Des de la Safor música, música, música i més música... poesia, poesia, poesia i més poesia... debat, idees, assaig i més debat, més idees i més assaig, ... però sempre amb música

diumenge, 11 de desembre de 2011

La música clàssica com a professió

El 2008 Dawn Bennett va publicar Understanding Classical music Profession. Llibre d'èxit entre els músics i que ha sigut traduït a diversos idiomes, entre ells el castellà (Grao, 2010).
Què té d'especial aquest llibre per aconseguir aquest nivell d'èxit? En un principi res, el que diu ho sabem o ho intuïm tots. Però clar, no és el mateix que un s'ho pense o que ho comente amb els companys, que trobar-s'ho escrit en un estudi sistemàtic basat en l'experiència personal de l'autora més la inclusió d'estadístiques bastant àmplies d'un estudi sociològic seriós.
Un paràgraf que explica perfectament el per què de l'èxit:

La jerarquia contribuye a crear gran parte de la angustia experimentada por las persona que intentan dedicarse a la interpretación y que sufren un agónico sentido de fracaso cuando necesitan trabajar fuera de ella para ganarse la vida o atender a las responsabilidades de una familia. Esta sensación de fracaso contribuye al abandono de la profesión y contribuye enormemente a la lamentable percepción de los profesores de música como seres de categoria inferior. Se me ocurrió que la palabra músico se continúa utilizando con el significado de intérprete. Usada de esta forma ¿Dónde queda la mayoría de los músicos, cuya identidad profesional  es mucho más diversa y compleja?

Si tenim en compte que la immensa majoria dels músics tenim com a treball principal l'ensenyament, el paràgraf anterior suposa una sacsejada en molts de nosaltres. Però analitze-m'ho un poc. Si parlem de jerarquia, també podem parlar d'estructura de poder. I per dir allò que no es sol dir: de poder efectiu sobre les estructures administratives i polítiques d'un nucli reduït de gent.
Una de les conclusions que s'extrau de l'estudi estadístic es la diversificació d'activitats dels músics: un 82% es dediquen a l'ensenyament, un 70% a la interpretació i un 27% a la direcció de conjunts instrumentals. Tots sabem sumar i açò no suma cent! La raó? doncs que els músics tenen una mitjana de 2'2 treballs diferents relacionats amb la música, com ara l'ensenyament, la interpretació, la composició, la direcció, la representació, etc. Estadísticament es pot afirmar que malgrat la preparació rebuda i la mateixa consciència i esforços que dediquem els músics, la interpretació és la segona activitat en la major part de nosaltres, essent la primera normalment l'ensenyament. Però aquells que es dediquen a la interpretació com a primera feina, paradoxalment, mostren un alt grau d'insatisfacció en el seu règim laboral.

Una altra frase de Dawn Bennett que possiblement farà fortuna, o que deuria fer-ne. Per a nosaltres podem afirmar que s'ajusta perfectament:

Lejos de ganarse la vida con la creación musical, la mayoría de los músicos financian la creación musical ganándose la vida. 

Aquesta frase pot relacionar-se amb una afirmació nostra. Ací no hi ha una estructura planificada i organitzada sobre la qual desenvolupar el nostre ofici com intèrprets, amb la qual cosa tot carrega sobre les esquenes dels músics.
Segons l'autora -la qual creiem que toca raó- la defensa eficaç de les industries culturals requereix d'una veu unida. La disminució de la subvenció pública i, en el nostre cas, l'escassa efectivitat del mecenatge privat, ho fan necessari. La necessitat d'associar-se xoca frontalment amb allò que dèiem abans de les jerarquies i el poder preconcebuts. Associar-se amb situacions asimètriques no és viable. Una veu col·lectiva asseguraria una defensa activa dels interessos dels músics, ara bastant trepitjats en part pels propis músics.
Un llibre ben interessant de lectura bastant ràpida i entretenguda.