Polítiques culturals locals.

Les polítiques culturals locals són les que realment fan que la cultura aplegue a amples capes de la societat. No són els grans artefactes al centre de les ciutats, sinó aquelles activitats culturals que ameren els barris i els pobles les necessàries i efectives per crear una ciutadania culta. I com ja hem repetit un munt de vegades, citant estudis acadèmics, una societat culta és una societat pròspera.

Metàfora de la tasca política

Hem fracassat en aquestes polítiques? En alguns aspectes òbviament sí. Amb un sí rotund. Amb altres no. No anem a dir un no rotund, perquè un sempre espera millorar. La resposta la lliguem al nostre àmbit més proper, la Safor-Valldigna.

El procés de programació cultural està monopolitzat bàsicament per les diferents institucions públiques. Amb alguna excepció esparsa, i no sempre com a cosa positiva. En la majoria dels casos, la societat només participa com espectadors, quedant així al marge de tot el procés. Si a més, el que es programa no és coherent, no és regular, no marca uns objectius a llarg, mig i curt termini, no està planificada, és de baixa qualitat, etc., el resultat és la pèrdua de públic i el desafecte amb les activitats culturals per part d'amples capes de la societat. A mig termini la conseqüència és una societat amb mancances culturals, i per extensió amb dificultats per a prosperar.

Partim de la premissa que no es poden entendre les polítiques culturals locals sense la participació directa en tot el procés de la comunitat a la qual van destinades. Llavors, la política ha de perdre el monopoli de control i programació. No és demanar que la gent participe en moments puntuals. És demanar que el ciutadà s'implique i es responsabilitze, amb la conseqüent pèrdua de poder de les institucions. Es cerca una implicació amb poder de decisió i gestió. Per societat entenem associacions sense ànim de lucre, empreses privades d'àmbit cultural o no, individualitats, associacions de veïns, mitjans de comunicació, escoles, instituts, universitats, etc. 

El polític responsable d'una àrea de cultura ha de desenvolupar la tasca de catalitzador, dinamitzador de sinergies. No és fàcil, i més en una societat on no existeixen unes dinàmiques de participació. Un canvi de paradigma suposaria trencar amb la utilització barroera que certs responsables polítics fan de la cultura. Sovint no és l'acte cultural, sinó la repercussió mediàtica que té el responsable als mitjans allò que interessa, sense importar que la sala estiga mig buida. En altres paraules: el que importa és la foto.
Molt sovint tota activitat programada al marge de les institucions i sense protagonisme directe d'aquestes, queda exclosa de tota subvenció. Sobretot si les activitats programades no estan en la línia ideològica del partit governant. Es programa allò que no incomoda ideològicament i no es subvenciona el que incomoda, amb les conseqüents dificultats per portar a terme activitats alternatives. També aspectes subjectius, com la por al possible descrèdit personal si es creen programacions culturals d'èxit paral·leles a les oficials.

Per a nosaltres, a hores d'ara, es necessari un acostament des de dalt cap a baix per formar estructures horitzontals. 

A tall de conclusió una referència a la crisi. La cultura no només està mal per la crisi, sinó que aquesta el que ha fet ha sigut agreujar i accelerar les conseqüències dels problemes que venia arrossegant des de fa temps. Si no es rectifica a millor no va anar.