Dediquem aquesta entrada del nostre blog a un llibre dedicat a Frank Zappa, l'autor del qual és un professor de la Universitat de València,
Manuel de la Fuente Soler. Un llibre magnífic. El títol secundari explica clarament el contingut:
el rock como movilización para la disidencia política.
El llibre analitza la vessant d'activista social de Frank Zappa als anys huitanta, més concretament durant el raeganisme. Així s'analitza la resposta de Frank al discurs polític, però sobretot la hipocresia dels polítics de la era Raegan. Un dels aspectes que més preocupava al músic, des de principis de la seua carrera, és com els polítics utilitzaven l'educació per a crear el que ell anomenava "ignorants funcionals". Crear ciutadans que compren i produïsquen, però no individus amb capacitat crítica. I precisament el rock l'entén com una eina de formació, informació i de creació d'un públic crític. Amb aquesta idea utilitza els mitjans al seu abast per explicar la realitat del seu temps, com per exemple en un quadern interior d'un disc, on trobem aquest comentari:
Els imbècils desesperats que ocupen alts càrrecs en tot el món, són famosos per promulgar les lleis més fastigoses amb l'únic propòsit d'aconseguir vots.
Per a Zappa el moment venia marcat pel control de les masses per part dels polítics amb la inestimable col·laboració dels mitjans de comunicació, amb la finalitat de perpetuar-se en el poder. Tot això amb un objectiu social clar, afavorir els interessos i el control de la societat per part d'una minoria oligàrquica.
Aplegats a aquest punt un es pregunta, estem parlant dels anys 80 o del present? Aquest és un dels punts més interessants del llibre, que allò que denunciava Frank Zappa, a mena de profeta, era el que s'estava covant per a un futur, el nostre present.
Els missatges triomfalistes, enganyosos, promeses que de bell antuvi es sabem falses; la protecció de la "moral nacional" per part de minories político-religioses; la cerimonització del discurs polític, en una mena de litúrgia on el que importa és aquesta mateix i no allò que té de real el discurs; però sobretot la censura i el control de la llibertat d'expressió són els temes davant els quals Zappa alçà la seua veu. És un clam que vint anys després continua vigent, d'ahí un dels factors que fan incòmode hui en dia encara la figura de Zappa per als mitjans de comunicació, i sobretot per als polítics convencionals.
Frank, que sempre havia menystenit els textos de les seues cançons -afirmava que si estaven allí les paraules és perquè la gent no suporta la música purament instrumental- se'ns presenta com un lúcid cronista de la societat del seu temps.
El llibre de Manuel de la Fuente és un llibre que ens parla de Zappa, però també de l'actualitat, un treball seriós, acadèmic, que fa bona la dita que ens diu que la història és l'espill del present i la mestra del futur.
Dues P.D. una per als músicòlegs i un altre per als músics.
P.D. per als musicòlegs: un llibre a tenir en compte per la metodologia emprada i la seua utilitat per a la musicologia històrica. Paga la pena analitzar el llibre.
P.D. per als músics. Bé, Zappa en una ocasió va dir el lloc on un troba un entusiasme menor per rebentar les normes és en el món de l'orquestra simfònica. Ara si de cas ens preguntem el per què de la crisi de la música clàssica.
Qui haja entrat ací per llegir un text eròtic o un estudi d'un reputat uròleg, ho sentim però no van per ahí els tirs. La Mida del Piu és la traducció que hem fet nosaltres de la cançó de Frank Zappa Pennis Dimension. La ironia i el sarcasme és una de les eines més utilitzades per Zappa per a la denuncia i la crònica del seu temps. La creació d'estereotips, tant físics com psicològics, que influeixen negativament en la joventut és un tema recurrent en l'obra de Frank. , Dancin Fool i How Could I Be Such a Fool, serien tres exemples de com Zappa empra la ironia i l'humor per a denunciar certs convencionalismes i modes que, segons ell, influïen negativament en els joves.
