Qui és qui I: els músics de La Safor

Sense els artesans de la música aquesta no existiria. Comencem aquesta sèries d'entrades del blog amb una petita ressenya sobre qui som els músics.

A La Safor hi han molts músics, molta música de diversos tipus. Aclarim-nos un poc primer:

• Hi han que són aficionats que pertanyen a les bandes, a cobles de dolçainers, bandes de rock, de jazz, etc.
• Hi ha que són estudiants acomboiats de fer en un futur, molts d'ells ja en un peu dins, de la música el seu ofici.
• I els músics professionals, aquells que desenvolupen la música com a ofici i activitat professional. exactament igual que ho fa un advocat, un notari, un metge, un mestre, etc.

Nosaltres farem referència a aquests darrers. 

Què s'espera dels músics professionals? 

• Que hagen aconseguit en els anys d'estudiants els coneixements i les habilitats necessàries per desenvolupar la seua feina amb un nivell suficient d'excel·lència i regularitat en aquesta. 
• Després de les seues hores de feina diària, per poder mantenir la regularitat de què parlavem suara, un mínim d'una hora i mitja d'estudi individual durant tota la seua carrera com a músic professional en actiu.
• Bagatge cultural, sense aquest no és possible aprofundir en les interpretacions.
• Sensibilitat, expressivitat i creativitat.
• Estar al dia del que ocorre en el món de la música.
• Realitzar despeses entre uns 6.000€ fins uns 40.000€, o més, en un bon instrument amb què treballar, i que per a hisenda estiga considerat objecte de luxe i no eina de treball.
• Formació continua.

Tot açò està molt bé, i és així en tots els llocs. Però que més s'espera dels músics d'ací:

• Cercar treballs relacionats amb la docència perquè quasi no hi han llocs de treball com intèrprets, i, per tant, desenvolupar la intepretació amb mancances de molts tipus, d'infraestructures, de circuïts de música, de catxets, de males polítiques de programació, etc.
• Desenvolupar l'activitat com intèrpret assumint que el benefici econòmic serà escàs, però l'autoexigència i l'exigència del públic i dels responsables institucionals, per contra, sempre són alts. L'autoexigència sempre està ahí. I el públic i els responsables institucionals sempre esperen del músic professional interpretacions d'alta qualitat, però pagant-ho malament.
• A més de ser músic, ser agent, crear la publicitat pròpia, marketing, etc., resumint, fer-ho tot, altrament no és rentable.
• Haver de suportat en moltes ocasions com a interlocutors en les institucions gent sense cap tipus de cultura musical. Podem contar infinitud d'anècdotes que poden parèixer còmiques, però en realitat és bastant trist. També és de justícia dir que en ocasions no és així. No estem dient que la majoria siga gent inculta, sinó que no tenen cultura musical bàsica.
• Trobar-se en què no es diferencia entre músic professional, estudiant i amateur i haver-ho d'explicar i que no ens comprenguen. Frase típica: ah! és que no contractem música, com tenim la banda... 
• No estar considerat com altres oficis d'estudis superiors. Doneu un colp d'ull als nostres currículums i els d'altres grups, i després pregunteu-se quin és el del notari al qual aneu, el del secretari de l'ajuntament, etc. Frase típica: eres músic? i què més has estudiat?

Però bé, s'assumeix i avant, a treballar per a canviar les coses. I per què? perquè som músics i ens estimem l'ofici que hem triat, fer música és la nostra passió, i això no ens ho poden llevar..