Des de la Safor música, música, música i més música... poesia, poesia, poesia i més poesia... debat, idees, assaig i més debat, més idees i més assaig, ... però sempre amb música

dilluns, 24 de febrer de 2014

clàssica i pop, pop i clàssica

Un article publicat el divendres passat anava encapçalat per la següent frase: classical music is becoming the new pop. Que vindria a significar que la música clàssica esdevé el nou pop. Afirmació més que discutible. Però no queda mal per a provocar de bell antuvi i despertar la lectura de la resta del text.
http://www.queenbeetickets.com/content/uploaded/andrea-bocelli-2.jpg
Andrea Bocelli
L'article versa sobre les incursions en el pop/rock de músics de la clàssica, i a l'inrevés. Queda bastant patent que en aquest darrers anys, alguns músics dedicats al pop/rock han traspassat aquella barrera imaginària i ignominiosa, i han fet algun que altre projecte dins l'àmbit de la clàssica. A l'article trobem a faltar aquell enfant terrible, que des de la tot poderosa indústria del rock el veien com una espècie de dimoni, i des de la clàssica com un intrús perillós que els sacsejava la poltrona: Frank Zappa. Cap dels noms que apareixen a l'article tenen la capacitat tècnica, la creativitat i els coneixements sobre la música del seu temps que tenia Frank, tan genial al rock com a la clàssica. Malgrat aquesta puntualització, l'article és interessant.
http://images6.fanpop.com/image/photos/33500000/Lindsey-lindsey-stirling-33527866-2560-1600.jpg
Lindsey Stirling
Els músics de la clàssica el que fan és més bé adaptar-se al tipus d'indústria típica del pop, però sense deixar de practicar el mateix gènere o estil. Valga com a exemple Andrea Bocelli, qui, per cert, darrerament ha estat pel cap-i-casal. En alguns casos, com el de la violinista Lindsey Stirling, fan música pop, però amb uns resultats bastant mediocres, malgrat la popularitat que puga tenir a xarxes social, per exemple al youtube. Però cal assenyalar l'encert de l'efecte dels vídeos. Fa dècades Zappa ja ho comentava, si la imatge juga un paper important al pop/rock, també hauria de tenir-ne per a la clàssica, o aquesta no aplegarà a un sector de la població, sobretot els joves. Profètic!
Sembla que els resultats més encertats i interessants venen de gent del pop/rock que s'endinsa en el món de la clàssica, ho fan de forma eclèctica i des de diferents vessants. Chris Tile, del grup de folk Punch Brothers, s'atreveix amb les sonates del Bach, i amb el mateix grup interpreta un dels concerts de Brandenburg del cantor de Leipzig.  Avís als dogmàtics! per l'amor de Déu no us altereu al escoltar el següent vídeo, que sabem que sou molt susceptibles.



I açò és el que fan des del folk.


Per a fer això es pressuposa una preparació tècnica i uns coneixements dins dels dos gèneres. És concretament ací on voldríem parar esment. Al nostre País els estudis musicals reglats estan dominats, quasi en règim d'exclusivitat, pels que ens dediquem a la clàssica. Només tenen també cabuda, i restringits a uns pocs centres, el jazz i la dolçaina. Per què la resta de músiques no estan presents? vostès no saben la resposta? nosaltres tampoc, a hores d'ara és senzillament un anacronisme. Òbviament això repercuteix en el nivell mitjà dels grups de pop/rock, hi hop, folk i en general de totes aquelles músiques apartades per un fatu elitisme caduc. 
Noooo, no se'ns ha passat, no hem dit res de Luís Cobos, no cal fer sang.

2 comentaris:

Tomàs Ferrandis Moscardó ha dit...

Joe Satriani o Stave Vai, guitaristes molt seguits pels heavies, s'han deleitat amb les dificultats tècniques de Bach, la 5ª de Beethoven o Paganini.

Llevant Ensemble ha dit...

De Stave Vai ho sabíem, de Joe Satriani no. Per cert, que dos!