Des de la Safor música, música, música i més música... poesia, poesia, poesia i més poesia... debat, idees, assaig i més debat, més idees i més assaig, ... però sempre amb música

dilluns, 22 d’octubre de 2012

L'adéu de AL TALL

Al Tall
Obrir l'ordinador, revisar el correu i veure un missatge d'un amic amb aquest títol Al TALL diu adéu. Dels correus dels amics, i dels títols que els adjudiquen un sempre desconfia, la conya és l'aliment quotidià. Però no. Aquesta vegada no anava de conya, realment era la notícia: Al Tall diu adéu.
Al Tall
Suposem que aquestos dies s'han dit i es diran un munt de coses sobre ells. Totes seran ben certes. Nosaltres volem remarcar des d'ací la vessant etnomusicològica desenvolupada. Des dels seus començaments, allà cap a l'any 1975, manifesten clarament interés per la recerca i actualització de la música tradicional valenciana. No parlem només de la interpretació! hem dit recerca i actualització. Passats els anys podem preguntar-nos retòricament i sense pudor: què hauria sigut de la música tradicional valenciana sense Al Tall? Tocs i vares antigues no han desaparegut del nostre paisatge sonor gràcies a ells. Poca broma. Han fet possible que part del patrimoni cultural dels valencians no s'haja esborrat per sempre. Només per això cal reclamar un monument o una càtedra d'etnomusicologia amb el nom d'Al Tall. Però sabem que no estem en un País normal en aquests quefers culturals, i dubtem que els nostres ulls puguen veure un més que guanyat reconeixement oficial.
Una darrera reflexió. S'ha d'admirar de la gent d'Al Tall la facilitat en crear himnes populars. 
Ací tenim Les penes són, una cançó de l'1977, però ben actual.