Des de la Safor música, música, música i més música... poesia, poesia, poesia i més poesia... debat, idees, assaig i més debat, més idees i més assaig, ... però sempre amb música

dijous, 17 de novembre de 2011

Qui és qui II: els grups

Com fèiem en l'altra entrada, podem diferenciar entre:
  1. Grups amateurs, incloses les bandes.
  2. Grups d'estudiants
  3. Grups professionals.
Ens centrem en els darrers. El primer que a un li crida l'atenció és com és possible que hi hagen un nombre de grups tan reduït si són tants els músics professionals a la comarca. Una resposta ràpida: perquè no és rentable. L'esforç que necessita el manteniment d'una agrupació professional de temps, recursos, estudi, assajos, i els beneficis que s'aconsegueixen -els monetaris no serien en aquest cas els únics, i si ens apuren podem afirmar que tampoc els més importants- no s'ho val. Hi han altres factors, com per exemple els que tenen a veure amb el funcionament dels estudis als conservatoris.
El desencís és general entre els músics, comentaris com "no val la pena intentar-ho" són normals. Açò és així des de fa temps, no li anem a tirar la culpa de tot a la crisi.
Què esperem d'un grup professional:
  1. primer que res, que actue com a tal. Ens expliquem, que aporte interpretacions amb un alt grau de perfecció tècnica, més expressivitat i un concepte estilístic acurat. 
  2. Treball. Ni més ni menys: treball. Hores d'assajos en grup i hores d'estudi individual dels seus membres.
  3. Imaginació i creativitat no sols en les interpretacions, sinó en tot allò que envolta el concert, com per exemple el programa.
 Però com ocorria amb el "músic individual", tot això està molt bé, però, i ací? què més se'ns demana?
  1. Catxets reduïts, fins i tot ridículs comparant-ho amb professionals amb estudis superiors que desenvolupen altres oficis.
  2. Com no és possible viure de la interpretació: assajar en horaris intempestius: per la nit, un cop acaba la jornada als instituts i als conservatoris. Dissabtes i/o diumenges, festius... ben d'hora perquè els músics també tenim família i ens abelleix eixir a fer la passejada.
  3. Quan més lluny més miracles. Supose que no cal que expliquem que volem dir.
  4. Suportar una mal legislació.

En aspectes externs a la música cal reconèixer que ho hem fet mal, molt mal. Creure que aportar bones interpretacions de música excel·lent era suficient per crear un públic i una certa sensibilitat en les institucions vers la música era viure en una mentida. Era i és necessari i imprescindible, però no suficient. Ens ha mancat mentalitat comercial. Orgull, sí, orgull, certes coses no les haguérem degut acceptar mai. Publicitar el nostre treball, que transcendira a la ciutadania, el haver-nos quedat reclosos en les parets dels auditoris esperant que el públic vingués ens ha limitat.
Molts de vosaltres sou músics i sabem que podeu afegir molt més, açò només són  unes quantes cabòries que ens venen al cap.