Des de la Safor música, música, música i més música... poesia, poesia, poesia i més poesia... debat, idees, assaig i més debat, més idees i més assaig, ... però sempre amb música

dilluns, 17 de febrer de 2014

Pròxima parada: Xeresa

http://www.xeresa.es/imatges/hist1.jpgEl nostre proper concert serà el dia 2 de març, a les 18'30h, a Xeresa. Ben contents que estem de tornar. Tenim un molt bon record d'un concert que férem allí fa anys. A més, un dels membres del grup és del poble, i la resta tenim allí amics que ens els estimem. Així que tot un goig.
Posarem dalt l'escenari novament l'Entartete Musik. Passa el temps, estrenem nous programes, passen els concerts, però aquest programa continuen demanant-nos-el. Quan l'interpretem entenem perfectament el perquè aquesta predilecció per l'Entartete, una música tan meravellosa, uns poemes tan bells i el rerefons històric, tot junt, conforma un programa molt emotiu, que va molt més enllà del gaudi estètic per unes músiques o uns poemes. 
Sabem que novament ens emocionarem a l'escenari, i que amb nosaltres el públic de Xeresa s'emocionarà. I com en totes les actuacions, ho dedicarem a tots aquells que varen patir la barbàrie nazi i feixista.
Un altre aspecte important per a nosaltres, és el fet que hi hagen ajuntaments que aposten per la cultura, i més concretament per la música, en uns temps on les retallades en cultura en alguns pobles han reduït la programació cultural a zero. No ens amaguen de dir que un dels objectius de les nostres activitats es acostar la música clàssica de cambra a tothom. Tots sabem les dificultats que té part de la població per accedir als grans "contenidors" culturals de les capitals, per raons ben diverses. Més d'una vegada ens ha comentat algú del públic, mai m'haguera imaginat que poguera escoltar a Ligeti ací al meu poble. En ocasions ha sigut Ligeti, altres Hindemith u qualsevol altre compositor del segle XX.
Tanquem l'entrada amb uns dels poemes del concert i un vídeo:


L'última, precisament l'última,
D'un groc tan encés.
Potser si les llàgrimes del sol
tocaren la pedra blanca...

Tan, tan groga.
Volava, es movia lleugerament cap a munt.
Se n'anà, segurament volia donar al món

un bes per acomiadar-se.

Fa set setmanes que visc ací
tancat en aquest guetto,

però he trobat a la meua gent ací.
Em criden les flors

i la blaca rama del castanyer del pati.
No he tornat a veure cap altra papallona,

aquella va ser l'última.
Les papallones no viuen ací,

en el guetto.

Poema de Pavel Friedmann (7.1.1921, Auschwitz el 29.9.1944)