Cabòries: on està la màgia?

El protagonista d'aquest post és el vídeo que l'acompanya. Correspon a un concert de l'Amsterdam Baroque Orchestra, capitanejada pel formidable Ton Koopman. Tingué lloc a la Waalse Kerk de la ciutat holandesa el proppassat dia 10 de juny.

Ton Koopman

Què té d'especial el vídeo, la música? sí. La interpretació? sí. Però només això? no. Hi ha alguna cosa més, quina? la màgia. I què és la màgia? compartir, no trobem altra paraula millor. Mireu als músics: el diàleg corporal, les mirades, els somriures, el fraseig de la música, el sentit d'aquesta, el gaudi de fer música! però és només això? no. 

Mireu el públic. Sobretot les espectadores que estan darrere mateix de Koopman. Somriuen, es mouen amb la música, cerquen amb la mirada. Altres semblen concentrats, quiets, amb la mirada gairebé perduda. Gaudeixen de la música!

La música, com tot art, és comunicació, compartir bellesa, precisament això que ens fa humans! Realment el que veiem és comunió entre intèrprets i públic. Tant els uns com els altres compateixen en eixe moment una experiència, i això és la màgia, més enllà de si un és intèrpret o forma part del públic. Uns segons després de la darrera nota, hi ha cap diferència entre les cares dels músics i la del públic? tots somriuen, semblen feliços, satisfets. Des del públic s'escolta algun crit d'aprovació, o com es costum per aquelles contrades algun que altre xiulet! 

Tot aquell professional, estudiant o amateur que es diu músic, el que cerca és aquest tipus d'experiència, però també l'aficionat! Sinó fóra així, per què no és el mateix una assaig que un concert? perquè al cap i a la fi, sense l'experiència de compartir pràcticament no paga la pena.

És això el que els músics oferim: compartir, res més. Al menys els que estimem la música. Els que s'estimem més la inflamació de l'ego juguen a una altra cosa, no?

A la Valldigna si ens ho proposem podem: YES WE CAN

Doncs, sí. Si ens ho proposem podem! No hem de poder nosaltres en fer deficitari allò que és o pot ser rentable?! bons som els de la Valldigna! i no fem referència únicament a la cosa econòmica, ni molt menys.

El cap de setmana passat, dissabte concretament, als pobles de la Valldigna, més o menys a la mateix hora, tenien tots ells programats activitats musicals. Festival de Juliol a Simat, concert rock a càrrec dels veterans Barricada a Benifairó i la Pop al Carrer a Tavernes. A la propera Alzira actuava també Limbotheque. Eixa és la millor eina, dispersar el públic.

El Festival de Juliol depén d'institucions públiques, i, mal que ens sàpiga dir-ho, no té cap arrelament social en l'entorn -la Valldigna. De fet, en algunes edicions han hagut punxades de públic importants, així com també un concert on només una persona va pagar el 18€ de l'entrada mentre els demés van entrar de bades! Aconseguir arrelar-se en l'entorn no és fàcil, però amb l'experiència acumulada d'anys creiem que un canvi d'estratègia no estaria de més. Per altra banda, i no parlem únicament per nosaltres, no es compta amb els músics locals. Per si hi ha dubtes, els músics valldignencs, a més de en totes, -sí, en totes!- les orquestres espanyoles també han estat i estan presents a la Filharmònica de Nova York, l'Orquestra de la Ràdio de Baviera, la Gewandhaus de Leipzig, La Mahler Chamber Orchestra, Jove Orquestra de la Comunitat Europea, entre altres, i com diuen "qui vulga més que pare el cabàs".

El concert de Barricada a Benifairó estava organitzat per una empresa privada, però amb una subvenció de 4.000€. L'acte era esporàdic i s'emmarca dins les activitats d'oci i festes que programa l'ajuntament.

La Valldigna segons el botànic Cabanilles (s. XVIII)

No anem a amagar la nostra simpatia per la gent de La Casa Calba i la seua iniciativa del Pop al Carrer. Aquestos sí fan solatge i estan tenint any rere any més repercussió a la Valldigna, així com en altres contrades i en els mitjans de comunicació generalistes i específics. Creiem que iniciatives creatives com aquesta són les més perjudicades per la descordinació.
Hi haurà qui al·legarà que cadascú té els seu públic. Doncs no. El públic és transversal, i de ben segur que bona part dels aficionats a la música medieval també els agrada escoltar a Thaïs Morell, per exemple
Els responsables d'institucions possiblement no capten el problema com nosaltres, però a la Valldigna, de forma recurrent, ens trobem amb aquestes situacions. Si l'elecció és disseminar el públic -per acció u omissió- en una competència destrellatada, aleshores podem cridar ben fort: YES WE CAN.
El cas és que la música, l'art i la cultura en general, tal i com està la situació actual, ni la Valldigna ni la Safor es poden permetre tal descoordinació.  

LLIBRES: poética musical d'Igor Stravinsky i també Groucho Marx

Edició de l'any 1947

edició d'Acantilado

En una de les entrades dedicades al llibre Fuster i la música, ens preguntàvem si el de Sueca coneixia el llibre Poètica Musical d'Igor Stravinsky. Arran aquell comentari, i coneixedors d'una nova edició castellana d'aquest llibre, es plantejàrem fer una ressenya. Més que una ressenya, donar notícia de la disponibilitat del llibre sense haver de rascar-se la butxaca ben rascada i haver-lo de trobat en una llibreria de vell. Qui us escriu va aconseguir fa uns quinze anys, després de múltiples peripècies i una bona quantitat de les antigues pessetes, una edició argentina de l'any 47, amb pròleg d'Adolfo Salazar. Pagà la pena, però...

La Editorial Acantilado, que darrerament està fent una col·lecció de textos sobre música ben interessant -fins i tot un Dahlhaus ben traduït!-, ha posat a l'abast de tothom una nova edició en castellà. Tot aquell interessat que ronde per la Safor el podrà trobar a Gandia a Ambra Llibres, per exemple. Com pot ser que un llibre cabdal per a comprendre la música del genial Stravinsky, i, en general, de la música del segle XX no tinguera en castellà o en català una edició recent i a l'abast de tothom?

El llibre s'adreça a tot aquell aficionat, curiós, estudiant o professional de la música o l'art en general. El text és comprensible per tothom, Stravinsky expressament renuncia a un llenguatge tècnic. Com la finalitat d'aquest post no és tant fer una ressenya pròpia, sinó donar-los a conèixer el llibre i convéncer-los que el llegisquen, deixarem que siga el mateix compositor qui us convença amb aquestes perles que hem extret:

Nuestra misión no es la de pensar, sino la de obrar

La fantasía implica la voluntad preconcebida de abandonarse al capricho.

Nos esforzamos para amar; pero amar supone conocer, y para conocer hay que esforzarse.

Mi libertad consiste, pues, en mis movimientos dentro del estrecho marco que yo mismo me he asignado para cada una de mis empresas.

Directores de orquesta que aspiran casi todos a la dictadura de la música. 

Nuestros sectores de vanguardia, dedicados a un puja perpetua, esperan y exigen de la música que satisfaga sus gustos por las absurdas cacofonías. [...] Cacofonía quiere decir mala sonoridad, mercancía ilegal, música incoordinada que no resiste a una crítica seria.


Toda música no és más que una serie de impulsos que convergen hacia un punto definido de reposo.


Lo único que sobrevive a todo cambio de régimen es la melodía.
 

Stravinsky

Groucho Marx

No trobeu que el sentit de l'humor, i fins i tot la imatge de Stravinsky, té alguna cosa... una aire... a Groucho Marx. Estarà aquest sentit del humor relacionat amb l'ascendència jueva dels dos?

Tanquem el post amb un vídeo de Stravinsky dirigint l'Ocell de Foc

Música de temporada: vals del quintet de Hindemith amb un poema de V. Andrés Estellés

*Amb aquest post comencem una sèrie amb àudios i vídeos de música que hem interpretat en la darrera temporada

Si una composició ens ha acompanyat en aquests onze anys que portem tocant junts els membres de Llevant Ensemble, aquesta és la Kleine Kammermusik de Paul Hindemith. Aquesta temporada, al Teatre del Raval, amb Els Sons de les Meravelles, incardinàvem el segon temps -el vals- amb el poema És com un ball de Vicent Andrés Estellés. La declamació/interpretació del text estellesià fou a càrrec del nostre admirat i estimat amic Ximo Vidal. Hindemith i Estellés, una barreja miraculosa. Ausades que en gaudírem!

No vàrem gravar aquell concert en vídeo ni en àudio, per tant no podem obsequiar-vos amb la veu de Ximo. Però ací teniu la música i el poema, com al vídeo no es veu bé el text, ho peguem baix.

Es com un ball, inefables els girs.
És com un ball on s'ofeguen els tirs.
És com un ball ple de nacre i sospirrs.

És com un ball.

És com un ball d'una cauta nuesa.
És com un ball d'una rosa despresa.
És com un ball, savis girs, sense pressa.

És com un ball.
 

És com un ball, la decència coberta.
És com un ball en la terra deserta.
És com un ball, ningún mort no es desperta.
 

És com un ball.
 

És com un ball, una brisa, un alè.
És com un ball que una pena sosté.
És com un ball o mortal minué.

És com un ball.

Post a corre-cuita sobre l'IVA i altres

Els que ens seguiu des de fa un temps sabeu que molt vam parlar sobre la desaparició de la subvenció pública per a cultura, sobretot a les organitzacions independent. També hem parlat abastament sobre una nova llei de mecenatge que no aplega, ni aplegarà en els termes exposats al programa electoral del PP. I ara s'augmenta l'IVA del 8% al 21%. Ni sistema de subvenció, ni llei de mecenatge i augment d'impostos. 

A El País parlen d'IVA-guillotina. Discrepem. El Sr. Guillotin va inventar el famós artilugi per eradicar els espectacles macabres que suposaven els suplicis que patien els condemnats a mort. Un invent amb una certa càrrega de misericòrdia. Però no, la metàfora no s'escau. La situació es sembla més a allò que volia evitar l'afamat diputat francés: esquarterar en viu lentament i amb suplici; un cavall tira d'una cama, l'altre de l'altra, les maromes ben tibades, ...  i fer de tot allò un gran espectacle públic a la plaça de la ciutat. La metàfora és fastigosa, però pensem que molt més acurada que la proposada a El País.

Bé, ara només cal preguntar-los, senyors, diguen vostès, què volen? què proposen? els agrairíem que la resposta fóra sense hipocresia, sincera, sense mentides ni mitges veritats. La veritat crua. Sinó tenen res previst, que ho diguen; si volen que queden només els grans artefactes que depenen d'ells, que ho diguen també. El que siga, però que ho diguen per a saber a què juguem.

Cada setmana un poema: l'harpa sagrada de Verdaguer amb música de Rodrígo

Novament música i poesia. Com a músics, i com un ensemble que té com a tret distintiu la interdisciplinarietat, ens interessa aprofundir en la relació entre aquestes dues arts, que fins pràcticament l'Edat Moderna s'entenien com una sola. Gaudim de la poesia, gaudim de la música, però delerem amb el seu maridatge. En aquesta ocasió un poema del català Jacint Verdaguer amb música del valencià Joaquim Rodrigo. L'Harpa Sagrada pertany al llibre Idil·lis i cants místics, de contingut religiós, Carles Riba deia que era un llarg, insadollable enyor de la natura angèlica. De la música de Rodrigo podem afirmar que es deixa escoltar amb facilitat, és d'un neoclassicisme un tant innocent. Però després d'escoltar-ho la pregunta que ens fem és si aquesta música realment segueix el text, tant el contingut com la prosòdia. Abans fèiem referència al maridatge, doncs, sovint el matrimonis no funcionen, aneu a buscar raons i segurament en trobareu, doncs en aquest cas també. Recentment hem penjat dos post amb música de Mateu Fletxa "el Vell" i de Raimon sobre el tema literari de Bella de Vos, i el resultat és extraordinari. Per què en aquest cas Joaquim Rodrigo no l'encerta? en un proper post en parlarem i ho compararem amb la música de Fletxa i Raimón. Tanmateix gaudiu-ne del poema i de la música.

La interpretació no és precisament modèlica, però és l'única que hem trobat al youtube. 

Afegim aquest audio que hem pogut aconseguir de la inoblidable Victòria de los Ángeles cantant aquesta composició. Com podeu suposar la interpretació és molt superior al del vídeo anterior.

A l' Arbre diví
Penjada n'és l' Harpa
L' Harpa de David,
en Sion amada.

Son clavier és d'or,
ses cordes de plata,
Mes, com algun temps,
Ja l'amor no hi canta,
que hi fa set gemecs
de dol y enyorança.

S'obrien los cels,
l'infern se tancava,
I al cor de son Déu
La terra és lligada.

A l'ultim gemec
lo dia s'apaga,
I es trenquen los rocs
Topant l'un amb l'altre.

També es trenca el cor
d'una Verge Mare
que, escoltant los sons,
a l'ombra plovara:

- Angelets del cel,
despenjau-me l'Harpa,
que de tan amunt
no puc abastar-la;

Baixa-la si us plau,
mes de branca en branca,
no s'esfloren pas
ses cordes ni caixa.

Posau-la en mon pit,
que puga tocar-la;
si ha perdut lo so,
li tornaré encara:

Si no l'ha perdut,
moriré abraçant-la
le meva Harpa d'or
que el món alegrava!

cabòries: el mercat

Un dels problemes amb què s'enfronta el músic clàssic autòcton és trobar-se enfront d'un mercat tancat. I no estem fent referència a la crisi i la seua famosa prima. 

Parlem per exemple de la relació entre els músics locals i els agents. Mentre en altres contrades aquesta relació és fructífera per ambdues parts, ací tenim vàries especificitats que ho desvirtuen. Primer: gairebé no existeixen a l'àmbit valencià. Segon: els que hi ha  solen ser de Barcelona o Madrid. Aquestos normalment representen artistes estrangers, bona mostra hem tingut enguany. Ací, el manager professional que crea un perfil professional d'un grup, aconsella, planifica, orienta i defèn els interessos dels seus representats és una figura que pertany al gènere de ciència ficció. Per tant, el músic s'ho ha de fer tot. I, per regla general, ni té la preparació, ni els contactes escaients, ni el temps suficient per desenvolupar exitosament aquesta tasca. Com a conseqüència hi trobem una mala planificació, un passejar pels pobles visitant ajuntaments per aconseguir concerts, mala definició del perfil artístic, etc. Però sobretot, un consum de temps i paciència valuós que haguera pogut reservar-se a hores d'assajos i preparació purament musical. En molts casos, després d'haver posat bona cosa d'il·lusió, el músic abandona davant les sovint nul·les possibilitats de deixondir-se en aquest mercat.

Però no podem donar la culpa de tot als agents, o millor dit a l'escassetat d'aquests. Si com dèiem en el post l'ecosistema en la música valenciana és vàlid allò de quan més lluny més miracles, òbviament el que fan els mànagers és oferir allò que se'ls demana o amb allò que poden fer millor negoci. I no se'ls pot recriminar res. 

I ara damunt la crisi.

Nosaltres ni som ni tenim vocació, però si algú en té, possiblement ser mànager de música clàssica al nostre entorn, àdhuc en aquest temps, si es fa de forma intel·ligent i amb la preparació escaient, deu ser una activitat comercial interessant.

I si algú es pregunta per què aquest tipus de post, que recorde el que deia Spinoza "ni riure ni plorar. Entendre!"

cada setmana un poema: "y después" de F. García Lorca i música de Louis Andriessen

Un poema del gran Federico García Lorca posat en música pel compositor holandés Louis Andriessen. De Lorca no cal dir res. De louis Andriessen podem afirmar que és un dels compositors vius més importants. Per a descriure l'obra del compositor holandés s'han emprat diferents etiquetes: serialista, minimalista, pastiche, ... però el que millor el defineix és eclèctic, versàtil. A més, i per experiència pròpia ho podem afirmar, la seua bonhomia i afabilitat són allò que a prop un sent i després reconeix a la seua música. En les seues composicions no hi ha tramoia supèrflua, impostura, efectisme, temor a la crítica. Una mostra és aquesta cançó que no està composta per a una veu lírica. Si us interessa l'obra d'Andriessen podeu seguir-lo al blog Louis Andriessen de Jalena Novak

Los laberintos
que crea el tiempo
se desvanecen. 

 

(Sólo queda
el desierto) 

El corazón
fuente del deseo,
se desvanece. 

(Sólo queda
el desierto) 

La ilusión de la aurora
y los besos
se desvanecen. 

Sólo queda
el desierto.
Un ondulado
desierto.

Foc

Sense paraules, un foc que s'escampa com una metàstasi necròtica. Ràbia.

  








  

De Xenaquis Metàstasi