Des de la Safor música, música, música i més música... poesia, poesia, poesia i més poesia... debat, idees, assaig i més debat, més idees i més assaig, ... però sempre amb música

dilluns, 28 de novembre de 2011

La desproporció

No és el nostre afany posar el dit en l'ull de ningú. Tampoc volem que les següents paraules s'entenguen com menystenir un estil d'un altre. Però volem posar de manifest el següent: els catxets que es paguen per grups professionals de música clàssica són en molts casos bastant inferiors, o almenys iguals, que la major part de les orquestres de ball, i no fem referència ara a les millors, les quals superen abastament els catxets dels músics clàssics, sinó precisament el contrari. Un exemple de preus publicats per la Diputació: el trio traka rep X€ i una actuació de Marisa Esparza -una de les millors especialistes en flauta barroca d'Europa- acompanyada d'un clavicinista exactament el mateix catxet . Com diuen als poble: menja que t'unfles!
El problema és el sistema emprat de subvenció.

3 comentaris:

Jesus Eduard Alonso i López ha dit...

La frivolitat o la futilitat triomfen sovint. Massa sovint. Potser és part del mateix ball. Si us serveix de consol, el gènere dels conferenciants, o dels articulistes, o dels professors, també té catxés realment baixos, amb greuges comparatius, si fa no fa, semblants als que exposeu.

Llevant Ensemble ha dit...

Ai! que eixe tema també el coneixem prou bé. Que com és parlar amb pagar un café ja va bé, i no veuen les hores d'estudi, de treball i investigació que hi han darrere. Igual que escriure un article, te'l demanen i ja està. Que proven a dir-li-ho així a un notari o un registrador de la propietat...
La gent que treballem en qüestions culturals hauríem d'unir-nos i parlar sobre aquestes coses. Els altres ho fan!

Jesus Eduard Alonso i López ha dit...

Tot depen de la vara de mesurar que es gaste i de l'escala de valors. Amb cinc o sis cançons de Julio Iglesias n'hi hauria prou per pagar el CEIC i l'IMAB tot un any sencer. Així com 'sona'!
Una part de la culpa, en efecte, la tenim nosaltres mateixos. Fem revistes en què es paga els maquetadors i no els autors. Fem articles per amistat, sobretot per als fallers (que, és clar, tampoc en trauen guany, però sí paguen els 'artistes')...