Polítiques culturals locals (II)

Com constatem que aquest tema va agradar, aprofundim un poc més.

La dimensió local de la cultura és aquella que repercuteix i s'arrela en un context social concret. Crea les oportunitats per a què amples capes socials interaccionen amb els "artistes". Aquest diàleg contribueix a la regeneració cultural i beneficia l'estructura sociocultural i econòmica de l'entorn immediat. 

La cooperació amb els artistes locals de qualsevol tipus dóna la oportunitat de dissenyar models urbans propis, tant funcionals com de l'imaginari col·lectiu. En aquest sentit és la col·laboració i la integració dels col·lectius socials immersos -arquitectes, músics, associacions veïnals, polítics, artistes plàstics, actors, escoles, etc.- el que dissenya el paisatge cultural propi i característic de l'entorn concret, siga aquest d'una ciutat, un poble o una comarca.

Cal no centrar-se en l'art "d'infraestructures dures", com ara l'arquitectura o els projectes urbanístics. És l'art "efímer" i aquell de consum íntim: música, teatre, literatura, etc., part essencial de l'activitat cultural diària. Enlluernats per les grans edificacions hem oblidat d'omplir-les d'activitats, més encara, no hem planificat la creació d'hàbits culturals, de públic, ni tampoc xarxes de "creadors" suficientment fortes per omplir d'activitats professionals una temporada ordinària per a tal infraestructures. És més, les activitats culturals són aquelles que informen als responsables institucionals de quines infraestructures calen, i no al contrari. Fins arribar a la paradoxa, per no dir despropòsit, d'unes dotacions pressupostàries desmesuradament majors destinades al manteniment d'infraestructures i sous de personal que a la programació d'activitats. El món a l'inrevés.
Pel comentari anterior hom pot entendre clarament que per a nosaltres l'estratègia i la planificació a mig i llarg termini són essencials. Sobre aquesta premissa cal avaluar allò que s'ha fet i s'està fent. Però sobretot una avaluació continuada sobre els objectius que permeta rectificar i redreçar allò que no funciona. El problema normalment rau en el llarg termini, i amb la pretensió d'instrumentalitzar la cultura per aconseguir rèdits polítics, o entendre diferents corrents estilístiques o determinats gèneres propis d'una opció política. I per planificació cultural no s'ha d'entendre dirigir ni tampoc embellir estèticament els carrers, sinó una eina de desenvolupament social i llibertat artística.
Cal, de bell antuvi, realitzar un mapa cultural, identificar i registrar els recursos i valors culturals propis que permeta el redescobriment de patrimonis materials i immaterials culturals propis, i el descobriment de noves activitats i artistes autòctons. Ben mirat, si tenim la matèria prima, que la tenim!, per què no l'aprofitem?