Pep Botifarra i Toni Martínez a Gandia

Hui a les 20h, al casal Jaume I de Gandia, es presenta el llibre La Veu de la Memòria que ha escrit el socarrat Toni Martínez sobre Pep Botifarra.

De Pep Botifarra no crec que calga explicar res, aquesta nit ja ens assabentarem d'algunes quantes coses. Ens ho contarà Toni Martínez, escriptor eclèctic lligat al teatre, la música, i a les arts escèniques en general. És autor de novel·la, poesia, llibres de viatges i assaig i investigació sobre la impremta i la tipografia, especialment a la seua ciutat de Xàtiva. Guanyador de diversos premis literaris.

Però si d'alguna cosa exerceixen tant l'un com l'altre és de ser socarrats! 

Una vetlada de segur entretenguda, on aprendrem, gaudirem de música, i, això ho diguem segur, riurem i ho passarem bé.

Estadístiques del mes

Aquest més hem tingut 1348 visites. Hem augmentat el nombre de lectors del blog, o al menys gent que ens visita. L'increment és realment significatiu en visites des de l'estranger: 192 visites dels EUA, 145 de Rússia, 103 de França, Països Baixos 32, Alemanya 16, Regne Unit 6, Marroc 3, Xina 4, Indonèsia 2, Itàlia 2, Malàsia 2 i una quantitat bastant nombrosa d'altres països amb només una visita, com per exemple Letònia, Polònia, Mèxic o Bèlgica. 

Els escrits que més interessen són els articles d'opinió, com per exemple la sèrie que estem realitzant que porta per títol Qui és qui, o l'article Joan Fuster, la música, els músics. Les notícies locals també tenen un bon seguiment, però més les relacionades amb temes polítics, com per exemple l'augment del preu de les entrades, que els anuncis de concerts. 

A poc a poc, anem augmentant els comentaris. La poca participació ens preocupa perquè un dels objectius és obrir debat sobre la situació de la música, i la cultura en general, a la comarca. Som conscients que no hi ha "tradició" de participar en els blogs, com sí ocorre en altres contrades, sobretot als països anglosaxons. A poc a poc.

Estem satisfets de les estadístiques, cada mes augmentem les visites, i es suposa que fidelitzem lectors. Els temes de les nostres entrades són aquells que creiem que poden ser interessants. Animem als lectors a proposar temes o enviar notícies. Podeu fer-ho mitjançant el correu, facebook o Twitter.

Gràcies a tots.

les Corts demanen reduir l'IVA per a cultura i una nova llei de mecenatge

Segons podíem llegir a la premsa, les Corts Valencianes, per iniciativa del grup Compromís, demanaran a l'Estat una reducció de l'IVA per als productes i serveis culturals. 

El PP, per la seua banda, ha proposat afegir a la demanda el canvi de la llei de mecenatge. 

El PSOE ha donat suport a la proposta, però ha afegit que amb açò no és prou i que s'ha de destinar ajudes directes a alguns sectors.

Ens plau la proposta, i ens plau l'acord entre els grups. Però la creació d'una xarxa d'activitats d'una certa importància, i una "comerç" cultural en els nostres pobles, on la iniciativa privada tinga el seu paper, és una tasca d'anys i planificació que no s'ha fet. Cal crear el context, moure una sèrie d'inèrcies, crear una nova relació entre producte cultural, la iniciativa privada, les institucions públiques i el públic.

El que es proposa és important, però a més, els polítics s'han d'arromangar les manegues i treballar en allò que és més complicat. Canviar el tant per cent de l'IVA per a modificar a la baixa els preus, i canviar la llei de mecenatge i dir: ala! iniciativa privada ja teniu millors incentius fiscals, és el més fàcil. Si la proposta es limita a això, la feina feixuga i que demana més esforç i creativitat per part del responsables polítics quedarà per fer.

Editorial de Ritmo: nuevo gobierno; ajuste cultural

La revista Ritmo ja ha tret el número de desembre, l'editorial està dedicat a allò que sembla que ocorrerà però que encara no ho sabem perquè no ens ho han dit. Com passa normalment, malgrat semblar-nos interessant i encertat, trobem la mancança de pensar únicament en els grans "contenidors", els grans projectes, les grans orquestres de les grans ciutats, etc. Però i el que ocorre a la resta de l'estat? i a cadascun dels nostres pobles? que ocorre amb la programació cultural de Simat, de Benifairó, de Pinet, de Llutxent, de Benialí o de Gandia? (Si València a penes compta, imagineu-vos Gandia). Si diuen que estem entre les 5 potències culturals del món, no ens quadra amb la música. Si tenim en compte les despeses possiblement sí, amb pous cecs com el Palau de les Arts ja fem pujar amb escreix la mitjana! En altres països l'activitat musical professional als pobles i ciutats mitjanes és incomparable amb el que tenim ací. Per allà el mes de setembre ja vam comparar l'activitat d'una sèrie de ciutats alemanyes amb Gandia i Tavernes. A Alemanya tenen la Filharmònica de Berlín, a Holanda l'orquestra del Concertgebouw, però aquestes institucions són la punta d'una piràmide, sense la resta no són res. No cal dir que ací la piràmide està mig embastada, però l'ultima peça ja la tenim, si no s'acaba la piràmide per a què la darrera pedra? Començar la casa per la teulada, en diuen. Però clar, crear una xarxa cultural arreu del país no és motiu per eixir en el The Strad, el Das Orchester, el Classica Music, etc. que de fet, a penes s'ix.

Ací teniu l'enllaç

Nuevo gobierno; ajuste cultural 

La desproporció

No és el nostre afany posar el dit en l'ull de ningú. Tampoc volem que les següents paraules s'entenguen com menystenir un estil d'un altre. Però volem posar de manifest el següent: els catxets que es paguen per grups professionals de música clàssica són en molts casos bastant inferiors, o almenys iguals, que la major part de les orquestres de ball, i no fem referència ara a les millors, les quals superen abastament els catxets dels músics clàssics, sinó precisament el contrari. Un exemple de preus publicats per la Diputació: el trio traka rep X€ i una actuació de Marisa Esparza -una de les millors especialistes en flauta barroca d'Europa- acompanyada d'un clavicinista exactament el mateix catxet . Com diuen als poble: menja que t'unfles!

El problema és el sistema emprat de subvenció.

La música és la clau

En aquests darrers dies hem tingut una grata sorpresa. Una sèrie de joves entre 14 i 17 anys ens han demanat informació i han reservat un abonament per a cadascun d'ells per a la sèrie de concerts que farem al Teatre del Raval. Alguns d'aquests adolescents assistiren al nostre darrer concert a Oliva, altres no, però tots formen part del mateix grup d'amics.  Són aquells que van assistir al concert qui han convençut als demés.

És la música allò que fa públic! Cal ser imaginatius, treballar en diverses direccions, etc. Però la primera premissa és oferir una bona actuació de bona música. Si es fa així es podrà fidelitzar a un sector del públic i que aquest convença a més gent d'anar als concerts. Però per això ser possible es necessita continuïtat, programacions regulars, sinó tot és flor d'un dia. (Estem preparant l'entrada Qui és qui IV: les institucions, on parlarem extensament sobre les programacions)

És realment emocionant veure a adolescents interessats pel nostre treball.

Amb aquesta música, per exemple, com no és possible emocionar-se?:

Qui és qui III: les agències

Com qualsevol empresa privada l'objectiu de les agències és maximitzar els beneficis econòmics de les seues activitats. Com en qualsevol feina hi ha de tot. Qui ha tingut una mala experiència amb un mal empresari parlarà mal, qui ha tingut una bona experiència parlarà bé.

A València no tenim agències importants, vaja açò per davant. De fet, a la Safor s'està treballant amb empreses de Barcelona i Madrid. Les raons són múltiples. Un problema que vam patir fa anys i que ens va fer molt de mal, va ser la proliferació d'una sèrie d'empresari desaprensius que van "cremar" el mercat. Aquestos venien a un mateix preu un grup professional que un grup d'estudiants o d'amateurs. Clar, els diners que rebien els músics no era ni molt menys el mateix, però els diners que paga l'ajuntament sí! amb la qualcosa el benefici de l'empresari era estratosfèricament superior quan enviava a estudiants o amateurs. Resultat: no enviar grups professional per ser menor el benefici. Però la qualitat òbviament no era la mateixa i s'experimentà una ràpida pèrdua de públic i un desinterès general per part dels ajuntaments per contractar música. Clar, els havien estafat i el gat escaldat amb aigua tèbia té prou.

La situació creà una inèrcia que hui en dia encara estem pagant. Els ajuntaments tenen una visió molt més professional del mon del teatre, per exemple, que el de la música, i una de les raon és la que acabem d'explicar.

També és just dir que les agències que havien actuat correctament els van fer molt de mal aquests desaprensius, tant en diners com en prestigi.

Quina és la situació ara i ací? No tenim una xarxa d'empresaris especialitzats en la representació de  música clàssica, llavors els ajuntaments i associacions que treballen amb aquestes empreses ho fan amb agències d'altres llocs, que no solen incloure grups locals entre els representats. Llavors, com hem pogut comprovar darrerament, els músics que actuen no són locals, en detriment de l'activitat musical professional autòctona. 

A més, les agències, normalment no contracten un únic concert, sinó un paquet que incloga tota la temporada. De forma que deixen als grups locals sense opcions d'accedir al mercat. Clar està que aquestes empreses fan la seua feina, no altra, i en aquest aspecte no hi ha res que criticar-los. Si s'ha de criticar a algú per aquesta situació no és a ells precisament.

El cas és que entre uns i altres els que perden són sempre els mateixos!

 

Concert del duo de guitarres "Doce Cuerdas" a Guardamar

Hui a les 18h, al saló d'actes de l'ajuntament de Guardamar tindrà lloc el concert del duet de dues guitarres "Doce Cuerdas". El concert porta per títol "Un paseo por la historia de la guitarra"

La Unió Europea i Alemanya augmenten el pressupost de cultura, i nosaltres?

Dues notícies esperançadores ens arriben. La primera és que el govern alemany decideix augmentar en 50 milions d'euros els pressupostos dedicats a cultura, segons apareix a la premsa alemanya. Serà possible una cosa així a casa nostra? constatant la conjuntura actual la pregunta sembla més bé retòrica.

L'altra notícia, que no sabem quan ni quant però pot ser ens beneficie directament, és la que ens ve des de la Unió Europea. Segons sembla s'està desenvolupant un programa per fomentar l'art i la cultura que s'aplicarà a partir del 2014. La dotació pressupostària -respireu fort!- serà d'un 1'8 bilions d'euros. El cinema s'emportarà la meitat del pressupost. La idea és estimular l'economia mitjançant la cultura. Òbviament aquestes decisions comunitàries contradiuen les polítiques que s'estan portant a terme a casa nostra. Cal tenir esperança i que ací es rectifiquen les mesures econòmiques en el camp de la cultura?

Homenatge a Monserrat Figueres

Ahir coneixíem la notícia de la mort de Monserrat Figueres. Des d'ací enviar el nostre condol al seu marit Jordi Savall i als seus fills. Monserrat i Jordi han sigut capaços de donar a conèixer i popularitzar el repertori medieval i renaixentistes fins límits que hom no sospitava fa unes dècades. Valga aquesta anècdota. Dinant a un restaurant de Xàtiva, tres persones de taules diferents s'acostaren a saludar-los, i una d'elles anà al cotxe a per un CD de música del Cancionero de Palacio per a què el signaren. Música que els acompanyava en el cotxe durant els viatges. Parlem de repertori del segle XV! Però amb el que més es queda un és en la bonhomia, l'afecte i la discreció humil. La conversà anà des dels pebres farcits que feia el pare de Jordi Savall i de les visites quan era menut al poble de son pare, Oliva, a altres temes sobre música. I també del concert que tenien en uns dies, per a ells un dels més importants de la seua carrera, anaven per primer cop a tocar junts en un concert tota la família, Jordi, Monserrat, la seua filla Ariadna i el seu fill Ferran, que en aquell concert s'incorporava al Hesperion XXI. Un té el record de les converses disteses, d'uns acudits, de l'alegria que transmetien; també dels músics que són, de la tasca realitzada, de la valentia, dels projectes de futur. Però ara un pensa també amb el dolor de la pèrdua de la esposa, de la mare.

Pengem aquesta interpretació meravellosa de la cançò valenciana de bressol mareta no em faces plorar, on canten Monserrat i Ariadna mentre s'escolta la viola de Jordi.

No se'ns ocorre homenatge millor que escolar-la cantant.

Joan Fuster, la música, els músics

Un dia com hui fa 89 va nàixer Joan Fuster.
El 2012 es celebren dues dates al voltant de Joan Fuster, els 90 anys del seu naixement i el 50 aniversari de la publicació dels Nosaltres els Valencians. L'assagista suecà, malgrat confessar ser un amant de l'art dels sons, només escrigué sobre la música de forma tangencial. No anem a dir que les referències musicals de Fuster siguen rellevants, perquè realment no ho són. Però sí cal destacar que les referències que trobem als textos denoten un coneixement i una curiositat cap aquest art que no és limiten a un mer aficionat. El refinat paladar vers les arts també s'hi constata amb la música.

Amb la música popular, concretament en l'àmbit que anomenem "cantautors", la influència exercida ha sigut estudiada. Els lligams eren i són de sobra coneguts. Però aquestos, però, són molt menys evidents en la música clàssica, però és precisament en aquest àmbit on trobem  les referències musicals als seus llibres.
Paradoxalment són alguns fragments on no es fa referència a la música aquells que particularment més ens han impactat com a músics i amants de la música. Valga com a exemple aquest fragment del Diccionari per a Ociosos, amb la veu dedicada a la bellesa 

No crec que tingués raó aquell respectable doctrinari antic, quan deia que no hi ha res tan agradable com contemplar la bellesa sense concupiscència. Això és una idea de vell o d'impotent: de vell o d'impotent que es resigna a ser-ho. Perquè, si en contemplar un cos adorable no sentim la "concupiscència" que ens fa desitjar-lo, no setirem més aviat la ira de no sentir-la, o l'enveja dels qui la senten? Encara no he arribat a l'edat en què pugui veure'm condemnat per la naturalesa a una inapetència tan paorosa. Però, si un dia hi arribo, em consideraré ben infeliç. La concupiscència -diguin els moralistes el que vulguin- és la vida.

Entre els músics i aficionats sovintegen en els comentaris jocosos fent analogies entre el sexe i la música, tema d'acudits fàcils. No és aquest els nostre objectiu. Les paraules de l'assagista serveixen per mostrar a aquells no iniciats en l'art de la interpretació i la creació musical que és allò que sent, que necessita un músics. La lectura del fragment porta immediatament a la ment del músic sensacions lligades a la necessitat de fer música. Com tothom gaudim de la contemplació de la bellesa. Però se'ns fan les dent llargues quan asseguts entre el públic en una sala de concert sentim la "concupiscència", el desig d'estar allí dalt fent música, l'enveja dels qui en aquell moment la creen. Davant d'una interpretació floreix el desig, ai mare! que donaria per estar allí dalt! Quin músic no ha pensat i dit això?!. Fer música, crear bellesa, és vida, carnalitat, és la necessita peremptòria d'art als molls dels ossos.
Com dèiem, aquest fragment de Joan Fuster, vist des d'aquest punt de vista, creiem pot ajudar als neòfits en la interpretació musical a entendre els músics i les seues "necessitats".

INICIATIVES CULTURALS altre dels mecenes del Llevant Ensemble

L'empresa INICIATIVES CULTURALS s'uneix al grup de mecenes del Llevant Ensemble! Aquesta empresa, sempre amatent mab tot allò que culturalment ocorre a la comarca, també ens dóna el seu suport. Amb uns Medicis com els que tenim no cal envejar res al florentins!

música i premsa

En altres entrades ja n'hem fet referència. Des de fa un temps anem realitzant un seguiment no exhaustiu de les referències a la música clàssica a la premsa. El fet que més ens està sorprenent, i que directament ens molesta, és la constatació de l'eliminació de referències a la música clàssica a la premsa que podríem denominar progressista. Així, a nivell estatal tenim a Público i a nivell valencià L'Informatiu. Oposadament tenim la premsa conservadora, La Razón o ABC, per exemple, on sí es fan referències més o menys regulars a la música clàssica. Un exemple, el dijous passat el barceloní Josep Soler rebia el premi Tomàs Lluís de Victoria, l'ABC donava la notícia Público no. 

És un perill per als músics que la inconsciència i el mal fer d'unes línies editorials, que cerquen amb els seus continguts, no amb el posicionament davant la notícia, abraçar-se i identificar-se amb certs estils musicals. No cal dir que açò es completament injust, i el missatge que transmet es recollit pels lectors que identifiquen estils i gèneres musicals en determinats posicionament ideològics. 

Òbviament la identificació de la música clàssica amb sectors conservadors de la societat no ens ajuda i no ens agrada gens, talment com si fos al contrari. Es que no ens agrada que s'identifique amb cap ideologia perquè això no té trellat! Nosaltres particularment combreguem amb unes idees, exactament com el mecànic del taller, el collidor de taronja, el venedor del mercat, el profe de l'institut, ...
Altra premsa, Levante, Las Provincias, El País, El Mundo,... continuen donant notícies de música, en bona part cada dia més rutinàries i esporàdiques. Com tenim el pati! 

Claudio Carbó a Oliva

Hui a les 19,30 el pianista saforenc Claudio Carbó oferirà un concert dedicat a Franz Liszt. L'actuació tindrà lloc al Conservatori Josep Climent d'Oliva.

és hora de la posposada la llei de mecenatge?

Ahir el PP va guanyar les eleccions. Fa unes setmanes donàvem notícia sobre allò que deien els partits més votats de l'estat sobre la música i al cultura en general als programes. Doncs li toca al PP aplicar les seues propostes. Un aspecte que queda ben clar al programa es que no hi haurà "llei de la música", que pensant-ho bé, per a què? També queda clar que les arts, i la música en particular, s'hauran de regir per la llei del mercat. I la llei de mecenatge!, ai mare! que si apliquen el que dèiem a la frase anterior i no fan una bona llei de mecenatge...! podem estar d'acord o no amb que l'art s'haja de regir per les lleis de mercat, però si no hi ha mecenatge eficient no cal que ens preocupem perquè l'art com a pràctica professional desapareixerà i no farà falta cap mecenes.

No volem ser apocalíptics, i mantenim l'esperança que algun dia hi haja una bona llei i una bona aplicació d'aquesta a l'estat. Tanmateix, si un es fixa en els EUA com a paradigma del mecenatge privat i veu la situació en què està la música clàssica...

Ministeri de cultura sí, ministeri de cultura no.

A El Cutural han preguntat a un sèrie de gent si és necessari o no el Ministeri de Cultura (Ministerio de Cultura ¿Sí o no?). El cultural és la revista dedicada a la cultura del periòdic El Mundo, és a dir, premsa nacional, en "términos significantes" premsa del terme municipal de Madrid i pedanies.

Alfonso Aijón, Paloma O'Shea i Alberto Posadas són els representants del món de la música triats pel periòdic per a respondre a la pregunta. Alberto Posada és compositor, i per tant amb una capacitat limitada d'influència política. Alfons Aijón és el fundador d'Ibermúsica, amb una influència, no anem a dir il·limitada, però significativa en la política cultural i sobretot als corredors on es prenen les decisions. De Paloma O'Shea ja hem parlat en aquest blog.

Doncs bé, esperem que gent com Aijón no acabe en un lloc prominent del ministeri de cultura. Allò de "sociedad culturales de provincias" no necessita cap comentari. I relacionar descentralització amb corrupció i amiguisme és senzillament mala fe. És així perquè si es descentralitza l'administració el centre perd el poder sobre les subvencions "a repartir", que mitjançant els seus representants "a provincias" controlaven, i això és el que li preocupa, la pèrdua de poder del centre, i per tant d'ell, de Paloma O'Shea i d'altres membres de l'alta societat. Segons Aijón ara depenem més de criteris polítics, localismes i gustos personals, que, clar està, sempre és pitjor que criteris polítics, centralisme i gustos personals, ni punt de comparació! 

De totes formes, cal reconèixer que llevat d'aquestes opinions Aijón ha dit en moltes ocasions coses ben interessants. Va ser el primer en dir que a Espanya existia una bombolla musical, i que com la immobiliària acabaria per explotar. Doncs, ja ho ha fet.

Peguem els textos del reportatge amb les paraules d'Aijón, Posadas i O'Shea.

Alfonso Aijón

Fundador de Ibermúsica

“Necesitamos equipos reducidos y eficaces. ¿Por qué no extranjeros?”

Rotundamente: es necesario que exista un Ministerio de Cultura. Muchas sociedades culturales de provincias defendían mejor económicamente sus proyectos cuando recibían las subvenciones directamente del Ministerio. Ahora dependen más de criterios políticos y de localismos y gustos personales de los que administran esos presupuestos. El Ministerio de Cultura tendría que tener un presupuesto digno de este país y que el político de turno que le toque regentarlo tenga la independencia y la autoridad para contratar a personas de prestigio y experiencia -¿por qué no extranjeros?- que puedan formar equipos reducidos, eficaces y con ganas de trabajar. Que se olviden de esos Consejos con personalidades sin ideas y sus consiguientes gastos. 

Alberto Posadas

Compositor

“Frente al modelo francés y el italiano, ¿en qué espejo queremos mirarnos?”

Pensar en la desaparición del Ministerio de Cultura o en su asimilación dentro de otro denota no valorar su función social. Hoy se hace más necesario que nunca la existencia de un Ministerio sólido, capaz de defender el ámbito cultural ante el Consejo de Ministros. Pensar que la ausencia de un organismo así no traerá consecuencias negativas es vendarse los ojos. Comparemos la experiencia de dos países de nuestro entorno. Por una parte Francia, donde la cultura se inserta claramente dentro del tejido social gracias a unas estructuras culturales estables y sólidas, de entre las que destaca el Ministerio de Cultura con un gran peso específico. De otra parte, Italia, con un Ministerio desnaturalizado, reducido a una función de conservación patrimonial y unas estructuras en fase de derribo por abandono. ¿En qué espejo queremos mirarnos?

Paloma O'Shea

Fundación Albéniz y Escuela Superior de Música Reina Sofía

“No nos fue mal con Educación y Cultura refundidas en un solo Ministerio”

La importancia de la cultura para la cohesión y el progreso del país me parece indiscutible. He dicho alguna vez que las obras de arte y las piezas de pensamiento son semillas que llevan dentro, encapsulada, la esencia de lo que somos como sociedad. Pero no hay que confundir continente con contenido. Si lo que se propone es un cambio administrativo destinado a ahorrar unos cuantos altos cargos, no me parecería mal, pero todo lo que suponga merma en la cantidad o calidad de la actividad cultural, sería un gran error. Recuerdo que en 1995 se produjo una situación parecida. Entonces le dije a Aznar que quitar el Ministerio de Cultura me parecía una barbaridad, y él me dijo, no te preocupes, Paloma, que es un cambio meramente formal que no va a afectar a la actividad. Y así fue. No nos fue mal con Educación y Cultura refundidas en un solo Ministerio con Secretarías de Estado separadas.

Maria José Martos al XV Homenatge a la paraula

En el marc de la setmana literària de Gandia hui dia 20, al Teatre Serrano, hi haurà un recital de poesia amb participació musical. La música vindrà de la mà de la cantant saforenca Maria José Martos i el pianista Jesús Dubón.

L'acte, Homenatge a la Paraula, està organitzat pel CEIC Alfons el Vell.

L'orquestra del Palau de les Arts a Gandia

Segons hem pogut informar-nos hi han converses per a què l'Orquestra de la Comunitat Valenciana, la del Palau de les Arts, que eś com tothom l'anomena, realitze una sèrie de concerts a Gandia. Aquestos serien en format d'orquestra o grups de cambra formats per membres d'aquesta. Segons sembla, les negociacions ja estan ben avançades.

Els concerts de la Casa de la Marquesa efectuats fins ara en aquesta temporada han sigut amb músics estrangers de l'empresa de Carmen Picanyol, i, pel que se'ns informa, aquesta empresa i els músics de l'orquestra del Palau de les Arts, formada majorment per músics estrangers, seran qui nodriran a Gandia de la música professional.

Moltes gràcies, però nosaltres continuarem treballant

Hui Don Pasquale al Serrano de Gandia

Hui a les 20'00 hores, al Teatre Serrano de Gandia, es representarà l'òpera de Donizzeti Don Pasquale. El preu de les entrades serà de 20 i 25€, aprofiteu que ja està anunciada la pujada d'aquestes. La companyia encarregada serà la compañía lírica y orquesta Martín (sic) i Soler, de l'empresa OMIS de Madrid.

Qui és qui II: els grups

Com fèiem en l'altra entrada, podem diferenciar entre:

1. Grups amateurs, incloses les bandes.
2. Grups d'estudiants
3. Grups professionals.

Ens centrem en els darrers. El primer que a un li crida l'atenció és com és possible que hi hagen un nombre de grups tan reduït si són tants els músics professionals a la comarca. Una resposta ràpida: perquè no és rentable. L'esforç que necessita el manteniment d'una agrupació professional de temps, recursos, estudi, assajos, i els beneficis que s'aconsegueixen -els monetaris no serien en aquest cas els únics, i si ens apuren podem afirmar que tampoc els més importants- no s'ho val. Hi han altres factors, com per exemple els que tenen a veure amb el funcionament dels estudis als conservatoris.

El desencís és general entre els músics, comentaris com "no val la pena intentar-ho" són normals. Açò és així des de fa temps, no li anem a tirar la culpa de tot a la crisi.
Què esperem d'un grup professional:

1. primer que res, que actue com a tal. Ens expliquem, que aporte interpretacions amb un alt grau de perfecció tècnica, més expressivitat i un concepte estilístic acurat. 
2. Treball. Ni més ni menys: treball. Hores d'assajos en grup i hores d'estudi individual dels seus membres.
3. Imaginació i creativitat no sols en les interpretacions, sinó en tot allò que envolta el concert, com per exemple el programa.

 Però com ocorria amb el "músic individual", tot això està molt bé, però, i ací? què més se'ns demana?

1. Catxets reduïts, fins i tot ridículs comparant-ho amb professionals amb estudis superiors que desenvolupen altres oficis.
2. Com no és possible viure de la interpretació: assajar en horaris intempestius: per la nit, un cop acaba la jornada als instituts i als conservatoris. Dissabtes i/o diumenges, festius... ben d'hora perquè els músics també tenim família i ens abelleix eixir a fer la passejada.
3. Quan més lluny més miracles. Supose que no cal que expliquem que volem dir.
4. Suportar una mal legislació.

En aspectes externs a la música cal reconèixer que ho hem fet mal, molt mal. Creure que aportar bones interpretacions de música excel·lent era suficient per crear un públic i una certa sensibilitat en les institucions vers la música era viure en una mentida. Era i és necessari i imprescindible, però no suficient. Ens ha mancat mentalitat comercial. Orgull, sí, orgull, certes coses no les haguérem degut acceptar mai. Publicitar el nostre treball, que transcendira a la ciutadania, el haver-nos quedat reclosos en les parets dels auditoris esperant que el públic vingués ens ha limitat.
Molts de vosaltres sou músics i sabem que podeu afegir molt més, açò només són  unes quantes cabòries que ens venen al cap.  

La cultura suposa el 4% del PIB dels valencians

Durant la visita de la consellera Lola Johnson al Consell Valencià de Cultura, entre altres arguments que esgrimiren els membres per demostrar l'important paper de la cultura en la nostra societat, destacà una afirmació de Ricardo Bellveser, director de la Institució Alfons el Magnànim. Segons aquest, al nostre àmbit autonòmic la cultura suposa el 4% del PIB, el mateix que l'agricultura! Ja sabíem que a nivell estatal la cultura suposa el 3%, així apareixia no fa molt a El País. El que més ens ha sorprés és que és el mateix tant per cent que el de l'agricultura. Si les dades són exacte podem dir ben tranquil·lament que mira que som productius! Si comparem la quantitat de gent que es dedica a l'agricultura, la quantitat de terreny que es dedica, les infraestructures, les ajudes que venen des de diversos nivells des de l'autonòmic fins l'europeu, etc.  i ho comparem amb el que es dedica a la cultura, supose que l'índex de productivitat de la cultura deu ser exageradament superior. Si és així, encara s'entén menys les retallades en la cultura i el tractament que rep aquesta per part de les autoritats.

Libertango d'Astor Piazzola per a quintet de vent

Actualment estem treballant en aquest arranjament de Libertango d'Astor Piazzola, una música meravellosa.

Us deixem ací dos vídeos, l'un amb l'arranjament per a quintet de vent interpretat pel Lodos Ensemble. No ens agrada molt aquesta interpretació, però és el millor que hem trobat.

I l'altre una vídeo d'un ensemble magnífic, on entre en diferents músics destaca el cellista Yo-Yo Ma

El Consell Valencià de Cultura demana una nova llei de mecenatge

La consellera Lola Johnson va visitar ahir la CVC, últimament més prenyada de polítics que de gent lligada a la cultura, però bé, açò són figues d'altre paner. El que ens interessa és allò que li varen comunicar a la consellera. Un dels temes tractats fou la reforma de la llei de mecenatge, ahir mateix en parlàvem nosaltres. Martín Quirós, José Mª Lozano expressaven la seua opinió que calia fer una llei d'àmbit estatal, per no caure en dèsset legislacions diferents. La preocupació també està, o al menys a nosaltres ens sembla així, en què les darreres setmanes es parla de la llei de mecenatge amb la finalitat de què el sector privat substituïsca al sector públic. Aquesta sembla la intencionalitat de molts quan parlen de la reforma de la llei. Si és així eixirem d'una mala llei per a caure en una mala realitat. Ja n'hem parlat sobre la conveniència de la participació de les institucions públiques al món de l'art a la entrada la cultura i el valor de la cultura, i la seua necessitat. Queda clar que alguns polítics, com per exemple l'actual consellera, desmenteixen aquest supòsit, ahir mateix ho feia, però allò que va transcendint ens preocupa. 

Celebrem que hi haja més gent que demane el canvi de la llei, però, compte!, que segurament alguns ho utilitzaran d'excusa per retirar el suport a la cultura, si és possible fer-ho més, que ja comença a ser difícil.

No hi ha lloc per als de casa, sinó que li ho diguen a Ramon Tébar

Ahir al Levante podem llegir l'article A Ramón Tébar la música le llama en America de Rafa Prats, qui parla del jove director valencià Ramón Tébar, qui està fent una carrera d'èxit mentre ací ha venut la casa on vivia perquè pràticament ja no ve perquè no el contracten. I mentre, cert sector del mon político-cultural valencià s'ompli la boca perquè han contractat un director d'orquestra ben jove per al Palau de les Arts. Si és que ens constarà veure cada cosa!

La llei de mecenatge a Espanya en temps de crisi

Entre les diverses raons d'una manca de mecenatge a les arts i la investigació científica des de fonts privades, està, sense cap mena de dubte, la deficient llei de mecenatge en vigor actualment.

És un tema aquest que ens és bastant difícil de tractar, el tecnicismes fiscals no són precisament la nostra especialitat. Però podem dir algunes coses.

El que queda clar és, que comparant amb altres països la llei actual que tenim no és satisfactòria. Ací les desgravacions per mecenatge per donacions individuals desgraven un 25% del IRPF, i si és per a les societats un 35% de l'Impost de Societats amb un màxim del 10% de la base imposable. A França són un 66% i un 60%, respectivament. I en els EUA aplega fins un 100%. 

Amb incentius fiscals baixos òbviament la llei té una efectivitat relativa, i si a més en aquests moments s'està insistint en el patrocini privats de les arts, forma elegant que tenen el polítics de dir "nosaltres ja no anem a subvencionar-ho, si la societat ho vol que s'ho pague", abans dels retalls en cultura no s'haguera degut reformar primer la llei de mecenatge?

Si el mecenatge de les empreses s'aplica allà on tenen interessos i clients, creiem que una bona llei de mecenatge propiciaria sense dubte la implicació de les empreses en la cultura. Nosaltres amb els abonaments ho estem constatant, és una forma de publicitat i d'inserir-se en la societat on es desenvolupa l'activitat econòmica. A més de crear llaços d'interessos entre sectors aparentment dispars, que beneficien a tots.

Pensàvem estendre'ns més en aquest tema, però per a seguir necessitem uns coneixements de tipus fiscal que se'ns escapen.

Si us interessa ací teniu un enllaç d'un article del director comercial i de mecenatge del Teatre del Liceu: mecenazgo y ficalidad aplicada a la Cultura.

Qui és qui I: els músics de La Safor

Sense els artesans de la música aquesta no existiria. Comencem aquesta sèries d'entrades del blog amb una petita ressenya sobre qui som els músics.

A La Safor hi han molts músics, molta música de diversos tipus. Aclarim-nos un poc primer:

• Hi han que són aficionats que pertanyen a les bandes, a cobles de dolçainers, bandes de rock, de jazz, etc.
• Hi ha que són estudiants acomboiats de fer en un futur, molts d'ells ja en un peu dins, de la música el seu ofici.
• I els músics professionals, aquells que desenvolupen la música com a ofici i activitat professional. exactament igual que ho fa un advocat, un notari, un metge, un mestre, etc.

Nosaltres farem referència a aquests darrers. 

Què s'espera dels músics professionals? 

• Que hagen aconseguit en els anys d'estudiants els coneixements i les habilitats necessàries per desenvolupar la seua feina amb un nivell suficient d'excel·lència i regularitat en aquesta. 
• Després de les seues hores de feina diària, per poder mantenir la regularitat de què parlavem suara, un mínim d'una hora i mitja d'estudi individual durant tota la seua carrera com a músic professional en actiu.
• Bagatge cultural, sense aquest no és possible aprofundir en les interpretacions.
• Sensibilitat, expressivitat i creativitat.
• Estar al dia del que ocorre en el món de la música.
• Realitzar despeses entre uns 6.000€ fins uns 40.000€, o més, en un bon instrument amb què treballar, i que per a hisenda estiga considerat objecte de luxe i no eina de treball.
• Formació continua.

Tot açò està molt bé, i és així en tots els llocs. Però que més s'espera dels músics d'ací:

• Cercar treballs relacionats amb la docència perquè quasi no hi han llocs de treball com intèrprets, i, per tant, desenvolupar la intepretació amb mancances de molts tipus, d'infraestructures, de circuïts de música, de catxets, de males polítiques de programació, etc.
• Desenvolupar l'activitat com intèrpret assumint que el benefici econòmic serà escàs, però l'autoexigència i l'exigència del públic i dels responsables institucionals, per contra, sempre són alts. L'autoexigència sempre està ahí. I el públic i els responsables institucionals sempre esperen del músic professional interpretacions d'alta qualitat, però pagant-ho malament.
• A més de ser músic, ser agent, crear la publicitat pròpia, marketing, etc., resumint, fer-ho tot, altrament no és rentable.
• Haver de suportat en moltes ocasions com a interlocutors en les institucions gent sense cap tipus de cultura musical. Podem contar infinitud d'anècdotes que poden parèixer còmiques, però en realitat és bastant trist. També és de justícia dir que en ocasions no és així. No estem dient que la majoria siga gent inculta, sinó que no tenen cultura musical bàsica.
• Trobar-se en què no es diferencia entre músic professional, estudiant i amateur i haver-ho d'explicar i que no ens comprenguen. Frase típica: ah! és que no contractem música, com tenim la banda... 
• No estar considerat com altres oficis d'estudis superiors. Doneu un colp d'ull als nostres currículums i els d'altres grups, i després pregunteu-se quin és el del notari al qual aneu, el del secretari de l'ajuntament, etc. Frase típica: eres músic? i què més has estudiat?

Però bé, s'assumeix i avant, a treballar per a canviar les coses. I per què? perquè som músics i ens estimem l'ofici que hem triat, fer música és la nostra passió, i això no ens ho poden llevar..

Augmenten els preus de les entrades a Gandia, però teniu al Llevant Ensemble al Raval

Des d'ací ja hem parlat extensament sobre la problemàtica de la pèrdua de públic. L'augment de les tarifes d'actes culturals proposat (fins un 50%) per la corporació municipal de Gandia no serà una ajuda per recuperar o augmentar nous assistents, la notícia ve hui a Las Provincias:

http://www.lasprovincias.es/v/20111112/safor/gandia-sube-precio-cultura-20111112.html

Tanmateix, la gent de Gandia i comarca tenen un mínim de tres concerts al Teatre del Raval amb el Llevant Ensemble. No és molt elegant parlar de nosaltres mateix, però si voleu música de qualitat i a preus ben barats (7€ la entrada, 12€ l'abonament per als tres concerts) ja sabeu on trobar-nos.

Si ja heu estat en algun dels nostres concerts no cal que us diguem res. Sinó no ho heu fet encara, podeu escoltar-nos en el vídeo que hem penjat, o llegir els nostres currículums.

La música als programes electorals

Elena Vozmediano, que ha tingut la paciència i el coratge de repassar-se els programes electorals de les forces polítiques més importants, ha penjat l'article Lo que se dice y lo que no se dice on senyala el que diu el PP, el PSOE, CiU i EU sobre la cultura als programes. De la música ho té fàcil per a resumir, segons E. Vozmediano als programes electorals es diu el següent sobre la música:

Música

• PP: la menciona de pasada.
• J.M. Lassalle: no habrá de momento Ley de la Música.
• PSOE: no la menciona.
• IU: apoyo fiscal a los “cafés musicales”. Apoyo a los cantautores.

(Hem repassat el programa de la Coalició Compromís i no hem vist cap referència. Com sabem que alguns amics lectors del blog són membres d'un dels partits de la coalició, ens ho podríeu confirmar?)

Tenim dret a aborronar-nos. L'article és ben extens i interessant, i dóna bona informació sobre on aniran els tirs després del 20N en el món de la cultura.

La primavera àrab de les orquestres segons Lebrecht

Ahir Norman Lebrecht publicava l'article la primavera árabe de las orquestas a El País, el text va començar a circular ràpidament a les xarxes socials. El mateix Lebrecht s'encarregava d'anunciar-lo a través del seu blog, Slipped Disc. Sobre el text podem dir que toca raó, però que no és exactament així. Lebrecht, un afamat crític molt ben informat, amb un parell de llibres de molt d'èxit (Quien mató a la música clásica i el no menys polèmic El mito del maestro), sap aprofitar perfectament les conjuntures per escriure articles amb bastant èxit.

La comparació entre la primavera àrab o amb moviments socials com en 15M amb la problemàtica actual de la música clàssica, i més concretament amb les orquestres ens sembla com a mínim agosarada. Que alguna cosa està ocorrent queda clar.

Però Lebrecht està molt ben informat, coneix molt bé el mon de les agències, la política cultural dels diferents països, els sistemes de contractació, els criteris de selecció, els status laborals dels músics d'orquestra, els polítics, etc. 

Ja que publica a El País, per què no ens comenta la raó per la qual ací paguem més que en altres llocs pels mateixos serveis de les mateixes persones? ell sap de bona mà com està tot ací i sap la resposta.

Lebrecht viu d'escriure, per tant, en moltes ocasions escriu el que la gent vol llegir. En aquest cas el lector relaciona el director amb el dirigent polític i els músics amb la ciutadania. Com no anava tindre èxit l'article!! i més en època electoral!

Hàbil Lebrecht, però continuem esperant alguna cosa millor d'ell, d'una de les persones millor informades sobre el món de la música.

A la dansa ja s'ho han parlat

Les companyies de dansa, després de reunir-se, han aplegat a unes conclusions conjuntes i una voluntat de cooperació per enfrontar els nous temps. la conclusió principal: el temps de subvenció ha passat. 

Els músics, com sempre, iniciatives d'aquest tipus i mesures comunes de col·laboració ni es plantegen ni s'han plantejat. Ja n'és hora. Per descomptat ho pensa amb els companys, aquells que han practicat el tradicional nepotisme, i digue-m'ho clar, corrupció, ja s'apanyaran.

Ací teniu l'enllaç de El Levante

http://www.levante-emv.com/cultura/2011/11/10/danza-certifica-modelo-ayudas-festivales/855503.html

No som els únics en dir-ho

En el darrer número de la revista 400 clàssica, a la seua editorial "humanisme davant la crisi" podem llegir:

I enmig d’aquest desgavell, Catalunya és el país que més paga als artistes internacionals —als autòctons no—, amb catxets de directors, orquestres i intèrprets sobredimensionats, fet que comporta que el preu de les localitats preferents d’alguns cicles de concerts arribin a xifres només a l’abast d’uns pocs i que no es paguen enlloc més d’Europa.

Mira per on, un comentari molt semblant ja el vàrem fer ací ja fa un temps. Estan les institucions públiques balafiant els diners pagant catxets sobredimensionats? no creieu que hauran de donar raó de per què ho fan?

Els arranjaments per a ensembles de cambra

Sovint els grups de cambra no interpretem música original per aquests tipus d'agrupacions.  Els arranjaments formen part del nostre repertori, de fet, alguns arranjament de format menut són dels propis compositors. Entre els autors que dedicaren part del seu treball a arreglar música original per a gran orquestra, o fins i tot òperes, trobem noms tan importants com per exemple Gustav Mahler o Arnold Schoenberg.  Per a ensemble de vent destaca Johann Georg Triebensee, qui va viure entre 1746 i 1813. Triebensee, contemporani de Mozart i Haydn, va transcriure obres d'aquests i d'altres, com ara L. Cherubini. També va ser un fecund compositor.
Entre les transcripcions realitzades per Triebensee destaca l'òpera de Mozart Don Giovanni. Al següent vídeo podem escoltar l'obertura, interpretada pel Netherland Wind Ensemble.

Volem recomanar la següent novetat discogràfica, The Art of the Arrangement del Amphion Wind Octet. Segurament el disc més important per a ensemble de vent editada en aquest 2011. L'Amphion Ensemble utiliza intruments originals. Al link podeu escoltar fragments de les obres incloses al CD.

Qui és qui

Durant la lectura d'una entrada del blog Adaptistration de Drew McManus ens ha vingut la idea de dedicar unes entrades sobre qui és qui al voltant de la música professional. Intentarem concretar-ho al nostre context comarcal. Òbviament no estem fent referència a persones concretes, sinó als diferents grups professionals i/o institucionals que intervenen. Podem concretar-los en aquest llistat, que no pretén ser extens per no marejar-ho en una excessiva prolixitat que ho emboire.

• Els músics (individualment)
• Els grups de música
• agencies
• Institucions públiques
• programadors
• polítics
• públic
• Associacions sense ànim de lucre

(Estem preparant una entrada sobre la llei del mecenatge i la seua pràcticament nul·la implantació al nostre entorn)

Comença la tempora d'òpera al Palau de les Arts

No anem a fer cap crítica al respecte, ni cap valoració de tipus musical, altres ja ho fan millor que nosaltres, del començament de la temporada al Palau de les Arts. Només reflexionar sobre un fet. Com és possible que en la representació que obria la temporada hi hagueren prou butaques buides? més encara, com pot ser que amb una orquestra com la de les Arts, uns cantants com els que hi havia a l'escenari, una producció tan important, entre acte i acte hi haguera gent que marxés? Ja ni tan sols funciona repartir entrades de bades entre els amics, els amics dels amics, entre els que volen estar per a què els vegen i ells ho saben i volen veure'ls, etc? 

I la música, l'òpera Boris Gudonov,  tampoc és excusa:

Per a més informació, a part de la dels periòdics, podeu donar-li un colp d'ull al blog d'Atticus

I com ens afecta als demés? un fracàs de públic per motius aliens a la música i a la qualitat dels intèrprets, sempre és un fracàs per a tots els músics que hem de sentir com nostre. I més, quan sabem que aquest fracàs ens pot, de forma directa o indirecta, afectar a tots.

La cultura i el valor de la cultura

El primer problema que se'ns planteja al parlar de cultura i valor és definir les dues paraules. Per cultura ens referim normalment a l'art, l'alta cultura, majorment la de tradició occidental. Però també podem entendre el terme cultura des d'un punt de vista antropològic, considerant-la com els valors heretats, històries, estructures socials, trets lingüístics, mites i aspiracions que caracteritzen i diferencien un grup de gent d'un altre. Al terme valor, per la seua banda, podem apropar-nos a ell des d'una perspectiva econòmica o des d'assumpcions socials i culturals. Llavors, quan parlem de cultura o del valor d'aquesta hem de deixar clar de què parlem. 

Els béns culturals, els "productes" artístics, poden i són comptabilitzats en termes econòmics de mercat. Tothom ha pogut llegir als periòdics o a altres mitjans de comunicació, subhastes d'obres d'art de grans pintors. També sabem de les galeries d'art, de les sales independents de teatre, etc.  Però el mercat sovint pot ésser desvirtuat per males polítiques subsidiàries per part dels governs, tant se val que aquestes vinguen des del nivell local o de l'estatal. Una política de suport a les arts mal projectada té l'efecte contrari al desitjat. Es tirà una mà, però aquesta, sense voler-ho intencionadament, va a parar al coll.

Com dèiem, el "valor" també fa referència al "valor social i cultural" -aquesta darrera entesa des de les dues vessants que explicàvem anteriorment- i que estan al marge del valor econòmic. Un exemple. Si tenim en compte els terrenys que ocupa la Catedral de València, econòmicament podríem pensar que pagaria la pena enderrocar-la i vendre-la per part de l'arquebisbat i les autoritats locals per a recaptar diners. Però tots sabeu que això és un disbarat, que abans s'afonaria el món! L'edifici compta amb un valor espiritual, social, d'identitat, artístic, històric, etc. que sols el fet de pensar-ho en valors econòmics per explicar el que estem ara plantejant ja és horripilant. 

Arribats a aquest punt, podem plantejar que la cultura, en el sentit artístic del terme, també forma part dels valors antropològics que assenyalàvem. Formen part de la nostra herència, de la nostra estructura social, de com projectem la nostra mentalitat col·lectiva en un món simbòlic. Per tant, la seua conservació és essencial per a nosaltres per entendre el món que ens envolta, per expressar-nos, per mantindre i crear identitat. Llavors, caldria un consens social al respecte per a la seua conservació, però sobretot per a la seua constant creació.

Però comparteixen tots els membres de la nostra societats d'aquesta herència? El tema és complexe i no tots els membres d'una societat reben la mateixa herència cultural. Llavors, no sempre es comparteix, i darrerament hem tingut clares mostres en unes declaracions d'un representant polític. Aquest s'esforçava en explicar qüestions referides a la música, deixant ben patent que no sap la diferència entre banda de música i orquestra simfònica. I al seu càrrec correspon prendre decisions al respecte!

Si, com alguns polítics locals afirmen, l'art -inclosa la música, per descomptat- s'ha de regir també per les lleis de mercat, hagueren pogut crear, propiciar i conservar unes estructures econòmiques escaients, on la subvenció fóra efectiva i productiva en termes culturals i econòmics. Queda clar que açò ni s'ha fet ni s'ha intentat mai. I en aquests moments tenim el que no s'havia de fer: com ara no tenim diners aneu i apanyeu-vos, sou completament prescindibles, ara hi ha coses més importants que fer. Tots sabíem que aquest moment havia d'aplegar, posant així en perill part essencial de la nostra herència cultural, la nostra identitat, i el nostre posicionament entre les societats capdavanteres. És això el que volem? sembla que sí, és el que s'està fent, no?
Per arrodonir-ho un petit article que apareixia ahir a El País, el que es diu a nivell estatal poder extrapolar-ho a nivell comarcal i local.
http://www.elpais.com/articulo/cultura/crisis/abre/hemorragia/cultura/elpepicul/20111106elpepicul_1/Tes

Videos Adagio de la Serenata 11 de Mozart

Pengem uns vídeos de l'Adagio de la Serenata nº 11 de W. A. Mozart. 

El primer d'ells és una gravació nostra, del Llevant Ensemble, efectuada en un concert realitzat a Gandia el 5 de juny del 2009. El concert fou a la Casa de la Marquesa, que no és precisament la millor acústica, encara que tampoc la pitjor. De la nostra interpretació no anem a dir res, no ens correspon. Us convidem a fer vosaltres els comentaris corresponents. Només dir que com sempre vàrem intentar gaudir de fer música i que el públic també es delitara.

Els vídeos que presentem a continuació són tots ells gravacions d'estudis. Òbviament en aquests tipus de gravacions hom espera una sonoritat i una execució immaculada. Cada fragment pot repetir-se infinitat de vegades fins aconseguir la millor interpretació. A més, els micròfons i el treball d'edició tècnica juguen un paper ben important en la sonoritat i el balanç final.

El següent vídeo correspon al CD del Consortium Classicum que ja en parlarem l'altre dia. Els comentaris que podem fer són més o menys els mateixos. La sonoritat és compacta i la execució exacta. El tempo és semblant al nostre, encara que ens sembla que en alguns moments dóna la sensació d'un fluir massa estàtic, malgrat la llibertat que en punts molt concrets del moviment es permeten els membres del grup. Aquests moments de fluctuació del tempo són, al nostre parer, excessivament patents degut a la estaticitat general, fet que minva l'objectiu que es persegueix en reduir i flexibilitzar la velocitat de la pulsació.  

 

Tanmateix la interpretació és excel·lent, com no podria ser menys de músics com el trompista Jan Schroeder, el clarinetista Manfred Lindner o el fagotista Helman Jung, entre altres.

El següent vídeo és una gravació extraordinària. Correspon a l'ensemble de vent de l'Orquestra Filharmònica de Berlín. És una gravació relativament recent, del 2006, i podríem dir que és prototípica de la sonoritat de la secció de vents d'aquesta orquestra. 

No cal assenyalar que la interpretació és extremadament immaculada des del punt de vista tècnic. Des del punt de vista expressiu podríem dir el mateix. Tot impressionantment correcte, però, i per què no dir, de sobra previsible. Li manca un toc de gosadia, de voluntat de sorprendre'ns. 

Però açò és característica de la casa, com també el virtuosisme de la producció tècnica dels enginyers de so. En una altra entrada ja en fèiem referència, i ho remuntaven als temps de H. von Karajan. Els resultats són magnífics, malgrat allunyar la gravació de la interpretació en viu, que tot s'ha de dir amb aquests músics impressiona molt més que la música en llauna. Supose que l'audició del vídeo impressionarà, doncs no dubte que en viu, malgrat el virtuosisme tecnològic del enginyers, es per quedar-se espaterrat!

Però la versió que més ens ha agradat ha sigut la realitzada pel Holliger Wind Ensemble. El balanç del conjunt, el virtuosisme dels músics, l'expressivitat decorosa però no cohibida, i una realització tècnica que ens deixa la sensació de voler acostar-se a l'audició en directe.

Hi han una infinitat de gravacions d'aquesta música, algunes molt brillants com la del Sabine Meyer Wind Ensemble, el Netherland Wind Ensemble o el de la secció de vents de la Filharmònica de Nova York. També hi han que a pesar d'estar editades en discogràfiques importants, i, malgrat els noms ben coneguts dels músics, podríem considerar com un desastre.

Opinió sobre els abonaments per a la temporada Llevant al Raval

A poc a poc, anem sumant abonaments per a la temporada que efectuarem al teatre del Raval. Érem i som conscients que no anava a ser una avinguda de interessats el mateix dia que ho anunciavem, sinó més bé una pluja constant que de mica en mica faria saó. Les empreses van animant-se a comprar paquets, ja anirem donant notícies al respecte i penjant els logos al blog. 

Però aquesta entrada vol fer referència sobre tot als espectadors individuals. Aficionats a Gandia i comarca no en falten, i així ens ho han fet saber mostrant interés. Però el nombre major d'abonats ha vingut de la mà dels espectadors que assistiren al concert que oferírem a Oliva, on, per exemple, una mateixa família ha comprat cinc abonaments. Ens encoratja constatar com l'experiència directa és allò que més influeix en el públic, ho sabíem i treballem en aquesta direcció.
Si algú de vosaltres té algun dubte sobre com obtindre un abonament, no dubteu en deixar-nos un comentari ací o al facebook, o enviar-nos un correu a llevantensemble@hotmail.es

L'òpera Don Pasquale a Gandia

No ens havíem oblidat! volíem dedicar-li al Don Pasquale que es farà Gandia una entrada. La representació serà el proper dia 19, dissabte, a les 20'00h al Teatre Serrano.

El nostre àmbit no és el de l'òpera, i en un principi ens volíem centrar únicament en la música de cambra. Però com les notícies sobre música professional no abunden, hem decidit incloure aquesta notícia, bona notícia, per cert. L'òpera representada serà Don Pasquale, de Gaetano Donizetti, serà a càrrec de la Compañia Lírica i l'Orquestra Martí i Soler de l'empresa madrilenya Omis. 

Fa una setmana Joan Muñoz, de Pluja Teatre, en un debat a Telesafor, comentava que tornarà ha ser habitual que les companyies de Madrid i Barcelona tornen a fer allò que deien "ir a provincias". Doncs en la música ja hem aplegat. És així, entre altres raons, per la manca d'un teixit econòmic al voltant de la música a València que propicie el desenvolupament empresarial d'empreses com Omis o la de Carmen Picanyol de Barcelona, citem només dues empreses, concretament amb les quals es treballa a Gandia. Sense aquest tipus d'empreses, o una companyia pública, és impossible portar a terme produccions tan costoses com l'òpera.

Volem des d'ací animar al públic a anar a la representació. Si els agrada, mel! i si no, us assegurem que no serà ni per la música ni pel llibret. 

No ens ho creiem

Greg Sandow, en un dels seus  darrers comentaris  deia que un dels problemes és que "no ens creiem que podem fer-ho". No ens hem de resignar a un auditori amb una mitjana d'edat elevada, amb un perfil social concret, amb una educació concreta,... A la gent li agrada la música, gaudeix de la música, escolta música, però no en els contextos de les sales de concerts. Al darrer concert a Oliva, vàrem aconseguir que un reduït nombre de joves que mai havia anat a un concert de música clàssica anara. Tenien una imatge distorsionada, ho relacionaven amb un sector de la societat que té poc a veure amb ells, i amb una actitud i  un ambient que no és "el seu". Efectivament així és. Però després del concert veiérem a aquests joves intercanviar opinions amb altres espectadors, aquestos podien ser ben bé els seus avis. I allí estaven enraonats. Havien tombat els murs.

Sabem que hem fet uns nous espectadors, res més plaent. La tasca és complicada, i sense l'ajut de les institucions, de les quals en aquests moments és difícil esperar gran cosa, encara més. Però persevarem, no ho dubteu.

Previsions per al mes de Novembre a La Safor

Aquest mes la cosa es presenta escarransida. Segons les nostres informacions de moment només hi ha programat un concert d'agrupacions professionals a la comarca de la Safor. Aquest concert serà el proper dia 11 a la casa de la marquesa, a Gandia. Novament és un conjunt estranger, format en aquesta ocasió pel flautista belga Marc Grauwels i el pianista Stéphane De May. I com amb l'anterior serà subvencionat pel SARC. 

Aquest duet està format per dos músics de prestigi amb un currículum ben important. 

Sembla que amb açò ens haurem de conformar aquest mes.

Si ens enganyem i hi han més concerts serà una bona notícia, esperem estar mal informats!

I Fotos del concert "A la carta" al teatre Olimpia d'Oliva

Pengem algunes fotos del concert "A la Carta" que varem fer a Oliva el passat dia 21. Les fotografies són del nostre bon amic Salvador Sanchis.

Novament l'article de Paloma O'Shea

Com ahir va aparéixer a La Razón l'article las orquestas no por favor de Paloma O'Shea, i ha provocat més rebombori que quan ho feu al diari local Hoy, tornem a penjar l'entrada que férem en aquella ocasió.

La muller de Emilio Botín, fem aquesta referència per ser consubstancial per entendre la present entrada, firma l'article las orquestas no por favor, el qual podríem subscriure sense més. Però se'ns plantegen vàries preguntes. 

No toquem les orquestres!, d'acord! tots a una! Però, i els recursos culturals que s'han de destinar als pobles, allí on no viu l'elit econòmica i política? Si es centra tant l'atenció per part de certs sectors socials i mitjans de comunicació en les orquestres és per què aquestes són part del seu "paisatge social" i exponents del seu prestigi. Els preocupa que el "tio Batiste, la tia Maria, Facund, Josep, Saoro, Voro, Pepa, Tere, Roseta, ..." i la resta de la gent de Bellús, de Forna, de Benifairó, de Barx, de Potries, de Barxeta... puga gaudir d'una programació musical de qualitat als seus pobles, o en llocs geogràficament propers? O ens limitem a preocupar-nos d'allò que ocorre en uns metres quadrats concrets de les grans ciutats on acudeixen un nombre limitat de població amb una configuració social concreta?

Com apunta el sociòleg britànic John Harry Goldthorpe (ho penge en castellà)

Mi trabajo sobre el consumo cultural estudia cómo las jerarquías del consumo cultural determinan jerarquías sociales. Por ejemplo, en el caso de las personas de clase alta, ver si es verdad que favorecen a una “cultura de élite” (música clásica y la literatura, la ópera, el teatro o el arte), o si las de menor posición favorecen la cultura popular (televisión, literatura popular, música pop o cine). Mi investigación sugiere que esta visión “consolidada” por sociólogos como Pierre Bourdieu está equivocada y es más compleja. Las élites consumen en todos los niveles, y las clases bajas sólo consumen en los niveles de cultura inferiores. No hay virtualmente una élite “sociocultural”, es decir, individuos que consumen sólo “cultura de elite”.

Com en el segle XVII, les elits practiquen una mena de bilingüisme cultural, mentre altres capes socials només són partícips de la cultura "popular". Llavors, la seua preocupació es centra en no perdre allò que els és específic, i que per cert paguem en bona part entre tots. El sociòleg ho diu bé, parla de consum no de gustos. Probablement si l'accés fóra més fàcil a diversos nivells, econòmics, geogràfics,... el consum s'ampliaria a altres àmbits socials, ahí tenim l'exemple de Venezuela i el "sistema", ara copiat a tot arreu.  Òbviament açò no és un tema de blanc o negre, és un tema llarg i complexe on l'educació està jugant un paper ben important en l'ampliació dels gustos en amples capes de la societat, ara caldrà facilitar-los el consum.
Ens agrada l'article de Paloma O'Shea, però...