Entartete Musik a Oliva i Tavernes

Els propers mesos interpretarem diverses vegades el programa que tenim dedicat a l'Entartete Musik. Concert dur des del punt de vista emotiu, però també per l'exigència tècnica que requereixen algunes de les obres.

Quan decidírem dedicar un programa a aquest tema, amb una part central dedicada a músics i poetes morts a camps d'extermini, pensàvem que la duresa de les històries i la càrrega emotiva que comporta la interpretació d'algunes de les obres, possiblement era excessiva i espantara sobretot als programadors. Però la reacció va ser i és la contrària a la esperada. La conscienciació del públic assistents als concerts, la bellesa de la música i els poemes, l'emoció, conèixer unes històries tan extremadament brutals i ensems actituds tan tendres fan aquests concerts molt especials. El pitjor i el millor de la condició humana. I contràriament al que esperàvem és un dels programes que tenim en cartell més sol·licitat.

El primer dels concerts serà el dia 12 al Teatre Olímpia (Oliva).

Elia Costa ens ha fet noves fotos

El proppassat dissabte passàrem el matí amb la nostra amiga fotògrafa Elia Costa. Les fotos que veníem utilitzant fins ara ja tenien un temps i ens abellia tenir-ne de noves. Si entreu a la web d'Elia (www.eliacosta.es) podreu trobar fotos magnífiques, sobretot de músics de jazz. Ens agraden i molt, sobretot el tractament aquest de captar allò efímer, el moment en què el músic està capbussat en la interpretació. 

Pengem un primer tast que ens ha enviat.

Aquesta li feia molta il·lusió a Fermín, per què? ai! chi lo sa!?

Feia sol.

Aquesta és de les quatre fotos la que més ens agrada.

I qui escriu aquesta entrada no ha pogut resistir la temptació de fer un vídeo amb la foto de Rafa, el nostre fagotista.

Elia n'ha fet moltes més, anirem penjant-ne en altres entrades del blog.

Polítiques culturals locals (II)

Com constatem que aquest tema va agradar, aprofundim un poc més.

La dimensió local de la cultura és aquella que repercuteix i s'arrela en un context social concret. Crea les oportunitats per a què amples capes socials interaccionen amb els "artistes". Aquest diàleg contribueix a la regeneració cultural i beneficia l'estructura sociocultural i econòmica de l'entorn immediat. 

La cooperació amb els artistes locals de qualsevol tipus dóna la oportunitat de dissenyar models urbans propis, tant funcionals com de l'imaginari col·lectiu. En aquest sentit és la col·laboració i la integració dels col·lectius socials immersos -arquitectes, músics, associacions veïnals, polítics, artistes plàstics, actors, escoles, etc.- el que dissenya el paisatge cultural propi i característic de l'entorn concret, siga aquest d'una ciutat, un poble o una comarca.

Cal no centrar-se en l'art "d'infraestructures dures", com ara l'arquitectura o els projectes urbanístics. És l'art "efímer" i aquell de consum íntim: música, teatre, literatura, etc., part essencial de l'activitat cultural diària. Enlluernats per les grans edificacions hem oblidat d'omplir-les d'activitats, més encara, no hem planificat la creació d'hàbits culturals, de públic, ni tampoc xarxes de "creadors" suficientment fortes per omplir d'activitats professionals una temporada ordinària per a tal infraestructures. És més, les activitats culturals són aquelles que informen als responsables institucionals de quines infraestructures calen, i no al contrari. Fins arribar a la paradoxa, per no dir despropòsit, d'unes dotacions pressupostàries desmesuradament majors destinades al manteniment d'infraestructures i sous de personal que a la programació d'activitats. El món a l'inrevés.
Pel comentari anterior hom pot entendre clarament que per a nosaltres l'estratègia i la planificació a mig i llarg termini són essencials. Sobre aquesta premissa cal avaluar allò que s'ha fet i s'està fent. Però sobretot una avaluació continuada sobre els objectius que permeta rectificar i redreçar allò que no funciona. El problema normalment rau en el llarg termini, i amb la pretensió d'instrumentalitzar la cultura per aconseguir rèdits polítics, o entendre diferents corrents estilístiques o determinats gèneres propis d'una opció política. I per planificació cultural no s'ha d'entendre dirigir ni tampoc embellir estèticament els carrers, sinó una eina de desenvolupament social i llibertat artística.
Cal, de bell antuvi, realitzar un mapa cultural, identificar i registrar els recursos i valors culturals propis que permeta el redescobriment de patrimonis materials i immaterials culturals propis, i el descobriment de noves activitats i artistes autòctons. Ben mirat, si tenim la matèria prima, que la tenim!, per què no l'aprofitem?

Frank Zappa i la indústria musical

Comencem per les conseqüències de l'enfrontament entre Frank Zappa i la Warner: el músic va ser apartat de la indústria musical, i nosaltres guanyàrem un músic lliure de lligams comercials i del marketing empresarial, amb què desenvolupà tot el seu poder creatiu segons el seu criteri personal.
El no haver cedit a les exigències empresarials de la "indústria", mostra ben a les clares el compromís i la coherència del músic. Perfectament haguera pogut desenvolupat una carrera lligada a les grans companyies, i amb el seu geni i profund saber musical haver abastit una fortuna. O no. En un moment determinat l'hagueren apartat i expulsat del negoci, sense més. Però clar, Zappa no era un músic de rock qualsevol, ni pel seu caràcter, ni per la seua intel·ligència, ni pel seu ideari cívic i polític, i menys encara per les seues capacitats creatives.

En diverses cançons Zappa analitza críticament la indústria musical, inclosa la crítica. Analitzem una d'aquestes, concretament Tinsel Town Rebelion. Perquè clar, no és només la crítica àcida -que també-, sinó com trasllada aquesta a la música allò que ens interessa. 

La cançó té una estructura dramàtica/narrativa basada bona part d'aquesta en la paròdia. Paròdia que es dóna en ocasions per elements contraris entre les paraules i la música. Com per exemple quan diu que algunes de les coses que toquen eren agradables, i justament sobre agradable sona un acord terriblement dissonant, donant a entendre que no. Al vídeo veiem com és el mateix Zappa qui narra/canta en una mena de melodia-recitat. Aquest recitat/cantat apareix al principi, però les repeticions posteriors és allò que fa interessant la cançó. La estructura no és limita a una mena de cançó estròfica. Sobre la veu de Zappa a la melodia del "narrador" i en les altres estrofes, els músics de la banda parodien els diferents estils que van citant-se, però amb una mena de referència musical caricaturitzada. Es conformen dos plànols: Zappa/narrador i la resta de la banda/músics-comercials.
La força d'aquesta música no està sols en la música i en el text, sinó en la dramatització paròdica sobre l'escenari. El punt culminat és quan desapareix la música i queda la veu de Zappa dient els aficionats de Tinsel Town / venen a vore no a escoltar. Poc després, amb una mena d'explosió de música exclama que és realment avorrit! És peculiar en Zappa com marca els passatges importants del text precisament amb l'eliminació de la música d'aquestos. També amb canvis sobtats d'estils, com quan diu que importa si el que toquen no és sincer. 

La música queda estructurada i condicionada al text, sense aquest sembla com una barreja caòtica. És una música lligada a un text, difícilment comprensible sense aquest. Ací Zappa es desmarca dels procediments habituals de la música popular, siga aquesta rock, pop, funk, o qualsevol altra. I per contra, introdueix dins un concert de rock característiques estructurals bastant  sofisticades, procedents aquestes de la música "clàssica". Podem afirmar que l'èxit de la transmissió del text està en la capacitat i els coneixements musicals que Zappa posa a disposició de les paraules i el missatge.
Clarament Frank utilitza tot els seus coneixements i la immensa creativitat que el caracteritzava per a ridiculitzar la industria musical i els seus productes. Només un talent tan extraordinari podia ser capaç d'aquesta independència davant oligarquies tan poderoses, inclosos els polítics republicans, llavors en el poder.

Amb un exercici de gosadia ens permetem comparar aquesta cançó, junt amb altres, com per exemple Brown Shoes, amb les ensaladas renaixentistes de Mateu Fletxa el Vell, actiu a la cort del duc de Calàbria, i de Bertomeu Càrceres, actiu a Gandia a la cort del duc. Tinsel Town Rebelion de Zappa ben bé podríem dir que és una ensalda rock.

A continuació un vídeo d'un programa de la BBC amb la dramatització de la Bomba de Mateu Fletxa. (Música renaixentista feta per un català per a la cort valenciana del Duc de Calàbria a la BBC? ho heu vist alguna vegada a Canal9 o altre canal d'ací? sobren comentaris.)

Polítiques culturals locals.

Les polítiques culturals locals són les que realment fan que la cultura aplegue a amples capes de la societat. No són els grans artefactes al centre de les ciutats, sinó aquelles activitats culturals que ameren els barris i els pobles les necessàries i efectives per crear una ciutadania culta. I com ja hem repetit un munt de vegades, citant estudis acadèmics, una societat culta és una societat pròspera.

Metàfora de la tasca política

Hem fracassat en aquestes polítiques? En alguns aspectes òbviament sí. Amb un sí rotund. Amb altres no. No anem a dir un no rotund, perquè un sempre espera millorar. La resposta la lliguem al nostre àmbit més proper, la Safor-Valldigna.

El procés de programació cultural està monopolitzat bàsicament per les diferents institucions públiques. Amb alguna excepció esparsa, i no sempre com a cosa positiva. En la majoria dels casos, la societat només participa com espectadors, quedant així al marge de tot el procés. Si a més, el que es programa no és coherent, no és regular, no marca uns objectius a llarg, mig i curt termini, no està planificada, és de baixa qualitat, etc., el resultat és la pèrdua de públic i el desafecte amb les activitats culturals per part d'amples capes de la societat. A mig termini la conseqüència és una societat amb mancances culturals, i per extensió amb dificultats per a prosperar.

Partim de la premissa que no es poden entendre les polítiques culturals locals sense la participació directa en tot el procés de la comunitat a la qual van destinades. Llavors, la política ha de perdre el monopoli de control i programació. No és demanar que la gent participe en moments puntuals. És demanar que el ciutadà s'implique i es responsabilitze, amb la conseqüent pèrdua de poder de les institucions. Es cerca una implicació amb poder de decisió i gestió. Per societat entenem associacions sense ànim de lucre, empreses privades d'àmbit cultural o no, individualitats, associacions de veïns, mitjans de comunicació, escoles, instituts, universitats, etc. 

El polític responsable d'una àrea de cultura ha de desenvolupar la tasca de catalitzador, dinamitzador de sinergies. No és fàcil, i més en una societat on no existeixen unes dinàmiques de participació. Un canvi de paradigma suposaria trencar amb la utilització barroera que certs responsables polítics fan de la cultura. Sovint no és l'acte cultural, sinó la repercussió mediàtica que té el responsable als mitjans allò que interessa, sense importar que la sala estiga mig buida. En altres paraules: el que importa és la foto.
Molt sovint tota activitat programada al marge de les institucions i sense protagonisme directe d'aquestes, queda exclosa de tota subvenció. Sobretot si les activitats programades no estan en la línia ideològica del partit governant. Es programa allò que no incomoda ideològicament i no es subvenciona el que incomoda, amb les conseqüents dificultats per portar a terme activitats alternatives. També aspectes subjectius, com la por al possible descrèdit personal si es creen programacions culturals d'èxit paral·leles a les oficials.

Per a nosaltres, a hores d'ara, es necessari un acostament des de dalt cap a baix per formar estructures horitzontals. 

A tall de conclusió una referència a la crisi. La cultura no només està mal per la crisi, sinó que aquesta el que ha fet ha sigut agreujar i accelerar les conseqüències dels problemes que venia arrossegant des de fa temps. Si no es rectifica a millor no va anar.

  

Programes en cartell

Dediquem aquesta entrada a donar a conèixer els programes que mantenim en cartell per aquesta temporada. Tot aquell agent cultural, regidor, responsable institucional que estiga interessat en qualsevol d'ells que no dubte posar-se en contacte amb nosaltres.

ELS SONS DE LES MERAVELLES

El Llevant Ensemble, com no podia ser d'altra forma, també celebra l'Any Estellés, Com diem a les notes al programa

Amb els seus versos s'enrama la música amb eixa màgia que tan difícil ens és d'explicar. Què és allò que marida la paraula i la música? La concreció amb l'abstracció? Quin lligam oculte uneix un poema dedicat al pare amb una música de Hans Krasa? Filòsofs pitagòrics, racionalistes, hermenèutics, postmoderns, romàntics, mil·lenaris o actuals han cercat la resposta. Importa el per què, però ens encaterina el fet, la màgia, el fluir en el vent del temps les paraules entremaliades amb harmonies.

El recital/concert conclou amb poema inèdit d'Estellés que porta per títol “País Valencià”

FUSTERIADA

-->

Xarrada/concert monogràfic dedicat a Joan Fuster i la seua relació amb la música. El format no pretén ser una conferència farcida de música. La nostra intenció és a partir de les paraules d'Isidre Crespo sobre el pensament musical, tant estètic com social, de Fuster, obrir un debat al voltant. Fer d'una xarrada sobre Fuster una FUSTERIADA, en el sentit que li donem a les vetllades musicals organitzades per Schubert a la Viena del segle XIX, interactuant amb el públic assistent a mena de debat.

 ZAPPA

Concert dedicat al polifacètic músic nord-americà Frak Zappa. El Llevant Ensemble li ret així homenatge en el vintè aniversari de la seua mort. S'interpreten arranjament de la seua música rock, així com també composicions de música "clàssica" feta per Zappa, inclòs l'original quintet de vent que va escriure. Un concert que tractant-se de Zappa ha de ser estricte en la seua interpretació, però alhora desvergonyit, irònic, provocatiu, vantguardista. 

NINO ROTA PER AL CINEMA

Programa dedicat al compositor milanès Nino Rota, autor de bandes sonores inoblidables.

-->

Destaquen El Padrí, La Strada, 8 i mig, Amarcord, Casanova o El Gatopardo. Sovint la música per al cinema es vista per certs sectors com un subgènere, dit així de forma negativa. De tot hi ha. Però no hi ha dubte que la música de Rota trenca absolutament qualsevol plantejament dogmàtic en aquest sentit. No sols és música de gran qualitat, sinó que fàcilment podem escoltar en ella la tradició bel cantista italiana, música d'avant-guarda, música de caire popular, tot conjuminat per a formar un corpus d'obres excel·lents que deleixen a tota mena de públic. 

ENTARTETE MUSIK

 

-->

Música Degenerada (Entartete Musik) va ser l'etiqueta que el govern de l'Alemanya Nazi va aplicar durant els anys 30 i 40 del segle XX a determinades formes de música que considerava pernicioses o decadents. El Govern del Tercer Reich va considerar "degenerats" determinats tipus de música per diferents motius, en general, perquè s'oposaven als fonaments del règim en virtut del seu contingut o la filiació política o racial dels seus compositors i intèrprets. Això inclou les obres de compositors jueus, les que incloïen personatges jueus o d'origen africà , o els treballs de compositors considerats simpatitzants del marxisme.

-->

Per aquest concert presentem composicions de Paul Hindemith, Erwin Schulhoff, Daniel Belinfante, Pavel Haas, Ilse Weber i Kurt Weil. Així com també poemes de Paul Hindemith, Ilse Weber, Jaroslav Seiferd, Bertold Brecht i Erik Fried. Tots ells tenen en comú el haver patit la persecució nazi, tant de la seua obra com d'ells mateix. Menys Paul Hindemith i Kurt Weill la resta foren assassinats a les infames càmeres de gas del camp d'extermini d'Auswitz. Precisament aquestos compositors han sofert un oblid injust. El nostre propòsit principal és retre'ls homenatge i mostrar al públic una música meravellosa oblidada de forma ignominiosa i per raons bastant concretes.

A LA CARTA

 Un programa on el públic tria "a la carta" allò que vol escoltar.

  

 

 

Frank Zappa sobre l'educació

Bona part de les informacions sobre aspectes d'activisme civil de Zappa les hem estretes del llibre DE LA FUENTE SOLER, Manuel. Zappa en el Infierno. Madrid: Editorial Biblioteca Nueva, 2006. 

Frank Zappa començà la seua carrera discogràfica amb un atac directe al sistema educatiu nord americà. D'ençà l'aparició de Hungry Freaks, Daddy al disc Freak out! (1966) el tema de l'educació serà recurrent en la carrera de Zappa.

Frank posà de manifest el fracàs del sistema educatiu nord-americà, i com aquest fracàs abocava a la societat a la seua decadència, amb esclats de violència com els ocorreguts a Los Ángeles a finals dels anys 60. Zappa veu l'educació com una eina indispensable per formar ciutadans lliures i amb sentit crític, i per extensió una societat millor. I el rock com un mitjà per pregonar-ho.

Però que siga el mateix Zappa qui ens diga que pensava ell del sistema educatiu d'aleshores:

La societat paga per tindre un sistema educatiu de merda, perquè mentres més imbècils isquen, més fàcil serà vendre'ls o furtar-los alguna cosa, fer-los assalariats submisos.

El nostre sistema escolar prepara als estudiants per a què siguen ignorants amb estil: ignorants funcionals. No es prepara als estudiants per a què puguen enfrontar-se a determinades coses, com la lògica. No se'ls dóna criteris amb què discriminar entre allò bo i allò roín de qualsevol producte o situació. Estan preparats per a funcionar com màquines autòmats que compren productes i conceptes d'un complexe militar-industrial multinacional que necessita un món de babaus per a sobreviure.

Per a Zappa queda clar que es necessita un bon sistema educatiu per a crear ciutadans amb sentit crític propi, per a crear persones lliures. Però Zappa no sols es mostra crític amb els governants -que ho és i molt!- sinó també amb la mateixa societat acomodatícia

Deixa l'escola abans que et podrisca la ment per estar exposat a un sistema educatiu mediocre. Oblida't del títol i ves a una biblioteca i educa't a tu mateix si és que tens collons per a fer-ho! Alguns de vostès pareixen robots als qui els diuen que llegir!

Freak out és del 1966. Després de tants anys té més que collons (per dir-ho com ho diria Zappa) que aquelles paraules i exabruptes encara hagen d'estar vigents, al menys en part.

Un vídeo de Hungry Freaks out, la primera cançó del primer disc de Zappa amb els Mothers of Invention. Òbviament la sonoritat és la típica dels grups de rock de finals del seixanta. Comença la cançó amb aquest versos

Mister America

passa de llarg

per les escoles que no ensenyen

Aquest altre vídeo és una actuació del grup del fill major de Zappa, Dweezil Zappa, interpretant la mateix cançó.

I per concloure Zappa parlant en una entrevista sobre el sistema educatiu americà. El vídeo és d'una qualitat molt roín, però s'entén el que diu, que és el que importa. (En anglés)