Cada setmana un poema: l'harpa sagrada de Verdaguer amb música de Rodrígo

Novament música i poesia. Com a músics, i com un ensemble que té com a tret distintiu la interdisciplinarietat, ens interessa aprofundir en la relació entre aquestes dues arts, que fins pràcticament l'Edat Moderna s'entenien com una sola. Gaudim de la poesia, gaudim de la música, però delerem amb el seu maridatge. En aquesta ocasió un poema del català Jacint Verdaguer amb música del valencià Joaquim Rodrigo. L'Harpa Sagrada pertany al llibre Idil·lis i cants místics, de contingut religiós, Carles Riba deia que era un llarg, insadollable enyor de la natura angèlica. De la música de Rodrigo podem afirmar que es deixa escoltar amb facilitat, és d'un neoclassicisme un tant innocent. Però després d'escoltar-ho la pregunta que ens fem és si aquesta música realment segueix el text, tant el contingut com la prosòdia. Abans fèiem referència al maridatge, doncs, sovint el matrimonis no funcionen, aneu a buscar raons i segurament en trobareu, doncs en aquest cas també. Recentment hem penjat dos post amb música de Mateu Fletxa "el Vell" i de Raimon sobre el tema literari de Bella de Vos, i el resultat és extraordinari. Per què en aquest cas Joaquim Rodrigo no l'encerta? en un proper post en parlarem i ho compararem amb la música de Fletxa i Raimón. Tanmateix gaudiu-ne del poema i de la música.

La interpretació no és precisament modèlica, però és l'única que hem trobat al youtube. 

Afegim aquest audio que hem pogut aconseguir de la inoblidable Victòria de los Ángeles cantant aquesta composició. Com podeu suposar la interpretació és molt superior al del vídeo anterior.

A l' Arbre diví
Penjada n'és l' Harpa
L' Harpa de David,
en Sion amada.

Son clavier és d'or,
ses cordes de plata,
Mes, com algun temps,
Ja l'amor no hi canta,
que hi fa set gemecs
de dol y enyorança.

S'obrien los cels,
l'infern se tancava,
I al cor de son Déu
La terra és lligada.

A l'ultim gemec
lo dia s'apaga,
I es trenquen los rocs
Topant l'un amb l'altre.

També es trenca el cor
d'una Verge Mare
que, escoltant los sons,
a l'ombra plovara:

- Angelets del cel,
despenjau-me l'Harpa,
que de tan amunt
no puc abastar-la;

Baixa-la si us plau,
mes de branca en branca,
no s'esfloren pas
ses cordes ni caixa.

Posau-la en mon pit,
que puga tocar-la;
si ha perdut lo so,
li tornaré encara:

Si no l'ha perdut,
moriré abraçant-la
le meva Harpa d'or
que el món alegrava!