Fa uns dies el columnista il·licità Vicente Verdú escrivia un text ben provocatiu: El nacimiento de una nueva cultura. D'aquesta foguera que en parla a l'article, podem començar a apuntar alguns "usos i costums" que han fet fum o que deurien fer fum.
Per aquells que ens dediquem a la clàssica sense que darrere nostre hi haja una institució, els canvis han sigut ben profunds. Per als qui reben suport institucional, com ara no hi ha diners no hi ha torrons, i pràcticament han parat la seua activitat, llevat d'algun que altre concert espars, sempre dins d'un dels saraos organitzats per algun organisme oficial.
Per a la resta, aquests darrers anys la cosa ha anat diferent. Molts grups a deixat d'existir. Algunes propostes interessants i innovadores no han tingut volada. Altres ens hem adaptat a les noves circumstàncies i hem intentat corregir errors i inèrcies anteriors, amb major o menor fortuna. Però el que sembla que va acabant-se, per sort, és allò que dèiem "anar de bolo". Un costum infame on algú aconseguia una actuació, i amb un o dos assajos, es preparava un concert amb un grup format ex profeso. Els resultats normalment eren, sent benevolents, mediocres. Allò que per alguns es veia com a professionalitat, era més bé tot el contrari.
Una anècdota. En un concert, fa anys, a uns dels pobles de la Valldigna, un grup amb noms ben coneguts, va parar el concert al bell mig d'un obra, i un dels membres li va marmolar a un xiquet que hi havia a la primera fila perquè estava parlant i els molestava. Mentida. S'havien perdut.
El concert va ser mediocre, i a poc a poc van deixar de programar-se concerts per manca de públic, quan és indiscutible l'afició a la música que hi ha entre la població valldignenca. Quan de mal han fet dispersant un públic que potecialment era fidel?
Per fortuna, sembla que amb la crisi tot això vaja passant a la història. Però encara queden resialles. En un concert recent, una orquestra de cambra interpretava el típic repertori de valsos i altres músiques dels concerts de cap d'any. Ho feia en un teatre important. En un moment del concert, el director va parar durant la interpretació d'una de les peces, va dir al públic que s'havien perdut i que tornaven a començar. Inconcebible!
La música clàssica d'àmbit professional només té sortida si els professionals actuem com a tals. També si els responsables de contractar prenen nota.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada