L'Orquestra del Palau de les Arts

Primer un problema de noms. El nom oficial de l'orquestra és la insípida i administrativa denominació d'Orquestra de la Comunitat Valenciana (encara que normalment ho veureu escrit en castellà), però la majoria de la gent la denomina L'Orquestra de les Arts. No hi ha color. Davant la palmària maca d'imaginació dels responsables els aficionats ho han substituït per un nom realment bell, no ho creieu? Per nosaltres millor dir-li l'Orquestra de les Arts. Quan es redacten papers oficials que fiquen el que vulguen. 

Bé, anem al que realment ens interessa. Aquells que segueixen el nostre blog hauran pogut llegir diferents entrades amb un plantejament crític del funcionament, i en general del projecte, del Palau de les Arts. Creiem que raons sobren. Exactament com sobren motius per afirmar que l'Orquestra de les Arts és una agrupació extraordinària, l'excel·lència de les seues interpretacions és notòria. Els desorbitats catxets de directors, mànagers generals, deutes, males polítiques, elitisme social, etc. tapen allò que realment deuria lluir. Al marge de Maazel i Mehta, si directors de la importància de Ricardo Chailly o Valery Gergiev estan dispostos a dirigir aquesta orquestra, és per estar aquesta al nivell adequat al seu prestigi. Aquesta mena de directors no es posen davant d'orquestres per davall del seu nivell (tot açò al marge del tema dels catxets). I l'orquestra no és un automatisme o una entelèquia: són músics! sí, músics, mare quin descobriment! L'orquestra i cadascun dels seus músics són la "joia de la corona", no la resta. També el Cor de la Generalitat amb Paco Perales al front. Són gent que treballa individual i col·lectivament per mantindre un alt nivell Aquestos haurien de ser els vertaders protagonistes, no allò que circula al voltant del Palau de les Art i que supera amb escreix les despeses que hom pot qualificar de raonables. Si voleu una institució de prestigi, potenciem l'orquestra, el cor i els cantants, que és el contrari del que s'està fent, i deixem de vendre fum. 

No és l'edifici, ni les visites esporàdiques de directors de renom que ens escuren les butxaques, ni mànagers ni directors generals que naden en el luxe. Mireu un per un els grans teatres d'òpera i les orquestres de la "champions ligue". És el dia a dia dels músics i dels directors titulars allò que marca la diferència. 

Si algun dia tot aquest projecte se'n va al blau de la mar, no haurà sigut pels músics, això que tothom ho tinga ben clar, ells han fet la feina ben feta, els altres...