La crisi de la música clàssica es posa de moda

Malgrat estar en l'època de la globalització, entre nosaltres sembla com un designe gairebé fatu, com un posat teatral, aplegar a tot tard i mal. Adonar-nos que l'edifici s'ensorra quan només queden les runes i els demés estan al bastiment reparant-ho. Però més val tard que mai.

El tret de sortida l'ha donat Miguel Ángel Marín el desembre passat amb un article a la revista Brocar amb el títol tendencias y desafíos de la programación musical. Miguel Ángel és un musicòleg prestigiós i una persona intel·ligent. Ell s'ho mira des de la seua recent encetada tasca de programador a la Fundación Juan March. Però aquest article no passarà com un dels millors d'aquest musicòleg. La bibliografia que empra és bàsicament sobre temes històrics, i no concretament sobre els reptes actuals en la programació i en la captació de nous públics. En altres paraules, no versa sobre el tema tractat. No diem conservar el públic, per ser, com diu Greg Sandow, una qüestió biològica, o s'han mort de vells o estan ja tan majors que no poden anar als concerts. Per tant, la problemàtica es centra en captar nous públics. El text és, per dir-ho senzillament, una mena de reflexió amb algunes dades. Un punt de sortida, que suposem deu ser el mateix que gent com Greg Sandow es va plantejar l'any 97 -fa 17 anys!- als cursos que dóna des de llavors a la Julliard School of Music sobre el futur de la música clàssica. Aquest crític i compositor té publicat sobre aquest tema, a més d'articles i un bon munt de textos al seu blog, el llibre The Future of Classical Music, i la seua actualització Rebirth: The Future of Classical Music. Altra gent també ha escrit molt i bé. Per exemple DrewMcManus, aquest des de la perspectiva de la gerència. Al blog Field Notes es poden trobar un bon munt d'articles de gent ben prestigiosa escrivint sobre el tema. Per no parlar del clàssic Americanizing the American orchestra: report of the National Task Force for the American Orchestra, an initiative for change de la League of American Orchestras, del que s'han fet estudis posteriors per avaluar l'èxit o el fracàs de les mesures proposades des de la seua publicació allà el 1993. Per cert, doneu-li un colp d'ull a la portada del darrer número de la Symphony, revista de la League. Sobre els formats dels concerts, es pot consultar en pdf l'informe realitzat per als anys 2010-13   de l'orquestra New World Symphony.
Als EUA i a Anglaterra el debat ha sigut llarg i interessant. No tenir en compte tot allò que ja s'ha treballat al respecte és una pèrdua de temps, bona part del camí està fet, no cal començar-lo de bell antuvi.
El dimecres propassat apareixia a El Mundo aquest article amb un títol bastant desafortunat Música vieja, espectadores viejos. Coincidim amb Miguel Ángel quan afirma que uns dels problemes és el format, no la música.
A més, durant la setmana algun que altre comentari s'han pogut escoltar a Radio Clásica sobre el tema.
Des que vam començar aquest blog, el tema de la crisi de la música clàssica ha sigut recurrent, i a les xarxes socials hem anat penjant aquells enllaços d'articles, entrevistes, llibres, entrades de blogs que hem pensat interessants. Particularment hem posat en pràctica allò sobre el que discutíem, com per exemple el canvi de format, la interdisciplinarietat, anar a nous espais on tradicionalment la música clàssica no hi era, etc. Hem intentat estar sabedors d'allò que s'estava discutint-se, llegir allò que crèiem interessant, i posar en pràctica allò que pensàvem que podria funcionar i ens abellia fer. I sabeu què? no ens ha anat malament. Segons les expectatives que teníem, constatant com li ha anat a altra gent i sense gaudir ajut institucional, ho podem afirmar.
La pregunta és, i els grans programadors de les grans institucions, els que compten amb pressupostos "gal·làctics", què han fet durant aquests anys? Cal donar les gràcies a Miguel Ángel Marín d'haver fet públic una sèrie de reflexions en les que altres ja fa temps que estem capficats, i obrir el debat entre la "gent de pressupostos importants". Ara! demanem que intenten actualitzar-se un poquetet abans, que estiguen una temporada llegint allò que ja s'ha publicat, participen en els fòrums oberts als blogs, i que no es preocupen per inventar la "sopa d'alls", que ja està inventada.