Adéu 2012, ara 2013

Com sol fer-se, a final d'any un fa un xicotet repàs, i es planteja una sèrie de propòsits per al següent. Nosaltres també caiguem en aquest tòpic. 

El 2012 ha sigut un bon any. Us sorprèn? doncs per a nosaltres continuar fent música amb la mateixa il·lusió i goig que sempre, és suficient per afirmar que aquests darrers dotze mesos han sigut bons. Una altra cosa és la situació socio-económica que ens envolta i que, per descomptat, ens afecta com a tots. 

Fem un repàs d'algunes qüestions.

• La llei de mecenatge: ja sona fins i tot a acudit. Fou una promesa electoral del PP, segons els dirigents del partit, i més concretament el José Maía Lassalle, secretari d'estat de cultura, la llei havia d'estar aprovada el darrer febrer. Després, ell i el ministre Wert, van anunciar-la per abans de l'estiu. I fa un parell de mesos Wert mateix va afirmar que estaria aprovada abans que acabara l'any.  Ara diu que durant la legislatura, és a dir, sine die.
• El sistema de subvencions públiques ens diu que és inviable i que pràcticament desapareix. Mentida. Es redueixen dràsticament o desapareix per a la immensa majoria, però no per a tots. "Productes" tan comercials, com per exemple la Pantoja o Raphael, han sigut generosament subvencionats per institucions públiques valencianes. Que vindria a ser el mateix que subvencionar a la Coca-Cola per a què venga botelles de Coca-Cola. Cal subvencionar aquesta mena d'espectacles comercialment viables? la resposta sembla òbvia.
• Per a molts, la crisi no s'entén com una oportunitat o una necessitat de canvi. Més bé com un parèntesi per a tornar al punt on estaven. Està clar que qui estava privilegiat -i està però amb molt menys recursos- no vol cap tipus de canvi que no siga reafirmar la seua posició privilegiada.
• S'ha aguditzat la visió elitista i reduccionista de la música clàssica professional. Aquesta desapareix dels pobles i ciutats mitjanes per centrar-se en els grans "contenidors" de les grans ciutats, on les oligarquies polítiques i econòmiques tenen protagonisme.

Però allò que té de positiu els punts anteriors és que ens consciencia i ens uneix cada dia més a tots aquells que pensem que les coses poden ser d'una altra forma. És més. Estem convençuts que els canvis són cosa nostra, passa per nosaltres. Com deia un bon amic, s'han d'acabar les tertúlies de café i ha de començar el treball positiu.

Llavors, per al 2013:

• Facen el que facen, nosaltres al recte! a gaudir de fer música.
• Treballem ja en nous projectes.
• Com sempre, estarem oberts a establir col·laboracions amb altres col·lectius.

Per concloure volem donar les gràcies a tots aquells que ens han ajudat durant aquest any. A tots i a cadascun d'aquells que han vingut als nostres concerts; a la premsa local, en especial a la gent de Ràdio Gandia; als nostres mecenes Iniciatives Culturals i Alverlamp, que sense llei de mecenatge s'han implicat en el nostre projecte; i a la gent de Pluja Teatre, que encara que ja ho sabeu, s'ha de repetir: són extraordinaris!

En record. Maurice Andre

Ara que s'acaba l'any també és moment per recordar aquells músics que ens han deixat, Elliot Carter, Ch. Rosen, Otto Ketting, Gustav Leonhardt, etc. D'entre tots ells volem destacar a Maurice Andre. Aquell trompetista que de jove compaginava l'estudi amb el treball a la mina. Podreu trobar centenars de vídeos de Maurice, però sens dubte aquest és el que més ens emociona. Les seus llàgrimes al tornar a visitar la mina on treballà i coincidir amb antics companys són una lliçó i un exemple per a tots.

Però recordar a André també és recordar la seua immensa afabilitat i el seu bon humor, ací teniu una bona mostra en un vídeo on l'acompanya Dizzy Gillespie, que dos!

Bon Nadal a tots!

Els membres del LLEVANT ENSEMBLE us desitgem BON NADAL

Ja ve nadal

Com ja ve nadal, ací teniu uns vídeos de música nadalenca, el primer és de la magnífica pianista veneçolana Gabriela Montero interpretant Jingle Bells




L'altre vídeo és un villancet (no confondre villancet amb nadalenca, encara que aquest en concret és de tema nadalenc) inclòs al Cançoner de Gandia (XVI), concretament de Bertomeu Càrceres

Sóc músic V: final, va debò cavallers.

Anteriorment Sóc músic I, Sóc músic II, Sóc músic III i Sóc músic IV.

I tot açò de ser músic, qui ho ensenya? Els músics, no hi ha altra. Qui ensenya medecina, física, filologia, matemàtiques, escultura? Poden haver músics no pedagogs, però no poden haver gent que es dedique a ensenyar música que no siga o haja segut intèrpret o compositor ell mateix. Com pot aprendre un alumne a interpretar música si el professor amb qui estudia no ha desenvolupat una carrera com intèrpret? Personalment un pot decidir abandonar la seua activitat com “músic pràctic” i dedicar-se a temps complet a la docència, o al contrari. És una elecció. Però per a la major part dels músics l'elecció és dividir la seua dedicació entre les diferents tasques que desenvolupem els músics. Les possibilitats són múltiples: professors de secundària que dirigeixen agrupacions professionals i/o bandes, músics d'orquestra que ensenyen en conservatoris o acadèmies, professors de conservatori que formen part d'agrupacions professionals, intèrprets que també són compositors, compositors que tenen com a feina principal la docència en un institut, professors en acadèmies de música que actuen amb orquestres de forma intermitent, etc.

Cal anar esborrant aquella vella imatge assolida on els millors alumnes del conservatori estaven destinats a la interpretació i la resta a la docència. Òbviament hi han interessats en què aquesta vella quimera no desaparega, assenyalant fins i tot, com podem llegir en un article de la revista Resonancias del Conservatori d'Oviedo, al nº4, que els docents poden mantenir la seua activitat com instrumentistes com una activitat complementaria o una afició més. Tornem als metges! Un no dóna classes de cirurgia a la facultat i opera a estones com una activitat complementària o per afició. Ambdues activitats formen part d'un tot. Queda clar que la interpretació com activitat principal és només per a una minoria, degut a les escasses organitzacions musicals professionals d'aquest País. Què li anem a fer! Però aquesta divisió en termes absoluts que fem dels músics no s'ajusta a la realitat. Més encara, mai ha sigut realment així. La divisió del treball que fem actualment segurament ho enterboleix. En el passat la separació entre les diferents activitats no hi era. Així, entre les obligacions d'un mestre de capella eclesiàstic del segle xvii, posem com a exemple, hi eren la de composar, ensenyar i dirigir la capella. Les cobles de ministrers d'una ciutat, com podem comprovar per a la ciutat de Xàtiva, tenien estipulat entre les seues obligacions mantenir una escola de ministrers. Òbviament no anem a renegar dels grans avanços que socialment hem aconseguit els músics en les darreres dècades, però aquesta aparent estricta divisió del treball desdibuixa una realitat més complexa compartida amb la resta de músics occidentals. Segurament és un problema de regulació. La legalitat existent no facilita, més bé condiciona i obstaculitza. En altres països europeus, per a un funcionari o un treballador que gaudeix d'un treball a temps complet, li és possible renunciar a part de la seua càrrega de treball, en un 25% o un 50% per exemple, per així tenir temps per desenvolupar altres activitats. Quants professor de conservatori o d'institut renunciarien a part de la seua càrrega de treball, i òbviament la part proporcional del sou, per dedicar part del seu temps a la interpretació? O a l'inrevés, o a altres activitats, siguen aquestes relacionades amb tasques editorials, d'investigació, de gestió, periodístiques o qualsevol altra.

Estudis recents realitzats a la Universitat Jaume I de Castelló entre l'alumnat de conservatori, posen de manifest com els interessos professionals es divideixen entre 56'6% de l'alumnat que desitja ser intèrpret i un 45'1% que prefereix la docència. Un 6'6% dels alumnes prefereixen altres de les possibles activitats professionals. Res diu l'estudi, i sincerament hi manca, sobre compaginar les dues vessants, que de fet és el que fem molts, per no dir la majoria. Probablement la mitjana seria semblant: un poc més de la meitat prefereix com a treball principal la d'intèrpret i dedicar part del temps a la docència; i al contrari un poc per baix. Açò posa de manifest també com la formació rebuda als conservatoris hauria de contemplar-se de forma polifacètica, perquè polifacètica serà l'activitat professional del músic.

Altres activitats al marge de la interpretació, la composició i la docència són possibles. Però aquestes no necessàriament han de ser desenvolupades per un músic. Necessiten de coneixements sobre música, però en molts d'aquest treballs no és el factor determinant. Entre aquestes feines podem destacar la de crític, editor, gerent d'activitats o institucions, periodista, luthier, productor musical, i, ai! musicòleg. La musicologia és una ciència, no un art. Els musicòlegs estudien la música però no necessàriament han de ser intèrprets amb una alt grau de destresa. La tasca del musicòleg no és cantar a nivell professional un madrigal de Monteverdi, sinó estudiar-lo a ell, l'autor, el context, i una infinitat més de possibilitats d'investigació. Si alçara en cap Boecio! 

Tot açò és ser músic, músic que es dedica professionalment a la música. 

arromangar-nos o plorar, què triem?

Doncs això, què fem plorem o ens arromanguem? Cada dia que passa, el cor de plorons en què ens hem convertit els músics entona càntics epitalàmics pel nostre ofici. Quin cansament... Però tots no ploren pel mateix, ni estan tots junt plorant, ni s'espera que estiguen. Desenganyeu-se. 

Ploren sobretot els que més perden, els qui han copsat i acumulat la major part de les subvencions i altres recursos públics. Els qui han exercit el poder des de dalt de la piràmide del sistema jeràrquic que caracteritza la música valenciana. Actitud que, amb connivència dels responsables institucionals, han bloquejat -conscient o inconscientment- el creixement i desenvolupament d'una vertadera xarxa de grups professionals. Dit d'altre forma, no han deixat forma efectiva de desenvolupament d'una possible competència. Sense possibilitat efectiva d'accedir-hi al que altres gaudien, els intents de crear grups nous amb ofertes novedoses era en la major part dels casos inviable. I sovint, projectes interessants han sigut flor d'un dia. Com s'explica, si no, que amb la quantitat de músics d'alt nivell que hi ha a les nostres comarques, hi hagen tan pocs grups funcionant regularment? Ni tan poca música professional als nostres pobles?

A més, no s'han fet polítiques de creació de nous públics, de "democratització", de despullar-nos d'elitisme cultural i social. No s'ha fet de la música clàssica una demanda social, que aquesta arribe regularment a la major part dels nostres pobles, una descentralització efectiva. 

Per part nostra, sabem que no hem sabut veure molts dels problemes, i en moltes ocasions no hem sigut suficientment agosarats. Però per a molts de nosaltres, ara no és hora d'anar de ploramiques, sinó d'arromangar-nos. Què volem dir amb açò? no només treballar com ho hem fet, sinó assumir un canvi de sistema, "bramar" contra aquells que prenen mesures que enfonsen encara més -si és que es pot- el dèbil i reduït grup d'ensembles que practiquem la música de cambra. Assenyalar directament allò que no és lícit, i que curiosament es ven com a benefici nostres. No volem treballar per estar on estàvem, breguem per posar, en la mesura de les nostres capacitats, un poc de trellat. Però sobretot, per a què molts d'aquells joves que volen fer de la música el seu ofici, no tresquen pels camins que ja hem fet altres i que sabem on porten.

Sóc músic (IV): fer música, fer art.

Previously Sóc Músic I, Sóc Músic II i Sóc Músic III 

 
Decididament és la destresa i la imaginació allò que em fa músic. Els músics al llarg dels anys adquirim unes habilitats alhora de fer sonar raonablement bé un instrument, cantar, dirigir o composar. Entre les habilitats destinades a la interpretació també s'inclou saber-se part d'un conjunt i actuar adequadament, una mena de socialització musical amb regles pròpies. Si el món fóra com un grup de música cambra us assegure que tot seria bastant diferent! Darrerament, empreses multinacionals estan contractant músics per “entrenar” als seus executius a treballar en comú, talment com ho fem els músics quan assagem o en un concert. La paradoxa està en què aquesta mena d'executius liberals són els que, instal·lats als governs, prenen mesures que enfonses les organitzacions musicals.

Fent música cadascú sap la seua tasca, i necessàriament s'ha d'aportar el millor de un mateix per un bé comú. En eixos precisos moments és quan la destresa, entesa com a tècnica de domini físic del so i destinada a ser un acte reflex, deixa pas a la imaginació. És el regne de les muses i la comunicació musicalment íntima amb els companys. Són aquests instants concrets els que ens fan sentir plenament músics. La tasca realitzada no es limita a fer sonar allò que hi és a la partitura, hi han elements retòrics, metafòrics, teatrals, i fins i tot biològics que fan d'aquest acte no una reproducció sinó una “interpretació”. Per un costat tenim la composició com a artefacte artístic, i per l'altre la interpretació d'aquesta, que podem també definir-la com artística ella mateix. Ambdós necessiten de l'altre. Sense interpretació no hi ha composició com a entitat viva, i sense composició no hi ha interpretació. Aquesta no entén la partitura com quelcom fixe. Com dèiem, si fos així no hi hauria interpretació, sinó, diem per cas, traducció. La música compta amb multitud d'aspectes no incloses a les partitures, les quals resten com úniques de cada intèrpret i cada concert. TheodorAdorno ja apuntava que cap partitura, per molt meticulosament anotada que fos, podia transmetre la seua interpretació exacta. És tasca de l'intèrpret. La interpretació vertadera d'una composició és un procés viu, obert a l'esdevenidor. L'obra musical és un ens històric únic en cadascuna de llurs interpretacions. Una opinió extrema seria negar la identitat d'obra a la partitura, aquesta no és l'obra, l'obra és text musical més la interpretació, essent la representació escrita només una imitació lingüística aproximada de la música. Certament hom podrà al·legar que és una visió postmoderna, en el sentit de conferir-li a cada agent participant pràcticament la mateixa importància. Però un també és producte del seu temps!

En aquest context de relacions entre compositor, obra i intèrpret, s'instal·la la comunicació amb el públic. I és quan aleshores Eiximeno es delecta i es commou, Shopenhauer creu atansar allò que de metafísic té el món, Debussy endevina com un procés propagador expressa forces disperses essent recollides per un sistema receptor, i Stravinsky i Hanslick atansen la bellesa de la forma. Supose que quan ens diguem músics, tant se val l'estil que conreem, solem fer referència a qualsevol de les activitats relacionades en aquest procés, bàsicament compositor i intèrpret.

Explicat així tot sembla molt idíl·lic. La realitat, per contra, compta amb una sèrie d'entrebancs que desdibuixen i dificulten la tasca artística a desenvolupar. Les sovint difícils relacions laborals, la tensió, la rutina, la desmotivació, les males condicions acústiques, l'entorn social, etc., són una sèrie de perills amb què el músic ha de bregar. També s'han de tenir en compte una sèrie de malalties professionals -que difícilment trobareu reconegudes com a tals- i que van des de tendinitis, problemes amb les cervicals, de tensió arterial, de caire psicològic, etc. Tanmateix, i malgrat les dificultats, som un dels col·lectius de treballadors més satisfets amb el treball. 
Músics fent música. Brahms, trio per a piano, clarinet i cello. Primer moviment.

 

 

Música, llibertat, D'Alembert

Sovint les paraules escrites fa segles semblen tan actuals! aquest passatge és del filòsof francés D'Alembert.

D'Alembert

Em meravella que en aquest segle en el que tant s'ha escrit sobre la llibertat del comerç, sobre la llibertat del matrimoni, sobre la llibertat de premsa, sobre la llibertat de la pintura, ningú haja pensat encara escriure sobre la llibertat de la música. Per usar l'expressió d'un filòsof, ser esclau de les nostres diversions seria una degeneració no sols de la llibertat sinó de la mateixa servitud. "tingueu una ment limitada" rebaten els nostres grans polítics, "totes les llibertats estan vinculades entre si i són igualment perilloses. La llibertat de la música pressuposa la de sentir, la llibertat de sentir comporta la de pensar, la llibertat de pensar, la d'actuar, i la llibertat d'actuar és la ruïna dels estats. Actuem, doncs, per a què l'òpera (la música en general) quede com està si volem conservar el nostre regne."

Ara no ho diuen, fa de mal veure, però com si ho digueren.

El control de la música, fer d'aquesta una eina d'alienació, de comerç estúpid, fer de les arts únicament una eina de diversió, de distracció, d'oci. Però també una eina d'adoctrinament i una marca de classe. Al segle XVII, tal i com apunta l'historiador James Amelang, els estaments superiors "parlaven" un bilingüisme cultural: l'alta cultura i la cultura popular. Per contra, els estaments inferiors eren monolingües, limitats a la cultura popular, molta d'aquesta controlada i orientada pels estaments superiors com a eina de control social. Res nou baix del cel, o qui es penseu que dominen les grans empreses discogràfiques, les agències, els grans locals, les televisions? La burgesia del dèneu aprofundí aquest trencament amb els refinaments amanerats d'una burgesia que amb el protocol, i unes formes ridícules, volien diferenciar-se dels demès. La música de saló, les dones joves cantant àries de versos fútils, mentre els pares i marits dominen l'economia i la política del País. I ara... els músics de frac -perquè ens volen així, victorians- "segell de classe" de les oligarquies urbanes locals que parlen de negocis, de regidories, conselleries, es relacionen, etc., mentre, amb aquestes vestimentes anacròniques d'un temps que volen perpetuar, interpretem Mozart, Beethoven, Haydn,... 

Com deia en un article G. Sandow: però quan arribarà el maig del 68 a la música?!
Una darrera frase de Confunci per fer-nos pensar:

On hi ha bona educació

no hi ha distinció de classe

Sóc músic III: ser músic (concretament intèrpret)

Com a les pel·lícules: prèviament Sóc músic I i Sóc músic II

joglar

Llavors, què és ser músic? Perquè ara, després dels posts anteriors en compte d'aclarir-nos possiblement ens hem estacat més encara en el bassal. Si li fem cas a Boeccio o a Casiodoro, sóc músic en tant que faig investigacions musicològiques, treballe en l'especulació. Per aquests dos teòrics, el meu ofici en realitat no seria el de músic, sinó el de cantor, joglar o ministrer, que vindrien a ser oficis diferents al de músic. Al dedicar-me a fer música amb un instrument de vent seria conegut primer com joglar i després, des del segle XVI fins la primera part del segle XIX, com ministrer. Ni mu sobre activitats pedagògiques. Encara que com a especulatiu i com a ministrer ve implícita la tasca docent, però no com una activitat separada i independent respecte de les altres, més bé tot el contrari. Per als il·lustrats vuit-centistes done plaer, expresse sentiments i commoc l'ànima. No està mal, tot s'ha de dir. És plaent veure's a un mateix omplint la vida pròpia i la dels demés de goig i felicitat. La vessant acadèmica queda al marge, tant amb Rameau com amb Eiximeno. És cosa separada de la música pràctica, és una disciplina específica. Al segle XVIII ser músic és treballar directament amb el so, però es mantenen les denominacions de ministrers i cantors. Cap comentari de la vessant educativa. 

Haydn

Sincerament, quan faig música, difícilment estic pendent o sóc conscient d'estar expressant allò que de metafísic hi ha en aquest món; ni tampoc del procés propagador que expressen forces disperses, que deia Debussy. No és cap comentari de menyspreu cap a l'estètica romàntica. L'estatus social que gaudim hui en dia la música i els músics és gràcies al lloc preeminent que en les arts atorgaren els pensadors del segle dènou a la música. Només per això cal venerar-los. Què seríem els músics i la música sense el segle xix! Socialment no trobem variacions realment notòries i generals en els músics al llarg de tota l'edat moderna. Des de la tardor de l'edat mitjana fins la primavera de l'edat contemporània pocs canvis havien ocorregut. Però en poques dècades tot canvià. L'homenatge que li feren a Haydn per a celebrar el seu setanta-sis aniversari ho exemplifica. Fou un acte multitudinari, on estava present un ja famós Beethoven i la noblesa més relluïda de Viena. Per a Tim Blanning la conclusió simbòlica d'aquell acte és que quan era jove Haydn, aquest era conegut per ser el mestre de capella del príncep Esterházy; mentre en aquell moment concret, la família Esterházy era famosa perquè Haydn havia sigut mestre de capella d'ells. El descendent del príncep Estehárzy al servei del qual havia estat l'homenatjat, manà fer una pintura de l'acte que després regalà al compositor. Tot semblava haver-se capgirat.

Decididament és la destresa i la imaginació allò que, personalment, em fa músic. Més sobre què és ser músic en el proper post

cada setmana un poema: Maria Mercè Marçal i Mirna: pasquins per a la revolta vegetal

Maria Mercè Marçal

Ja us vàrem dir que Mirna tornaria cantant altres poemes. En aquesta ocasió el poema Pasquins per a la revolta vegetal de Maria Mercè Marçal.

No us sembla que la flaire d'aquesta cançó, amb eixe caràcter d'himne popular, recorda a algunes de les cançons de Victor Jara? 

 

Dones, baixeu, veniu
a la dansa de l'herba.
Enramem els balcons
i preparem la terra.
Reguem-la amb pluja i sol,
defensem-la amb les dents,
perquè hi arreli l'arbre
de l'alliberament.

Sembrem-hi la llavor
i el verd de la tendresa,
el blat de l'enrenou
l'aventura i la menta
i quan neixin els brots
cridem-ho a tots els vents,
perquè s'espigui l'arbre
de l'alliberament.

Vestides en saó
de la revolta encesa
al cim dels campanars
desplegarem banderes,
banderes sense orgull,
color de roig novell,
perquè floreixi l'arbre
de l'alliberament.

Aviarem coloms
per encetar la festa
i inventarem camins
en cels sense fronteres.
Arreu tindrem hostal,
farem convit arreu,
amb la fruita de l'arbre
de l'alliberament 

Sóc Músic (II): etimologia i altres cabòries

 

Continuació de Sóc Músic I
Anem a l'etimologia a què ens done un poc més de llum. El mot música prové del grec mousikê (μουσική), terme que, a més de muses, porta implícit el substantiu techné (τέχνη). Aristòtil entenia la techné com la capacitat de produir coses amb racionalitat, mentre Plató especificava que amb intel·ligència i mitjançant l'aprenentatge. Dominar unes habilitats i conèixer les regles era l'objectiu de l'artista. Sense el domini de les regles no podia existir cap tipus d'art, sense elles era impossible la producció artística. La mousikê, llavors, conjumina tècnica i muses. L'art de les muses vindria a significar. La suma de tècnica, entesa com destresa i domini de les regles; i les muses, enteses aquestes com imaginació, inspiració, il·luminació divina, etc. La Techné, i la seua traducció llatina, ars, mantingué aquesta accepció fins els començaments de l'època moderna.

Com a músic és en l'etimologia de la paraula i no tant en les definicions on més m'identifique. Destresa i imaginació. Realment la formació d'un músic es resumeix en l'adquisició de la tècnica necessària més el desenvolupament i canalització de la imaginació. Al context acadèmic, l'aspecte tècnic és abastament tractat i sublimat, metre el componen imaginatiu no cal que el cerqueu pels currículums oficials.

Vist d'aquesta forma, i connectat amb l'etimologia, estic més prop de la concepció que de la música tenia Stravinsky que la de les altres, sobretot de les definicions transcendents romàntiques. Però no em convenç del tot. Allò de deleitar los oíodos y conmover los ánimo que deia Eiximeno, conjuminat amb les paraules d'Igor, crec que és el que més pot cabre en la idea que jo tinc del terme “música”. Perquè, clar, qui no s'impregna d'alegria i energia vital escoltant l'obertura de les Noces de Figaro de Mozart o de la música de Nino Rota per a la pel·lícula 8^1/2 de Federico Fellini?

Kofi Agawu

Aplegats a aquest punt, la semiòtica i l'hermenèutica musical ens poden aportar la clau que obri alguns d'aquests aparentment misteris al voltant de la música. Aquestes dues disciplines, relativament noves en l'àmbit musical, han fet, probablement, les aportacions més importants a l'estètica de la música en les darreres dècades. Hem sentit i repetit fins la sacietat que a música és un art abstracte. Però no ho és tant com ho ens pensem, com han demostrat, entre altres, Kofi Agawu, Jean Jaques Nattiez o Eero Tarasti. És un art impregnat de tòpics, signes i narració, en definitiva, de significats. Però desenganyeu-se, no trobareu ni ara ni en el futur cap diccionari música-valencia/valencià-música. Els tirs van per un altre costat. El tema és complexe, i no es pot aprofundir sense endinsar-se en terrenys especialment costeruts de l'estètica. Com oients i membres d'una cultura determinada trobem una sèrie de significats consensuats que desxifrem fàcilment. Si escoltem música militar difícilment entendrem que aquella música és un lament per la pèrdua d'un ésser estimat. És música militar, i sabem què és i què representa, exactament com desxifrem els diferents tocs de campanes del campanar de la parròquia més propera. Rubén López Cano afirma que la música és asemàntica, però aquesta realitat no elimina la possibilitat d'incloure càrrega semiòtica. Trescant per aquest camí acabem abraçant-nos a la semiòtica musical cognitiva per a què ens aporte les respostes. Molt bé, ja estem, però hem aplegat a una disciplina exquisidament complexa i inaccessible, i sense que els entesos s'hagen preocupat per realitzar treballs divulgatius. La manipulació de símbols a partir de unes regles específiques, seria un punt de sortida clàssic per entendre els processos cognitius relacionats amb la música, més el treball de l'oient i de la cultura d'aquest. Succintament podríem dir que tracta sobre processos específics de significació i comprensió musical, on els símbols sovint tenen per referents fonts de significat externs i d'altres de construcció cultural més complexos. Desxifrar els símbols aporta a l'oient una càrrega semiòtica la qual es relaciona amb els afectes.

Llavors, què és ser músic? la resposta als propers posts...

Any Joan Cabanilles

manuscrit de Cabanilles

Aquest any commemorem el 300 aniversari de la mort de Joan Baptista Cabanilles. Entre els actes organitzats, destaca el congrés que va començar ahir, organitzat per l'Institut Valencià de la Música, la Universitat de València i el Ministeri de Cultura. Tres organitzacions ben potents. Al marge del fet estrictament científic, la impressió és trista, molt trista. La commemoració dels 300 anys de la mort del genial compositor valencià, de renom mundial, en l'acte més important de l'any Cabanilles -el congrés- va aplegar ahir a l'Aula Magna de la Universitat només vint-i-una persones. Tenint en compte que quatre dels qui allí érem participàvem a la taula, dos eren el comitè científic i un parell de treballadors del IVM... vostès mateix.
Publicitat se n'ha fet:

www.valencia.es

Valencia Plaza

Las Provincias

Europa press

ABC

El País

I els estudiants de musicologia? i els professors universitaris que d'alguna forma o altra estan relacionats amb la música -perquè la musicologia al País Valencià no té facultat-? I els professors de conservatori? i els intel·lectuals? i els crítics? ... On estan ara aquelles columnes que publicava Fuster sobre Cabanilles en el 250 aniversari?

Trist, molt trist i molta decepció. Les raons són múltiples, però això ho deixem per un altre dia.

Ara mirem la sorprenent repercussió que està tenint a la premsa i a la mateixa Universitat de València Santiago Auserón, de Ràdio Futura, amb El Ritmo Perdido, un llibre musicològicament tan dèbil, i que es deu no a la investigació, sinó a bibliografia publicada i a aspectes merament autobiogràfics. Mentre, la publicació del llibre d'Andrea Bombi Entre tradición y modernidad: el italianismo musical en Valencia (1685-1738), que va a convertir-se en una fita i referència obligatòria, passa desapercebut. Ai la Universitat!

Ara música de Cabanilles, que això mai decep.

Primer unes Folies

Una tocata

No podia faltar la Batalla Imperial, d'autoria dubtosa, o més que dubtosa.

I per a concloure Mortales que Amais. Si algú troba similituds amb el principi de la Passió Segons mateu de Bach, pot estar tranquil, així és, no és que s'haja tornat boig.

Sóc músic (I)

(En les properes setmanes publicarem una sèrie de post que porten per títol "Sóc Músic". Per incloure algunes opinions controvertides, aquests aniran signats per l'autor. )

Per Josep Antoni Alberola 

Sóc músic. Sóc músic clàssic, per a més concreció. Com molts dels meus companys em guanye bé la vida. Si algú em pregunta i dic músic, he d'especificar que sóc funcionari, professor de secundària, per a més concreció. Perquè músic... així a seques, deixa als meus interlocutors sense saber d'on ix el meu jornal. Pitjor encara és si dic sóc trompista; si volem veure cares d'estupor sols he d'afegir que també em dedique a la investigació musicològica.

-Ah! eres professor!

Solen contestar amb aquell to de veu del qui ha resolt l'enigma.

-Sí, però això és part de la meua activitat com a músic. Torne a repetir que sóc músic.

Resposta que m'estalvie, mentre per la boca ix la diplomàtica:

-Sí, professor en un institut.

L'interlocutor satisfet i jo avant. També haguera pogut contestar, com ha sigut en diversos moments de la meua trajectòria:

-Sóc professor de conservatori

-Treballe donant classes en una escola de música.

o

-Sóc membre d'una orquestra

Queda clar que en dir músic no és prou. Però per a mi -per a nosaltres- concretar en professor, per exemple, no és suficient. Si en compte de músic dic metge, no cal especificar si treballe en un hospital, en una consulta privada o sóc professor a la facultat de medecina i, al marge de la docència, el que més m'interessa és la investigació. No. Un és metge. En tot cas pot especificar si és cardiòleg, dermatòleg, al·lergòleg, etc.

Definitivament, ací els músics tenim un problema terminològic alhora de definir-nos. De fet, el terme música mateix es bastant problemàtic. Perquè, què és música? Mare que pregunta! Al llarg de la història la filosofia s'ha explanat abastament cercant una resposta convincent. Trobem definicions ben dispars i per a tots els gustos. 

Boecio

Per a Severino Boecio musica est scientia bene modulandi. El problema d'aquesta definició no és sols ella mateix, sinó també les posteriors traduccions del terme modulandi, que el filòsof romà aplicà a la tercera de les divisions que feu de la música: la instrumental. Però cal tenir en compte que per a Boecio la vertadera música era l'especulació teòrica. De fet, seguint la tradició pitagòrica, entenia la música com una ciència de nombres. Scientia bene modulandi, la ciència de combinar adequadament les proporcions pitagòriques respecte la música, seria una interpretació vàlida de la definició. Més contundent és Casiodoro, aquest afirma que la música és la ciència o disciplina que tracta sobre els nombres. Però no d'uns nombres qualsevol, sinó d'aquells que es troben en els sons. 

Stravinsky, foto del 1944

Donem un salt fins el segle xviii. Rousseau afirmava que la música era l'art que expressava sentiments mitjançant sons plaents a l'oïda. El valencià Antoni Eiximeno, per la seua banda, deia que la música procede de aquellas modificaciones del lenguaje que le hacen eficaz para deleitar los oíodos y conmover los ánimo; de fet, l'esteta valencià afirmava que la música era un plaer preparat per la natura per a suavitzar les estones enutjoses de la vida. Per a Berlioz música era l'art de commoure als oients mitjançant sons combinats. Un romàntic amb una concepció estètica bastant barroca. El compositor francès, a més, especificava que aquests oients havien de ser persones intel·ligents, forma bastant educada de dir ximplets a tots aquells que no els agradava la seua música. Vaja amb Hèctor. Per a Schopenhauer música era allò que expressa el que hi ha de metafísic al món. Poca broma! Claude Debussy ens dóna una de ben recargolada: un total de forces disperses expressades en un procés propagador i un sistema receptor. Stravinsky, més auster en la prosa, diu que és l'acció conscient de l'home al organitzar sons; llavors, la composició, segons el geni rus, és merament un acte d'especulació, quelcom artesanal. L'autor de la Consagració de la Primavera es feia ressò de les paraules d'Eduard Hanslick, qui afirmava que la música era incapaç d'expressar cap sentiment. La música és bella per ella mateix, no pels suposats sentiments que desperta o expressa. Per a Hanslick, com per Stravinsky, la música és pura forma animada pels sons. El nostre Joan Fuster, agosarat ell, també en dóna una. La definició que aporta la pren de Pierre Schaffler: qualsevol soroll premeditat ja pot considerar-se que és música. Per cert, a Fuster li va mancar fer un llibre sobre sociologia de la música, coneixements i erudició no li faltaven.

(continuarem amb l'etimologia, a veure si esbrinem què és ser músic!)

Cabòries: mitjans de comunicació (TV) i música clàssica

Una petita reflexió sobre la relació entre mitjans de comunicació i la música clàssica.

Quina és la causa, i diguem-ho clar, de la desconnexió de la música clàssica amb els mitjans de comunicació generalistes? Una resposta possiblement és la percepció d'elitisme que transpira. Un elitisme propiciat pels mateixos músics i la litúrgia freda i antiquada dels concerts. Però també, i en bona mesura, entre aquells estaments, molt relacionats amb el poder polític, que han triat la música clàssica com un segell de classe, adoptant un posat esnob. També manca de tradició. Però no caiguem en el parany de falta d'educació, la música fa dècades que hi és als currículums educatius. A més, les bandes tenen el seu públic, i als pobles hi ha un hàbit real d'assistir als concerts i implicar-se en les societats musicals. 

Però què ocorre amb la música simfònica i amb la música de cambra? però... realment l'hem donat a conèixer als llocs on hi és la gent?! com, per exemple, la televisió? L'hem donat a conèixer de forma adequada? La música clàssica, als canals de televisió, on hi és!, queda reclosa en les parts més marginals de la graella de la programació, amb cap tipus d'acostament dinàmic, sinó senzillament posem unes càmeres, uns micros i au! 

Un exemple del poder que té la televisió i la seua capacitat divulgativa. Lavinia Meijer, arpista holandesa, ha gravat un CD amb música de Phillp Glass. Arpa i música contemporània! i vostès diran, fracàs segur! sí, fins que apareix en un Talk Show en hores de màxima audiència, concretament al De Wereld Draait Door (el món segueix girant). Lavinia es presenta al programa, fa una explicació ben pedagògica de com es toca l'arpa, parla de Phillip Glass, de les obres del CD i interpreta uns fragments. Pocs dies després ja n'havia venut 10.000 còpies. Repetim: música contemporània interpretada amb arpa. 

Tanmateix, hem d'assenyalar ben explícitament que questa desconnexió entre mitjans de comunicació i música clàssica és un símptoma, no cap causa.

Nosaltres, pel que fa als mitjans de comunicació locals, i pel que fa a les televisions a TeleSafor, estem ben agraïts del suport i l'atenció que ens dediquen. I no ens cansem de reconèixer-ho.

Però en termes generals, i no locals, trobem a faltar un acostament sense elitismes. Confiança en la música, tranquils que l'audiència no va atropellar-se per casa per agafar el comandament i canviar el canal! Tot depèn de com es "venga". I els músics, nosaltres, haurem de posar els peus a terra, baixar del pedestal romàntic, i si volem aplegar al públic, senzillament anar a cercar-lo, no esperar que vinguen.

Fotos de la Fusteriada

Pengem unes fotos de la FUSTERIADA del darrer divendres. Ho passàrem bé. Vàrem gaudir de fer música, i vam dependre amb Isidre Crespo un poc més sobre l'homenot de Sueca, que per molt que passe el temps no deixa de sorprendre'ns.

En un proper post comentarem un poc les conclusions que hem extret d'aquest darrer concert/xarrada. 

Les fotos són d'una qualitat ben roïna, però que anem afer!

Abans del començar, tot preparat: faristols, papers i cadires. Aquesta vegada hem tocat asseguts. Els qui ens coneixeu, sabeu que normalment toquem drets, però el format del concert feia més adient seure. La foto li la hem furtada a l'amic Ferran Escrivà.

els tres primers en seure, repassant algun que altre passatge conflictiu.

Ja estem tots, Fermín amb un xandall amb molt de glamur.












Durant el concert Josep Antoni i Isidre comenten sobre Fuster i les obres que interpretàrem.














Durant la interpretació d'una de les peces

I després dels concerts que ocorre als camerinos? Doncs que l'excés d'adrenalina passa factura 

Això que enlluerna què és, la flauta o l'arracada?

Els trompistes també tenen smartphone

Programa de la FUSTERIADA

Demà divendres dia 9, al Teatre del Raval presentem la FUSTERIADA. Ací teniu el programa de mà. Com podreu comprovar, tenim, a més de les sàvies paraules d'Isidre sobre Fuster, un ramellet de músiques delicioses i emfàtiques que diria el de Sueca. 

Recordeu que es un acte obert als comentaris i preguntes del públic, així que animeu-vos, que com deia Felip Pedrell "de música en sabem poc, i el poc que sabem ho sabem entre tots".

Cada setmana un poema: El Cant d'en Ramon (Llull) amb música de Celdoni Fonoll

Entre els poetes cantats per músics actuals no podia faltar Ramon Llull. L'inabastable autor medieval és l'autor d'aquest bell poema on fa balanç de la seua extensa i intensa existència. Entre les obres llullianes podem, per les esparses referències, ataüllar com era la música en els territoris de la Corona d'Aragó al segle XIII. Aquests textos, especialment el d'Evast i Blanquerna, són una font meravellosa per als estudiosos, talment com el Tirant.

Parlant de polifacètics... ací tenim a Celdoni Fonoll, poeta, recitador, cantant... i tantes altes coses.

Ara i ací ens interessa la seua vessant musical. A més de la dicció i de la ben focalitzada veu de Celdoni el que més sorprèn és la música mateix. Desconeixem si la melodia emprada és un préstec d'un melodia trobadoresca a la qual s'ha adaptat la lletra del poema de Llull, el que diríem una contrafacta. Si no ho és, la tipologia modal i els dissenys melòdics estan realment aconseguits per crear una imitació de la música dels trobadors. La textura i els timbres segueixen escrupolosament els paràmetres medievals, expecte en alguns moments molt puntuals.
Realment per aquests versos narratius aquesta música s'adiu meravellosament.

Són creat e ésser m'és dat
a servir Déu que fos honrat,
e són caüt en mant pecat
e en ira de Déu fui pausat.
Jesús me venc crucificat,
volc que Déus fos per mi amat.

Matí ané querre perdó
a Déu, e pris confessió
ab dolor e contrició.
De caritat, oració,
esperança, devoció,
Déus me fé conservació.

Lo monestir de Miramar
fiu a frares Menors donar
per sarraïns a preïcar.
Entre la vinya e el fenollar
amor me pres, fe'm Déus amar,
entre sospirs e plors estar.

Déus Paire, Fill, Déus espirat
de qui és santa Trinitat
tracté com fossen demonstrar.
Déus Fill, del cel és devallat,
de una Verge està nat,
Déu e home, Crist apel.lat.

Lo món era en damnació;
morí per dar salvació
Jesús, per qui el món creat fo.
Jesús pujà al cel sobre el tro,
venrà a jutjar li mal e el bo:
no valran plors querre perdó.

Novell saber hai atrobat,
pot-n'hom conèixer veritat
e destruir la falsetat:
sarraïns seran batejat,
tartres, jueus e mant orat, 
per lo saber que Déus m'ha dat.

Pres hai la crots, tramet amors
a la Dona de pecadors
que d'ella m’aport gran socors.
Mon cor està casa d’amors
e mos ulls fontanes de plors.
Entre gauig estaig e dolors.

Sóm hom vell, paubre, menyspreat,
no hai ajuda d'home nat
e hai trop gran fait emperat.
Gran res hai del món cercat,
mant bon eximpli hai donat:
poc són conegut e amat.

Vull morir en pèlag d'amor.
Per ésser gran no n'hai paor
de mal príncep ne mal pastor.
Tots jorns consir la deshonor
que fan a Déu li gran senyor.
Qui meten lo món en error.

Prec Déus trameta misatgés,
devots, scients e verdaders
a conèixer que Déus home és.
La Verge on Déu hom se fes
e tots los sants d'ella sotsmès
prec que en infern no sia mès.

Laus, honor al major Senyor
al qual tramet la mia amor
que d’ell reeba resplandor.
No són digne de far honor
a Déu, tan fort són pecador
e són de llibres trobador.

On que vage cuit gran bé far,
e a la fi res no hi puc far,
per què n'hai ira e pesar.
Ab contrició e plorar
vull tant a Déu mercè clamar
que mos llibres vulla exalçar.

Santedat, vida, sanitat
gauig, me dó Déus e llibertat,
e guard-me de mal e pecat.
A Déu me són tot comanat:
mal esperit ne hom irat
no hagen en mi potestat.

Man Déus als cels e als elements,
plantes e totes res vivents
que no em facen mal ni turments.
Dó'm Déus companyons coneixents,
devots, lleials, humils, tements,
a procurar sos honraments.

Fusteriada: l'amic Isidre Crespo

Als cartells, al blog i en altres llocs i formats ens haureu sentit parlar d'Isidre Crespo. Per a molts no cal que us expliquem qui és. Però per aquells que no el coneixeu ací teniu una breu ressenya biogràfica.

Isidre Crespo

Isidre Crespo és llicenciat en Ciències de l'Educació i en Filologia Catalana. És catedràtic de Valencià, Llengua i Literatura de Batxillerat.

Ha coordinat i produït llibres de text i impartit cursos de reciclatge per al professorat. És autor de propostes didàctiques i d'algunes introduccions per a llibres de lectura.

Al voltant de Joan Fuster, ha elaborat una "proposta didàctica: l'assaig, entre la literatura i la raó". I treballs d'investigació: "Els aforismes, un dels encunys francesos de Joan Fuster", "Fuster i el jo, un estudi dels seus articles de premsa", "Les minúcies autobiogràfiques de Joan Fuster", "Joan Fuster, un univers de literatures", "Joan Fuster, un escriptor de conversa" i "Joan Fuster, un amic de les arts". I en té publicats quatre llibres: Joan Fuster: Aforismes (2000); De Fuster a Pla, amb camí de tornada (2002) i un llibre d'entrevistes, Joan Fuster, de viva veu (2003).

Però a més, ha estudiat exhaustivament els escrits musicals d'en Fuster. Podem afirmar, sense por a errar, que Isidre és l'únic que ha estudiat pregonament aquesta vessant desconeguda de l'homenot de Sueca. I us sorprendreu. De ben segur. Fuster era un gran melòman, un gran entés sobre música i en va escriure molt. Isidre ens donarà llum. Com en tantes vessants de Fuster, opinions polèmiques no li mancaven, així que tot aquell que discrepe, que vulga puntualitzar, o senzillament obrir un debat sobre alguns dels aspectes tractats per l'assagista, està convidat a fer-ho. El format de la xarrada/concert és obert.