Des de la Safor música, música, música i més música... poesia, poesia, poesia i més poesia... debat, idees, assaig i més debat, més idees i més assaig, ... però sempre amb música

dilluns, 7 de novembre de 2011

La cultura i el valor de la cultura

El primer problema que se'ns planteja al parlar de cultura i valor és definir les dues paraules. Per cultura ens referim normalment a l'art, l'alta cultura, majorment la de tradició occidental. Però també podem entendre el terme cultura des d'un punt de vista antropològic, considerant-la com els valors heretats, històries, estructures socials, trets lingüístics, mites i aspiracions que caracteritzen i diferencien un grup de gent d'un altre. Al terme valor, per la seua banda, podem apropar-nos a ell des d'una perspectiva econòmica o des d'assumpcions socials i culturals. Llavors, quan parlem de cultura o del valor d'aquesta hem de deixar clar de què parlem. 
Els béns culturals, els "productes" artístics, poden i són comptabilitzats en termes econòmics de mercat. Tothom ha pogut llegir als periòdics o a altres mitjans de comunicació, subhastes d'obres d'art de grans pintors. També sabem de les galeries d'art, de les sales independents de teatre, etc.  Però el mercat sovint pot ésser desvirtuat per males polítiques subsidiàries per part dels governs, tant se val que aquestes vinguen des del nivell local o de l'estatal. Una política de suport a les arts mal projectada té l'efecte contrari al desitjat. Es tirà una mà, però aquesta, sense voler-ho intencionadament, va a parar al coll.
Com dèiem, el "valor" també fa referència al "valor social i cultural" -aquesta darrera entesa des de les dues vessants que explicàvem anteriorment- i que estan al marge del valor econòmic. Un exemple. Si tenim en compte els terrenys que ocupa la Catedral de València, econòmicament podríem pensar que pagaria la pena enderrocar-la i vendre-la per part de l'arquebisbat i les autoritats locals per a recaptar diners. Però tots sabeu que això és un disbarat, que abans s'afonaria el món! L'edifici compta amb un valor espiritual, social, d'identitat, artístic, històric, etc. que sols el fet de pensar-ho en valors econòmics per explicar el que estem ara plantejant ja és horripilant. 
Arribats a aquest punt, podem plantejar que la cultura, en el sentit artístic del terme, també forma part dels valors antropològics que assenyalàvem. Formen part de la nostra herència, de la nostra estructura social, de com projectem la nostra mentalitat col·lectiva en un món simbòlic. Per tant, la seua conservació és essencial per a nosaltres per entendre el món que ens envolta, per expressar-nos, per mantindre i crear identitat. Llavors, caldria un consens social al respecte per a la seua conservació, però sobretot per a la seua constant creació.
Però comparteixen tots els membres de la nostra societats d'aquesta herència? El tema és complexe i no tots els membres d'una societat reben la mateixa herència cultural. Llavors, no sempre es comparteix, i darrerament hem tingut clares mostres en unes declaracions d'un representant polític. Aquest s'esforçava en explicar qüestions referides a la música, deixant ben patent que no sap la diferència entre banda de música i orquestra simfònica. I al seu càrrec correspon prendre decisions al respecte!
Si, com alguns polítics locals afirmen, l'art -inclosa la música, per descomptat- s'ha de regir també per les lleis de mercat, hagueren pogut crear, propiciar i conservar unes estructures econòmiques escaients, on la subvenció fóra efectiva i productiva en termes culturals i econòmics. Queda clar que açò ni s'ha fet ni s'ha intentat mai. I en aquests moments tenim el que no s'havia de fer: com ara no tenim diners aneu i apanyeu-vos, sou completament prescindibles, ara hi ha coses més importants que fer. Tots sabíem que aquest moment havia d'aplegar, posant així en perill part essencial de la nostra herència cultural, la nostra identitat, i el nostre posicionament entre les societats capdavanteres. És això el que volem? sembla que sí, és el que s'està fent, no?
Per arrodonir-ho un petit article que apareixia ahir a El País, el que es diu a nivell estatal poder extrapolar-ho a nivell comarcal i local.
http://www.elpais.com/articulo/cultura/crisis/abre/hemorragia/cultura/elpepicul/20111106elpepicul_1/Tes

4 comentaris:

Antoni Cunyat ha dit...

és interessant la conclusió del teu article, que el mercat de la música no s'ha de regir estrictament per les lleis del mercat.

Tot i això, per argumentar-ho t'endinses en un terreny pantanós: el del valor econòmic d'un bé. Ahí les teues argumentacions són una mica esbaroses.

Crec que les subvencions a la música poden justificar-se d'una manera més ximple i natural: amb la distinció entre benefici privat o individual i benefici per a la societat. El benefici privat d'un concert és el benefici que rep un individu concret per gaudir d'un concert mentre que el benefici social seria el benefici per a la societat del concert.

El preu màxim que un individu estarà disposat a pagar per un concert serà igual al seu benefici privat. Aleshores, si els concerts foren provistos exclusivament atenent a les lleis del mercat, hi hauria menys concerts del que seria desitjable per a la societat. Ja que el mercat només tindrà en compte els beneficis individuals i no els socials.

Això es soluciona amb les subvencions als concerts, ja que reduirà el preu que paguen els individus i per tant inclourà els beneficis socials.

Toni

Llevant Ensemble ha dit...

El que demostra que moltes vegades un intenta explicar alguna cosa i no s'ho lleva de les mans, perquè el que volia dir, entre altres coses, és el que tu has dit millor i més fàcil d'entendre.

ValldignaDigital ha dit...

publicat

Llevant Ensemble ha dit...

Gràcies