Cal que nasquen flors a cada instant

En entrades anteriors hem anat dibuixant el paisatge musical en què vivim actualment en relació a la música clàssica. Moments que podríem definir de difícils, de col·lapse i de profunda decepció entre els músics que ens estimem el nostre ofici. Però també és hora de deixar de veure-ho tot negre i començar a descriure i contar allò que va naixent. Les grans institucions continuen a la seua, fent el que feien, amb menys diners però esperant un futur que s'assemble al passat. Allà ells! Han consumit quantitats ingents de diners en concerts i representacions que han gaudit molts i molts amics de forma gratuïta i uns altres ens hem hagut de rascar la butxaca. Del futur d'aquestes institucions? No ho sabem, i en tot cas els pertoca a ells debatre-ho i arromangar-se. Però al marge d'aquests el món canvia, i des de l'obscuritat veiem espurnes creixents. Probablement estiga començant una primavera inesperada. En altres contrades ja s'hi constata el naixement d'un nou concepte de relació música/públic, una relació directa, fluïda, sense intermediaris econòmics i/o polítics que ens hagen de marcar què tocar a uns i als altres què, quant i quan escoltar. Moviment que alguns autors han denominat “indie classical music”. No és res extraordinari, és el que s'està fent en sectors de la nostra societat, mireu per exemple el fira autogestionada de Gandia, FIGA, no ve a ser res més que això. A més, es canvia el format i el concepte d'allò que anomenem concert. Comencen a esclatar les flors d'aquesta incipient primavera, i com deia la cançó “cal que neixin flors a cada instant”