Fa uns quinze dies el Llevant Ensemble férem un concert per a alumnes de secundària, concretament per a grups de 3r i 4t d'ESO. Al marge d'altres consideracions, voldríem fer un pensament sobre un comentari que ens feu un bon amic. Comentant sobre el concert, majorment al voltant de les bonances d'aquesta mena d'activitats, comentà que també eren interessants per a "ensenyar als xicons a comportar-se en un concert".
Però quin és aquest comportament correcte? Fa dècades el Nobel de literatura Elias Canetti, feu una de les descripcions que més s'ajusten al sentit litúrgic i ritual dels concerts actuals de música clàssica: són com una missa catòlica. L'altar/pòdium, capellà/director, feligresia/públic, amb uns comportaments sorprenentment paral·lels. Però no sempre ha sigut així, més bé al contrari, és un fenomen relativament modern, del segle XX.
En 1840, per exemple, apareixia a la premsa anglesa com el cèlebre pianista Alexander Dreyschock tocava tan fort que gairebé no es podia xarrar durant les seues interpretacions. Al segle XIX un podia lliurement beure's una copa de vi durant els concerts, o, com podem veure al gravat, flirtejar amb la dona que un té al costat, mentre els músics van tocant. Abunden imatges d'aquesta mena, perquè realment era aquest l'ambient que es vivia a les sales de concerts.
Però i els músics, què n'opinaven? És de sobra conegut que Beethoven s'empipava si al finalitzar el moviment d'una simfonia la gent no aplaudia. No sols això, solistes com Liszt o Rubinstein es sentien decebuts si després d'interpretar una cadència d'un concert el públic no esclatava a aplaudir, malgrat que la música continuava. Hans von Bülow es vanagloriava que sempre que ell interpretava la cadència del concert Emperador de Beethoven el teatre s'afonava.
Però com diuen o no apleguem o ens passem. Hui en dia la situació podríem dir que és la contrària, sempre amb posat seriós, transcendent, complint escrupolosament amb les regles de comportament de l'acte litúrgic. S'elimina el somriure, la felicitat lúdica. El procés d'eradicació del riure com a expressió transcendent, ja fou explicat per Mijail Bajtin al seu clàssic La cultura popular en la Edat Mitjana i el Renaixement. A la música clàssica com a la missa catòlica trobem la sublimació d'aquest procés.
Aleshores, què hem d'ensenyar als nostres joves? a gaudir! a ser feliços amb la música, a expressar aquest goig lliurement. És més, als músics ens agrada que ens aplaudisquen, sentir crits i xiulets d'aprovació, saber que el públic s'ho ha passat bé, que han rist, que ha plorat, que han sentit eufòria, tendresa, etc. Però clar, per comprendre i emocionar-se amb la música es necessita escoltar-la, amb què es necessari el silenci durant la interpretació. Però abans, després, entre els moviments, completa llibertat. I no només això, per què no pot haver comunicació directa entre el públic i els intèrprets? per què no conversar, fer comentaris? Està clar que a les sales grans es complicat. Però com hem pogut comprovar nosaltres mateix als concerts que oferim al Teatre del Raval de Gandia, o en altres llocs, no sols és possible sinó que ens agrada a tots, músics i públic.
Segurament el model a seguir és els dels concerts de jazz als típics clubs, on el contacte entre músics i públic és molt directe. Al següent vídeo podem veure un concert sencer del gran Wynton Marsalis al House of Tribes. Segurament hom pot pensar que és un exemple un poc extrem, per la proximitat física del públic. Però al concert que efectuàrem a la Casa Calba de Tavernes era poc més o menys la mateixa, i realment l'experiència va ser molt emotiva.
Segurament el model a seguir és els dels concerts de jazz als típics clubs, on el contacte entre músics i públic és molt directe. Al següent vídeo podem veure un concert sencer del gran Wynton Marsalis al House of Tribes. Segurament hom pot pensar que és un exemple un poc extrem, per la proximitat física del públic. Però al concert que efectuàrem a la Casa Calba de Tavernes era poc més o menys la mateixa, i realment l'experiència va ser molt emotiva.
