem una sèrie de significats consensuats que desxifrem fàcilment. Si escoltem música militar difícilment entendrem que aquella música és un lament per la pèrdua d'un ésser estimat. És música militar, i sabem què és i què representa, exactament com desxifrem els diferents tocs de campanes del campanar de la parròquia més propera. Rubén López Cano afirma que la música és asemàntica, però aquesta realitat no elimina la possibilitat d'incloure càrrega semiòtica. Trescant per aquest camí acabem abraçant-nos a la semiòtica musical cognitiva per a què ens aporte les respostes. Molt bé, ja estem, però hem aplegat a una disciplina exquisidament complexa i inaccessible, i sense que els entesos s'hagen preocupat per realitzar treballs divulgatius. La manipulació de símbols a partir de unes regles específiques, seria un punt de sortida clàssic per entendre els processos cognitius relacionats amb la música, més el treball de l'oient i de la cultura d'aquest. Succintament podríem dir que tracta sobre processos específics de significació i comprensió musical, on els símbols sovint tenen per referents fonts de significat externs i d'altres de construcció cultural més complexos. Desxifrar els símbols aporta a l'oient una càrrega semiòtica la qual es relaciona amb els afectes.
Llavors, què és ser músic? la resposta als propers posts...